Enllaçant les Vies Verdes del Ferro i el Carbó amb el Carrilet

Aquest passat cap de setmana, després de haver ballat al calendari del Club varies vegades, tocava la sortida Oficial en BTT del Foment. L'organització, després de l'èxit de les Vies Verdes de Tarragona, queia de nou en mans de la Christine. Per aquesta ocasió ens preparava un ambiciós passeig per les Vies Verdes de Girona, tot enllaçant les tres més importats: La Ruta del Ferro i del Carbó amb les dues del Carrilet o sigui de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols amb l'afegitó de tornar a Girona per prendre el tren de tornada a Barcelona. No sé, si varen ser les festes de la Mercè, els cursos de Glacera o més aviat els 175Km en BTT que varen reduir les inscripcions a l'activitat a només cinc participants.


Christine senyalant la primera part de la ruta


Jesús, Annabel i Christine

Finalment, dissabte a les vuit del matí preníem el tren a la Plaça Catalunya l'Annabel, la Christine, en Jesús i un servidor, però no érem els únics, el Club ciclista Los Llorones també es disposaven a fer el mateix itinerari, això sí, amb un caire molt més professional. Les reiterades parades del comboi invitaven a la becaina fent més curt el trajecte fins a Ripoll, on arribàvem passades les deu. Sense perdre un segon els Llorones començaven a pedalar, nosaltres ens ho preníem amb molta més tranquil.litat.

Un cop orientats, empreníem la ruta direcció Sant Joan de les Abadesses. La via comença a la primera rotonda de sortida de Ripoll, direcció Camprodon que és perfectament senyalitzada. El pendent és molt suau d'un 1% de mitja, cosa que permet salvar els 100 metres de desnivell que hi ha entre les dues poblacions sense dificultats, en poc més de nou quilòmetres. De fet és tal la suavitat i el bon estat del ferm que ens trobem més patinadors pujant-hi que no pas ciclistes. Passem de llarg de l'Estació i anem fins l'alberg, on Christine sellà el seu passaport, els demés l'hem oblidat per tant haurem de repetir-la, també aprofitem per preguntar per l'enllaç amb el Carrilet a Olot, comunicant-nos que haurem de superar el Coll de Santigosa de 1080m i 8Km de pujada per la carretera Gi-521, arribant-hi fàcilment seguint les senyals blaves al terra.


Christine a tota velocitat


Tots quatre al dalt del coll d'en Bas

La carretera Gi-521 és a mà dreta, direcció Camprodon i encara dins del nucli urbà de Sant Joan. Des de bon principi té una pujada moderada, d'un 4-5%, però constant fins al punt culminant del Coll de Santigosa a 1080m que separa El Ripollès de La Garrotxa. Per superar-lo vaig imprimir un ritme moderat que només va aguantar Annabel, Christine ens seguia de ben aprop i Jesús el perdíem al llarg dels incomptables revolts. Al voltant del migdia arribàvem a dalt del Coll, on hi trobem dues alternatives 1) seguir per el Coll Coubet fent carretera i manta fins a Olot o 2)Per pista i camins de muntanya per la Vall de Bianya. Decidim fer la primera i no complicar-nos la vida per zones tècniques. Seguim la Gi-521 ara de baixada, però no gaire ja que hem de remuntar un tros fins al Coll de Coubet 1010m on enllacem amb la N-260 direcció Olot i ara sí amb 14Km de baixada sense respir. Arribem a Olot poc abans de l'una del migdia i 33km al sac, ara ens tocava prendre la ruta del carrilet fins a Girona, però abans pararíem a dinar a Sant Feliu de Pallarols després d'haver passat el Coll d'en Bas amb l'estómac buit.


Ciclant pel Carrilet


A Quart s'ens fa de nit

La suau pujada del carrilet d'Olot fins el Coll d'en Bas va desgastant a en Jesús que no havia fet mai més de 30Km en bici, però va aguantar i més quan veiem que superàvem a els Llorones mentrestant dinaven al restaurant que hi ha just abans de l'inici del Coll d'en Bas. El Coll s'ens fa curt comparat amb el de Santigosa, aprofitem la massiva afluència per fer-nos unes fotos i iniciem el descens fins a Sant Feliu de Pallarols, on ens espera el dinar. Fem un dinar ràpid a la terrassa estació i mentrestant Annabel ens marcava l'horari a complir per assolir objectius veiem passar com una exhalació als Llorones davant nostre. A un quart de cinc reprenem la marxa, quan ens falten encara 55km o sigui la meitat del recorregut fins a Cassà de la Selva. El tram de baixada fins Amer el fem sense adonar-nos fins topar amb la zona un pèl tècnica que ens duu al pantà de Susqueda. La superem sense problemes i ara només ens restàvem 20Km fins a Girona per terreny completament pla, això fa desgastar les forces recuperades a Sant Feliu, arribant a un quart de vuit a Girona justets, però en bon estat.


Cel.lebrant els 110Km encara vius
Un cop a Girona, la Christine confirma la nostre reserva a la Pensió de Cassà i sense perdre temps pedalem per el Carrilet II. Els quinze quilòmetres fins a el nostre objectiu ens fan interminables i infernals!! s'ens fa de nit, la Christine cada cop esta pitjor de la gola i no diguem res del cul, i en Jesús completament fos abandona a pocs metres de Cassà. Fianlament arribem a la Pensió a un quart de deu del vespre, després d'onze hores en ruta i 110km en btt. La jornada acaba per fi a mitja nit després d'un sopar reparador.

El dia següent ens llevem a les vuit, fem bon esmorzar al centre de Cassà, però no continuem la ruta fins a Sant Feliu. La Christine es troba bastant pitjor de la gola i tornem a la pensió per descansar fins migdia amb l'idea d'entornar-nos a Girona directament i deixar el tram fins a Sant Feliu de Guíxols per un altre ocasió.

I Circular al Pantà d'Oliana

La Circular al Pantà d'Oliana s'afegeix al atapait caledari de la Copa Catalana de Caminades de resistència. Una marxa que neix per convertir-se en clàssic per les seves característiques tècniques: quilometge (81Km), desnivell(6200m) i trams de corriols molt tècnics, a part de desenvolupa-se medi prepirenaic de gran bellesa. Per aquestes raons vaig decidir participar-hi en aquesta primera edició.



Dissabte a quarts de quatre arribava Oliana. La gent del Grup Excursionista d'Oliana encara enllestia les taules d'entrega de dorsals i només érem uns pocs marxistes que ens hi trobàvem, de mica en mica arribaren tots, dos-cents en total i entre ells Patxi i Isidro vells amics del Club Excursionista de Ripollet i altres cares conegudes d'aquest món de pirats, disposats a maxacar-se de debò.

A les cinc en punt es donava la sortida amb un Visca la Terra!!! per part del cap de cursa. El primer tram pels carrers d'Oliana al faig xino-xano amb Patxi i Isidro, però tot just deixar el casc urbà començo córrer. Seguim el GR1 per un camí després 2Km de carretera fins agafar el costerut corriol fins a Serra seca, on era el primer control. Faig els 10 primers quilometres i 900 metres de desnivell amb 1h29', la color es deixa sentir, però en sento fort i vaig entre els 10 primers. Continua el ascens per després crestejar per afrontar el primer descens fins Alinya-les Sorts, on és el segon control als 23K. Però en aquest descens em faig una doble forta torçada al turmell dret, provocant-me un esguinç i havent d'afluixar la marxa, tot i això arribo al control a les 20h 36. La Pujada a la Collada de Cal Penya la faig gràcies al Refex i el Paracetamol d'en Lluís i els ànims d'en Salvador. El primer tram de baixada per un corriol molt tècnic a Romanins, ja és una altre història, no puc amb al dolor i em passen un munt de marxistes, però a l'arribar a la pista poso la directa junt amb Lluís i recuperem les posicions perdudes, tot arribant a Organya a les 23h 23' retrobar-nos amb els antics companys de cursa que em veuen amb sorpresa a meitat de carrera. Surto amb ells mentrestant Lluís descansa i es canvia de mitjons, però no puc aguantar el seu ritme ni tal sols a l'ascens que és bastant tècnic. A partir d'aquest moment em quedo en terra de ningú, tot sol, i la solitud en durarà molts quilòmetres i hores arribant-me a desmotivar, fins al 6è control de la Font d'Isot a 4h55' on m'atrapa un noi de Cardona, amb ell accelero el pas de camí a Cortiuda, però ens perdem per un corriol i tardem bastant en adonar-nos, recuperat l'itinerari ens ajuntem amb un parell de nois fins el control de Cortiuda a les 6h18', a l'ascens he marcat el ritme i al descens no me quedat enrera gemegant a cada pas per uns corriols bastant tècnics. Així que passat el control per una pista molt pedregosa em quedo despentxat. Seguint baixant per la pedregosa pista arribo tot sol al últim control "el Corb Cuatre Camins" a les 7h27'. Quan s'acaba la pista se m'obre el cel amb forma de carretera i començo a córrer de debò amb els darrers 10km, això sí amb interrupcions per corriols fàcils, però que en el meu estat resultaven molt emprenyadors. Arribant esprintant al poliesportiu d'Oliana a les 8h56'de diumenge, tot just per fer menys de 16 hores i molt content d'haver participat en la primera edició d'una gran marxa.

Ascens a La Pica d'Estats i al Montcalm

Aquest cap de setmana havia previst anar a la Vall Ferrera per tal de fer la Pica amb Roger i Emili, al comentar-ho al Foment també varen haver adhesions. Finalment per diverses raons només va acompanyar-me en Jordi a terres Pallareses.

Així, tots dos sortíem dissabte de Barcelona a les set matí. Esmorzàvem a Bellcaire abans de recorre terres pallareses, al final del trajecte tocava remuntar la llarga i emprenyadora pista de la Vall Ferrera farcida d'excursionistes i de cotxes, naturalment. Arribem a peu del refugi a la una en punt, carregats amb les motxilles i disposats a passar la nit a l'estany d'Estats. El dia és radiant, ni un sol núvol a la vall i una temperatura agradable per caminar, tot i ser les hores centrals del dia.


El barranc de Sotllo


A l'estany de Sotllo amb la Pica de fons


Iniciem la primera pujada a bon ritme, continuant-lo al llarg flanqueig per les Pales d'Areste fins al pont, on creuem el Barranc de Sotllo. Aquí fem la primera parada, son les dues i ve de gust fer un mos abans de continuar. No tardem en recuperar el ritme a l'hora d'enfilar-nos pel costerut barranc de Sotllo i fer les primeres grimpades. A les tres som al l'estany de Sotllo i no podem estar-nos de fer-nos la foto amb la Pica de fons, ja ens queda poca estona per el nostre destí d'avui. Arribem a l'estany d'Estats a tres quarts de quatre i ben be sembla un càmping, davant la massificació decídim acampar un pel més amunt, a un prat, junt a un monticle que anomenem mini Vallibierna per la seva similitud amb la muntanya original, però en petit. A la poca estona d'acampar ens envaeix un ramat de vaques, amenaçar-nos en cruspir-se la tenda i les nostres motxilles, vam ser contundents a l'hora d'espantar-les i ens van deixar tranquils tota la nit. Després de fer una mica "el ganso" pujant per les diferents vessants del mini Vallibierna, posem el despertador a quarts de cinc i es que volem ser els primers en fer el cim. Ens adormim amb els impressionats remucs del ramat abans que tanqui la nit.


Jordi arribant al cim


Foto de cim

Sona el despertador, però ja estàvem desperts. Un cop esmorzats, recollim la tenda i junt amb els sacs i demés, ho deixem al cim del mini Vallibierna, fora de l'accés vacu. A dos quarts de sis comencem a caminar, és nit tancada, però el camí és força fressat i no tenim problemes per progressar per la tartera, arribant al Coll de Sotllo en tres quarts i encara fosc. Com no ens veiem, decidim baixar pel camí i no fer l'aresta, tot així ens passem de frenada a l'hora de fer el flanqueig i hem de recular uns metres, mentrestant apareixen les primeres llums del dia. Ara amb bona visibilitat, només ens queda seguir les fites fins al cim per el camí més directe. A mig ascens veig una parella que apareix pel Coll de Riufred i sentint-ho molt per en Jordi augmento el ritme per arribar el primer a la Pica aquest darrer diumenge d'Agost. Arribo al cim poc abans de les vuit i no sóc únic com era el meu propòsit, hi ha una parella de Vic que ha passat la nit al cim i dic bé passar, perquè en confessen que no han clocat ull. Un quart d'hora després apareix Jordi que última instància avança a la parella francesa, aconseguint així ser els dos primers de la llarga llista d'excursionistes que farien la Pica d'Estats (3143m) aquest diumenge d'Agost.


Jordi al cim del Verdaguer


Al cim del Montcalm

Després de fer-nos les fotos de la Pica, baixem al coll i fem el Verdaguer (3133). Seguim per la cresta i provem baixar al Coll de Sotllo per l'aresta, però no ho veiem clar i prenem un corriol en diagonal que ens porta a la collada entre la Pica i el Montcalm, i ja qui som fem el Montcalm tot seguit una llarga filera d'excursionistes francesos. El cim del Montcalm (3076m)és el que hem diem un cim de vaques, però ens ofereix unes panoràmiques sensacionals sobre el Pirineu i només per aquest fet val la pena pujar-hi. Fem un descens ràpid, tot creuant-nos amb un munt de gent que ens fa la mateixa pregunta: queda molt per la Pica?. A quarts de dotze recollim les nostres prentinències intactes, descansem a la vora de l'estany fins la una del migdia i ens entornem cap el cotxe, que a la ciutat gran i bruta falta gent.


Panoràmica sobre la Maladeta des del Montcalm

Acens al Fals Pollegó Inferior per error

Aquest matí de dissabte m'he trobat amb Roger per entrenar el futur ascens a la Pica, i que també tingués l'oportunitat d'estrenar les noves Xiruques. L'idea era fer una matinal de quatre-cinc hores. De bon principi vam pesar en el Pedra i en el seu solitari Pollegó Inferior, realitzant l'ascens per la poc coneguda ruta de la Gran Diagonal i després baixar per les Costes d'en Dou. Des de que la vàrem realitzar l'any passat en el campament social del Foment tenia ganes de repetir-la i avui era el moment.


El Pedraforca a primera hora del matí


Les Xiruques d'en Roger abans

Així doncs, després d'esmorzar a Saldes, començàvem a caminar a les nou del matí junt amb una gentada direcció al Refugi Llúis Estasen. Un cop al refugi el gran grup es dividia: la majoria a la dreta, cap el Pollegó Superior i uns pocs preníem l'opció de l'esquerra, cap la tartera i l'Inferior. A la tartera els nostres companys d'opció començaven enfilar-se per gran riu de rocs cap a l'enforcadura, mentrestant nosaltres ens decantàvem més a l'esquerra per afrontar les Costes d'en Dou i assolir la vessat sud de la muntanya, ara amb nosaltres només restava una parella d'escaladors als que seguíem en les primeres grimpades del camí. Un cop a la vessant sud ells buscaven la seva via i nosaltres seguíem caminat direcció ponent, en busca de la Gran Diagonal ja en solitari. Al veure la primera canal ascendent en diagonal la prenem, fem algun passets mentrestant guanyem alçada fins que arriba un punt on la diagonal queda tallada, i per poder seguir cal fer un franqueig molt esposat que no recordava pas. M'adono que m'equivocat i reculem fins l'inici de canal, veig unes fites i les seguim fins a una canal ascendent que més endavant trenca en diagonal i sembla empalmar amb deixat enrere. Tornem a grimpar una mica i enlairar-nos de nou en diagonal, en aquest punt ja hauríem d'haver-nos trobat amb el pas de la cadena, però ja és tard i lluny per recular. Seguim pujant fins que veiem que pugem per l'enforcadura entre el Fals Pollegó Inferior i l'Inferior, com l'accés des d'aquest punt a l'Inferior és una paret vertical de 100 metres, decidim fer el cim del Fals Pollegó de 2405 metres molt més accessible.


Progressant per la Tartera


Roger per la Cresta

D'aquesta manera hem fet un cim que probablement no haguéssim fet mai a la vida i més amb completa solitud. Des de cim veiem l'immensa gentada que pujava i baixava al Superior i també una parella al Inferior, perquè això sí, el Fals només era per nosaltres. Fem un mos, que ja és hora i decidim mesclar-nos amb la multitud baixant per la tartera amb diversió assegurada. A un quart de tres som al cotxe amb unes Xiruques que no semblen les mateixes d'aquest matí.


Al cim amb Roger i el Pollegó Superior de fons


Les Xiruques d'en Roger després

Ascens Russell-Margalida

Aquest mes d'agost les vacances imperen i al Foment no es fa cap sortida oficial. Però els de la secció d'Alta Muntanya que restem a la xafogosa Barcelona no ens resistíem a passar un cap de setmana a la fresca als Pirineus i de pas fer un 3000 per no perdre l'hàbit. Per materialitzar aquest propòsit vàrem escollir fer el cim principal del Russell a la Maladeta des de l'embassament de Llauset fent nit als Ibons de Vallivierna.


Iniciant la marxa per l'embassament de Llauset


una zona farcida d'estanys

Així dissabte a dos quarts de vuit amb un pèl de retard l'Antonio, Josep Maria, Jordi Ramos, Jordi Sala, Pau i un servidor sortíem cap a Llauset amb la clàssica parada per esmorzar a Bellcaire. Sense cap tipus de presa al voltant del migdia arribàvem a l'embassament de Llauset, després d'haver remuntat la carretera que puja des del poble d'Aneto i travessant el tenebrós túnel de Vallivierna que després de la seva remodelació ja no ho és tant. Carregem les pesades motxilles per tal de passar la nit, el sol pica d'una forma infernal, els núvols d'evolució comencen a treure el nas ficant-nos presa tot d'una. Ràpidament envoltem l'embassament tot seguint el GR11, fem una breu visita a la renovada Cabana del Bontornas i les primers fotos a l'estany que resseguim fins remuntar el riu del Cap de Llauset fins a la bifurcació del GR11. En aquest punt dubtem, però en Josep Maria no té cap dubte, ja que recorda perfectament aquesta etapa del GR11 i tira pel dret fins a l'estany del Cap de Llauset. Un cop a l'estany ens adonem que ens passat de frenada, però cap problema ja que el GPS de l'Antonio ens indica el camí per una canal fitada i de bon fer, que enllaça amb l'altre variant del GR11 poc abans del Coll de Vallivierna, on esperem a Pau i els Jordis que no veient-ho clar vàrem recular a l'estany. Abans d'arribar al Coll ens hem de posar els impermeables perquè els primers ruxats es fan notar, també trobem un parell de polonesos que volen fer l'Aneto i els advertim que tenen una bona i difícil llonganisa. Baixem ràpidament als estanys i sense temps a romanços acampem prop de l'estany Alto de Vallivierna a peu de la Bretxa Soler i Coll. Tot just muntar les tendes comença a ploure acompanyada de calamarsa fins a quarts de nou, donar-nos un respir per sopar i comentar la jornada següent, però no més perquè a les nou tronava la tempesta aquest cop amb més força i fins ben entrada la matinada.


El campament als estanys de Vallivierna


Entre tempestes

El diumenge desperta ben serè i a dos quarts de set l'Antonio, Josep Maria, Pau i jo encara fosc sortim cap el Russell, els Jordis decideixen quedar-se al campament després de la remullada nocturna. Així els quatre enfilem la costeruda canal que ens porta a la bretxa, el camí és fitat conduït-nos per la ruta més transitable. Un cop a dalt se'ns obre tota la vessant sud de la Maladeta a la nostra dreta, a l'esquerra el Vallivierna i al fons els Ibons de Llosars amb les primeres llums del dia. Sense temps a perdre baixem cap la vall per tornar a pujar i guanyar cota per la ruta que ve des de Llosars, primer per un torrent i després ja per les característiques tarteres de llosses del Massís fins la canal en diagonal que dóna accés al Russell. L'Antonio, com de costum imprimeix un ritme alt, però Josep Maria va donat-li relleus cosa que no és tant habitual, ja que normalment sempre fa tasques d'escombra i de fotògraf. Un cop a la canal, pren el relleu per una zona de fàcil grimpada fins al cim de Russell 3207 metres, arribant al cim a les nou en punt. Fem les fotos de rigor amb l'Aneto i Sallenques de fons, deixem les motxilles al coll i Josep Maria tot corrent en menys de deu minuts ens porta al Russell Sud Est 3205 metres. Girem cua, prenem les motxilles i en mig hora anem a la Punta de la Bretxa de Russell 3195 metres. Aquest cim ens ofereix vistes privilegiades al Margalida i al Tempestades, gairebé podent-los tocar i donant-nos ganes de fer-los. Pau ens desaconsella la cresta i reculem fins la canal, a peu de canal només són quarts d'onze i en Josep Maria, Antonio i jo no ens resistim a la temptació del Margalida i el Tempestades, en canvi Pau s'estima més tornar al campament després d'haver fet el seu 45è 3000.


Al cim pricipal de Russell


L'Aneto farcit d'excursionistes

Així Josep Maria, Antonio i jo ens enfilem per les immenses Lloses direcció Nord-Oest amb el referent del Tempestades al ritme frenètic d'Antonio en busca d'una bretxa a la cresta entre Tempestades i Margalida. En una llosa ja prop de la cresta, m'enrefio d'una roca com a presa i acabo projectant-me-la a la cara, amb el resultat d'una bretxa a la cella dreta i un fort cop al nas. Els companys ràpidament m'aturen l'hemorràgia amb un bon vendatge i continuem l'ascens com si res. Poc després del migdia arribem a la cresta a menys de deu minuts del Tempestades, però decidim fer primer el Margalida. L'Antonio va superant paratges de vertigen per una cresta farcida de agulles, xemeneies impossibles i una caiguda lliure de 400 metres per la vessant nord, darrera seu en Josep Maria i més enrere jo un pèl marejat pel cop. No sé si ès el cop, però els passos de la cresta en costen molt de superar, fent-ho gràcies a l'ajut d'en Josep Maria que tampoc ho veu gaire clar mentrestant segueix les instruccions de l'Antonio. En una hora arribem al cim de Margalida a 3238 metres, on només cap una persona, i en prou feines.


L'Antonio amb L'Aneto, Tempestades i Margalida de fons



Al cim Margalida

Baixem a dinar a un dels múltiples bivacs que hi ha a la vessant sud de la cresta amb una cosa ben clara: que no volem tornar per la cresta. Trobem un parell d'escaladors que pugen per una diagonal i aprofitem per preguntar-los, ens diuen que tenim una canal sense dificultats fins la Tartera i sense pensar-ho la prenem. En pocs minuts després de fer alguna des grimpada atlètica som a la tartera, aprop del punt on vaig accidentar-me, mirem el Tempestades, són les dues de la tarda i encara tenim la temptació de tornar-hi, però posem seny i reprenem el camí de tornada. Aquest cop no perdem l'alçada respecte la bretxa Soler i Coll, tot seguint unes fites i el GPS de l'Antonio per un mar lloses fins la cresta de la bretxa. Arribem al campament a les quatre, just quan comença a ploure, plegem les tendes i fem les motxilles sota la pluja. Reprenem el camí pujant el Coll de Vallivierna ja sense pluja, a partir d'aquí tot baixada fins l'embassament de Llauset on ens esperàvem la resta de companys.

El cap de setmana finalitza a la una de la matinada de dilluns amb l'inestimable companyia de Jordi Ramos al dispensari de Pere Camps, on una radiografia certifica que de nou me trencat el nas.

Climbing World Cup

Diumenge per la tarda vaig assistir a la Climbing World Cup al Palau Sant Jordi de Barcelona. L'entrada lliure al Palau va afavorir l'assistència d'aficionats donant color i calor a les grades. Dissabte es varen disputar les semi-finals tant les femenines i com les masculines amb els següents finalistes:

Final Femenina:
Yuka Kobayashi (JPN)
Natalija Gros (SLO)
Alizée Dufraisse (FRA)
Muriel Sarkany (BEL)
Mina Markovic (SLO)
Maja Vidmar (SLO)
Jain Kim (KOR)
Angela Eiter (AUT)


The Wall

Final Masculina:
Jakob Schubert (AUT)
Magnus Midtboe(NOR)
Thomas Tauporn (GER)
Sean McColl (CAN)
Ramón Julián (ESP)
Saachi Amma (JPN)
Adam Ondra (CZE)
Patxi Usobiaga (ESP)

La tarda va començar amb una disputada final femenina, totes les participants varen estar al límit dels vuit minuts reglamentaris per completar la via. Finalment la força de l'escaladora eslovena Maja Vidmar es va imposar a la Koreana Jain Kin que va demostrar una agilitat i velocitat d'execució excepcionals.


L'agilitat de Jain Kin


Quines espatlles!!!


Força i plasticitat de la Maja Vidmar

Després d'una final tan competida, la final masculina va resultar decepcionant. La emoció no va arribar fins l'actuació del local Ramón Julián que esperonat per el públic va superar el segon extraplom, assolin el segon lloc de la classificació final. El Japonés Saachi Amma també va demostrar força coratge. L'exibició va arribar amb el jove txec. de setze anys Adam Ondra que amb una facilitat innata superava les dificultats de la via i se'n duia la copa. La final concloïa amb la decepcionant intervanció del campió del món Patxi Usobiaga.


Ramon en acció


El geni d'Adam Ondra


Adam arribant al punt més alt

Ascens al Gran Eriste

Dimecres al capvespre sortia cap a Benasque. Havia de trobar-me amb Oscar, Víctor i alguns companys més el matí de dijous, per tal d'anar fer el gran Eriste. La primera idea que tenia l'Oscar era fer-lo des de la mateixa població d'Eriste, salvant més 2000 metres de desnivell a ritme de skyrunner. Gràcies a que es va afegir en Víctor, va canviar d'opinió, decantat-se a última hora per la ruta del Port de Saún amb menys desnivell, però més tècnica i per tant d'ascens més lent.


Travessant el torrent de Llisat


Intuint el massís

A quarts de vuit del matí de dijous, ja hi era al Port de Saún. Després d'una nit de tempesta a la zona d'acampada de Benasque, el dia al Port de Saún era serè i ventós. El Port es troba a 1999 metres d'alçada, a meitat de camí entre les poblacions de Chia i Plan, accedint-hi per una llarga pista de més de 25 quilòmetres. Passades les vuit arribaven la resta de la colla: Oscar i Víctor acompanyats per Pep, Sergio i Noelia. Tot seguit tornàvem a agafar els cotxes per baixar fins la Cabana de Barbarisa, per una pista no gaire recomanable per a turismes sense tracció a les quatre rodes. Al creuar la pista amb l'Aigüera de Llisat ja no vam poder continuar, fent d'aquest punt l'inici de l'ascensió a 1780m a les nou del matí.


Ibón de Barbarisa


Oscar amb els Ibons de fons

Prenem direcció Nord per un costerut i ben fresat sender, senyalitzat com a PR. En una hora, tot remuntant el barranc de Llisat arribem al Ibón de Barbarisa. A l'estany aprofitem per esmorzar, refer-nos del ritme infernal que imposa Oscar i repasar la ruta a seguir per encarar el cim. Amb l'ajuda del mapa determinem que la forma més senzilla de superar el circ és anar a buscar els tarters del Nord Oest, per la vorera esquerra de l'estany. Un cop superat L'Ibón de Barbarisa per la tartera anem seguint fites, aquí hi ha una divisió a el grup: Víctor i Pep segueixen unes fites molt decantades a l'Oest, mentrestant els demés seguim unes més centrades. Reclamem a Víctor i a Pep que ens re agrupem, els companys s'aproximen a nosaltres tot discutint, a l'arribar a la nostre alçada en Pep decideix recular fins a les cotxes. Els demés continuem l'ascens per una penosa tartera, més endavant enfilem una canal, comemçant a fer les primeres grimpades per continuar novament per una tartera fins l'Ibón Chelau a 2800m. Arribem poc abans del migdia i aprofitem per fer un petit descans. Premem direcció Oest seguint fites, cap a una bretxa que creiem que és la d'Eriste o Pas de la Gralla. Els passos no són gaire complexos de II com a màxim, però la descomposició de la roca la dificulta, provocant també caiguda de pedres. A l'arribar a la bretxa podem gaudir del paratge de la vessant oriental amb els Ibons de Bagüeña en primer pla i la vall d'Eriste de fons, també comprovem que l'ascens per aquesta vessant és molt més plàcida i senzilla. Sense temps a refredar-nos baixem un pel de cota per aquesta vessat oriental, girem al Nord en ascens i ara sí, topem amb la Bretxa d'Eriste a 2999m. Finalment grimpem la darrera xemeneia de II grau que ens duu fins al cim del Gran Eriste o Bagüeñola Central a 3056m vint minuts abans de l'una del migdia. Gaudim vint minutets del panorama: Cresta Espadas-Posets en primer pla al Nord Est, la meva vella coneguda Munia al fons al Oest i al Est tot el massís de la Maladeta.


Xemenia final


El grup al cim

Després de gaudir del cim vàrem fer un ràpid descens en poc més de dues hores amb acrobàcies incloses per la meva part. Si no fos pel penós descens per la pista de Chia amb cotxe, Oscar gairebé hagués arribat a temps de dinar a taula a Saún.


Cresta Espadas-Posets

Olla de Núria des de Fontalba

Diumenge passat es disputava L'Olla de Núria i junt amb l'Oscar estàvem inscrits, d'aquesta manera esperàvem acabar el que no va poder ser l'any passat per raons meteorològiques, però tampoc va poder ser. L'Oscar amb lumbàlgia i jo trinxat de la Peña vam decidir quedar-nos a casa. Així que aquest matí hem pujat a fontalba per posar fi aquest neguit. I a més, aprofitant la ben entesa ens a acompanyat l'Antonio que també tenia força ganes de fer-la.

Després d'esmorzar a Ripoll, arribem a Fontalba a quarts de vuit amb fortes rauxes de vent per variar. Emprenem el camí trotant a les vuit en punt per tal d'escalfar-nos, tot avançant a una pila d'excursionistes. En primera instància marca el ritme l'Oscar i en el tram més dur li agafo el relleu fins al cim del Puigmal. Arribem amb una hora i dos minuts, esperem cinc minuts més a l'Antonio que s'hagut de posar el paravents en marxa. Ja tenim el primer cim i el desnivell més gran fet just en una hora.

Sense temps a entretenir-nos, enfilem la carena fins al Petit Segre. Aquí tenim una petita confusió, ja que jo segueixo per la carena fent cim i l'Antonio i Oscar per baix, m'avancen i els perdo de vista al coll mentrestant pugen el Segre. Torno a fer el Petit Segre i segueixo sense veure'ls, finalment decideixo continuar sol i baixant al coll veig en Oscar esperant-me de camí al Segre, apresto a córrer i en pocs minuts sóc a la seva alçada Total hem perdut uns vint minuts i fem el Segre a les 9h 40'.

Seguint el ritme frenètic d'Oscar, anem encadenat cims. Després del Pic de Finestrelles, al coll d'Eina podem contemplar el cim de Torre d'Eina. Que diferent de la hinvernal que vàrem fer el Febrer passat! Sense respir fem el Pic d'Eina i a baixar corrents que ens espera el Noufonts, arribant-hi a quarts d'onze i ja portem més de dues hores efectives i la ventada continua.

Un cop al cim de Noufonts l'Antonio ens prega que parem al Coll per fer un mos i refrescar-nos. Així ho fem, però no hi estem ni deu minuts. Continuem, l'Oscar marcant el ritme, jo derera i l'Antonio semblava que es queda una mica enrere. Fem el Noucreus i el Pic de la Fossa del Gegant quan són les dotze en punt. El tendó d'Aquiles esquerra em fa la guitza, però ara nomes queda baixar.

L'Antonio totalment recuperat es posa en front del descens, després del trenca cames que suposa passar per Rocs Blancs i el Puig Fontnegre. En aquest punt, per fi ens treiem els paravents i cap el pic d'Àliga. A l'alberg ens refresquem novament i a córrer cap a Núria, arribant a tres quarts passats d'una. Ja hem fet l'Olla en quatre hores i vint minuts efectius i més de 21 quilòmetres.

Ara tocava l'emprenyador camí de Fontalba. L'Antonio i l'Oscar es posen a córrer davant de sant Gil, els segueixo només uns metres, ells no tardarien en parar. Aquí la calor es fa present per primera vegada en tota la jornada i decideixo acabar-la caminat. l'Oscar arriba a Fontalba primer, a tres quarts de dues, seguit per l'Antonio a les dues en punt i per últim jo tres minuts després. Total: 26,3Km, 4400 metres de desnivell en 5h 35' i no sé quants cims, n'he perdut el compte!

Ara toca la Gran Olla!