Kelades

Ascens al Puig Neulós

2011-06-02T19:35:00.011+02:00

Fitxa tècnica de l'etapa
Distància: 25.5km. Desnivell positiu: 1200m. Desnivell negatiu: 1200m
Dificultat dels trams de corriol:fàcil, mitja.
Temps total del grup amb parades: 8:30 hores
Ruta circular: Sí

Presentació de l'ascens
L'ascens al sostre de l'Abera ens perment comtemplar una magnífica panoràmica, per una banda sobre l'Empordà i el Cap de Creus a la vessant sud i d'altre el Rosselló, el Golf de Lleó i com no el proper masís del Canigó tot mirant al nord. Per altre banda tenim la possiblitat de gaudir d'una gran diversitat forestal degut al gran desnivell de l'excursió.

Matí a Cantallops

No hi ha pèrdula

Descripció de l'etapa
El punt de partida de l'excursió és la població de Cantallops, on ens deixa l'autocar i acaba la carretera ( en cas d'accedir en cotxe, es pot transitar comòdament per la pista fins a Santa Maria de Requessens).
Creuem el poble seguint les indicacions cap a Requesens. Arribem a la pista i als pocs metres després d'un revol, prenem una pista secundaria a mà dreta, tot seguint unes senyals grogues que indiquen l'itinerari circular recomenat per accedir al castell de Requessens. Creuem un riarol i tot d'una la pista s'enfila que fa fort, no tardem en aturar-nos a la font de la Solana per refrescar-nos. Contímuem pujant cada cop amb més desnivell fins a un replà on es creuen camins, on hi trobem un grup de caçadors esmorzant, aprofitem per fer perguntar-lis la sortida fins l'enllaç amb el GR11 i fer una glopada d'aigua. Seguim per la resta de pista uns pocs metres i pendre un corriol a mà dreta que ens durà fins la pista enllaç amb el GR11, seguirem en descens uns metres direcció Santa Maria de Requessens fins un trencall important i ben senyalitzat. Prenem la pista a la nostra esquerra en lleugera pujada s'endinsa en l'arbrat. La seguim durant uns quants centenars de metres, fins a trobar un desviament a la nostra dreta. Deixem la pista per la qual venim per prendre aquest sender, senyalitzat amb una pedra a terra amb el text "enllaç GR10". Seguim per aquest fins arribar a la Font de la Verneda. Estem totalment envoltats per castanyers. Al cap de pocs metres de la font hem de desviar-nos a la dreta per un corriol que s'enfila pendent amunt per una torrentera fins al Coll Forcat. Val a dir que tot el camí està perfectament senyalitzat amb marques de GR i PR, de manera que no hi ha pèrdula.

arribem a la frontera

Cau la boira

Un cop hem arribat al Coll ens trobem amb un filat que ens talla el pas, es tracta d'unpas fronterer amb l'estat Francès. Un cop hem travessat ja ens trobem en l'altra vessant de la muntanya. Des de aquest punt hi ha una perfecte visió del Canigó i del Pirineu Oriental, però malogradament ens cau una espesa boira, deixant-nos sense visiblitat. Després d'assegurar-nos del camí, ja que abandonem el GR10 i continuem pel PR en ascens per la nostra dreta, com sempre guiant-nos per les marques grogues. Així doncs arribarem al Coll Forcadell, on un mur de pedra ens obliga a continuar la marxa cap a la nostra esquerra. Finalitzat el passeig per la zona boscosa arribem a un prat i el camí es fa més pla. Seguim així fins al Col de Pal. Ens endinsem en una pineda per la qual pujarem en bona pendent fins el Roc dels Tres Termes. El vorejarem per la nostra esquerra i un cop superat caurem cap a la dreta per anar a buscar el filat que segueix marcant la línia fronterera. Seguirem així, ara seguint els senyals com podem, ja que la boira en aquest punt gairebé no ens deixa veure ni ela nostres peus, així fins GR fins al Coll del Pou. Nosaltres poc abans del coll troben la carretera que puja al cim i decidim seguir-la uns metres ja que la visiblitat és péssima. Seguirem pujant, quan millora en sortim continuant just per la línia fronterera, just abans del Coll del Pou ja amb el cim a la vista. Arribats a aquest, amb prou feines veiem l'aparatosa antena que hi ha al Puig Neulós, així que de vistes res de res. Aprofitem per dinar al cim i fer les fotos de rigor.

Preciosa Fageda en el descens

Costa veure l'antena, no sentirla

Remprenem la marxa tornant cap al Coll del Pou i des d'allí, seguint les indicacions del pal d'itinerari, passem per una magnífica fageda fins pendre un corriol en descens que ens portarà fins la pista que baixa a Requesens. Aquesta pista no té pèrdua, tot i la nul.la senyalització en tot el seu recorregut. Es descendeix en llargues llaçades per una pista ampla, encara que per moments en mal estat degut a la gran quantitat de pedra solta que presenta. I no té pèrdua ja que hem de prendre sempre el camí més evident alternant pista i corriol, fins el darrer tram que baixa directament per un corriol en descens fins al mateix poble de Cantallops.

Ascens al Tossal d'Engrilló

2011-04-19T03:30:00.007+02:00

Fitxa tècnica de l'etapa
Distància: 17.5km. Desnivell positiu: 700m. Desnivell negatiu: 700m
Dificultat dels trams de corriol: mitja, alguna grimpada i passos aeris.
Temps total del grup amb parades: 6:30 hores
Ruta circular: Sí

Presentació de l'ascens
El Tossal d'Engrilló és el cim més alt del Montsagre d'Horta amb 1071 metres i enquadrat dins del Parc Natural dels Ports. En aquesta excursió proposem una circular des de les afores d'Horta de Sant Joan. Fent l'ascens pel Barranc del Ventador que ens donarà pas a un passeig per boscos i parts del Altiplà entre el Montsegre d'Horta i de Paüls, les vistes de parets verticals al cim i la baixada pel pujador d'en Valero acabaran de completar una excursió realment inolblidable.

A les Cambretes

Descripció de l'etapa
Ens aproximarem fins al Barranc del Ventador per la pista que hi ha just a la rotonda de la carretera d'Arnes. Seguint aquesta pista ( hi ha l'opció de prendre alguna drecera) arribarem a les ruïnes del Mas de Fondos, en aquest indret prendrem un camí senyalitzat en direcció: Barranc del Ventador. Un cop haguem arribat a les Roques Cambretes i amb una magnífica visió del Barranc i les Roques de Benet a la nostra dreta, deixarem el corriol que s'endinsa al Barranc per seguir pujant. El nou corriol cada cop es torna més vertical, fins obligar-nos a grimpar per les roques i finalitzant al Pas de la Mala Dona (aquest pas no té cap dificultat, però és molt aeri). Un cop passat aquest pas el camí es suavitza buscant el Coll de l'Ereta, on canviarem de vessant. La vessant est
ens dóna unes exel.lets vistes panoràmiques de les Roques de Benet i la frondositat d'un bosc salvat de les flames. Baixarem fins el Mas de les Creuetes del Lloà i el seu Pou. Tornem a pujar fins el Coll de la Gilaberta, des de aquest punt veurem Paüls a la llunyania i en primer terme a mà dreta la Punta d'Aigua. Però nosaltres trencarem a l'esquera per seguir pujant fins al Coll d'Altans, on se'ns obrirà un altiplà amb vistes a la vessant d'Horta per després endinsar-se en un bosc de pi abans de descendre fins la Font de Montsagre d'Horta (lloc perfecte per dinar). Ara només ens queda afrontar el cim, o poden fer directament per una tartera o bé anat a buscar la pista que puja fins el cim del Tossal d'Engrilló. Al cim les panoràmiques sobre els tallats del Montsagre d'Horta, l'Horta de Sant Joan i el Montsià són d'allò més impresionats. Realment és un vèrtex geodèsic que val la pena fer i gaudi.

Al pas de la Mala Dona amb Ferran

Al Grup al Cim del Tossal d'Engrilló

El descens el farem seguint la afilada carena, amb una paret vertical de 300 metres a la nostra mà dreta fins arribar al pujador d'en Valero. El pujador és un corriol que és obre ben be pel mig de la paret, els antics traginaires varen obrir-lo per poder-ne passar amb els matxos i acurçar el camí fins l'Horta de Sant Joan. Així, d'aquesta manera no ens adonarem i ja serem abaix a la pista i només ens quedarà retornar al punt de partida.

Baixador d'en Valero

Resum:
El temps ens va respectar i la pluja només va ser anecdòtica, deixant-nos gaudir d'una esplèndida excursió i sumar un cim més a la llista.

Ascens a Sant Miquel de Solterra

2011-02-18T10:16:00.009+01:00

Fitxa tècnica de l'ascens
Distància: 25,0km. Desnivell positiu: 1000m.
Desnivell negatiu: 900m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.
Temps aproximat sense parades : 6h00m. Temps total del grup amb parades: 7 hores
Ruta circular:no
Presentació de l'ascens
Sant Miquel de Solterra és el cim més elevat de les Guilleries i s'alça fins els 1.202 metres es troba entre els municipis de Sant Hilari de Sacalm i d'Osor a la Selva. Al cim hi podem trobar un vèrtex geodèsic i a la creu hi trobem unes formigues qur donen l'altre nom al cim.

Sortida des d'Arbúcies

Descripció de l'etapa
Sortim d'Arbúcies pel camí de Can Riera, remuntarem la riera de la Pineda fins gairebé arribar a Can Furriol, on la travessarem per reprendre el GR83 que ens durà a Joanet per un costerut corriol amb poc més d'una hora. Travessem el petit poble, mentrestant gaudim de les fabuloses vistes sobre el Montseny que ens ofereix fins arribar al cementiri, on retrobarem el corriol de camí a Sant Hilari de Sacalm.
A Sant Hilari retrovem la civilització, les seves aigües i l'encant burgés a l'hora carrincló. Nosaltres seguim pel GR83 ara en forma de pista fins poc abans d'arribar al Coll de Llevanyes on cal deixar el trencall de la dreta, que baixa suaument i té els senyals de GR, i continuem pel camí més marcat que fa pujada.

Boscos de les Guilleries

Cruïlla de camins i arribem al Coll de Llevanyes, aquest coll és un pas natural, per on passava l’antic camí ral que anava des d’Osor fins a Sant Hilari Sacalm. Cal seguir pujant pel mateix camí, que és el més clar, tot girant cap a l'oest. Després de caminar uns 40 minuts torna a haver-hi una altra bifurcació. Arribats en aquest punt, amb un rètol indicatiu, deixem el camí principal de la ruta indicada i seguim cap a l’esquerra. La pista de la dreta serà la de retorn.
Aquí deixem la pista i per el marge dret seguim un corriol que amb forta pujada i passant pel mig del bosc tot seguint la carena, molt suau arribem a la masia abandonada de Can Borrell. De fet són dues construccions. Passada la casa, seguim la pista que puja cap a la dreta. Desprès de caminar uns pocs metres veiem uns arbres marcats amb uns senyals de color vermell. arriba a un coll (amb unes fites de pedra) on enllaça amb els diferents itineraris de pujada i que ens deixa al peu del cim on hi ha la creu. En aquest tram no hem trobat cap senyal. El camí a seguir està força fresat. Podem acabar d’arribar al cim fent una curta i fàcil grimpada o voltar per l’esquerra on hi ha un sender més còmode. Una breu caminada final i arribem a Sant Miquel de Solterra a 1.204 m.

Al cim de sant Miquel

Al cim gaudirem d'esplèndides vistes al Sud el Montseny, al Nord-Oest el Collsacabra i les cingles de Nostre Senyora del Far tot just a tocar i al fons, al Nord les neus del nostre Canigó.
El descens fins a Osor el fem per un sender de singular bellesa amb vistes sobre la vall d' Osor per la carena nord, passant per la Roca d'en Cercenes, tot seguint unes senyals vermelles i passant per Can Cercenes per anar a retrovar novament el GR83 que ens ha de dur fins al final de l'etapa a la vila d'Osor.

Resum:
Novament, vam realitzar l'ascens en dos grups: un des d'Arbúcies i l'altre des de Sant Hilari de Sacalm, fent els descens conjunt fins a Osor d'un total de 27 trescaires. Això va fer accelerar el ritme dels grups, per exemple, un detall: el grup d'Arbúcies va pujar a Sant Miquel amb 4h30'.

El dia de bon matí era esplèndid, però fred i amb una lleugera gelada a Arbúcies. Al migdia, quan érem al cim un intens vent de ponent ens posava de relleu l'inmediat canvi de temps.

Cartografia

Ascens al Tossal de la Baltasana

2011-01-25T01:08:00.019+01:00

Fitxa tècnica de l'ascens
Distància: 27,3km. Desnivell positiu: 1290m.
Desnivell negatiu: 650m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.
Temps aproximat sense parades : 6h 35m. Temps total del grup amb parades: 8 hores
Ruta circular: no

Presentació de l'Ascens
Les muntanyes de Prades és un massís muntanyós que pertany a la Serralada Prelitoral Catalana format per un extens conjunt de serres, altiplans i barrancs on el seu punt més alt es troba situat al tossal de la Baltasana (1.201 m) en el terme municipal de Prades. Es tracta d'una zona amb una elevada diversitat biològica on hi trobem ecosistemes únics a Catalunya, i espècies que tenen aquí el seu límit de distribució o que en són endèmiques. El terme municipal de Montblanc es troba situat a la zona nord-est d'aquest massís. En ell hi trobem barrancs imponents com el de la Vall, el de la Baridana o el de la Pasquala, altiplans com els Plans de St. Joan, punts culminants com els Cogullons o la Mola de la Roquerola, dos nuclis de població: Rojals i el Pinetell i mirador excepcional com es la Mola d'Estat .

De camí a Sant Josep

Deixant Rojals

Per assolir el primer cim del 2011, aprofitarem el GR-171 que uneix les poblacions de Montblanc i Prades fent l'ascens al punt més alt del massís d'una forma molt esgraonada, però això sí fent-la més llarga.

La Caldereta

Una mica de desgrimpada

Resum
Doncs així va ser i diumenge 16 de Gener vàrem coronar el segon del repte: El Tossal de la Baltasana. El dia va ser esplèndid, només les boires de la plana a primera hora o posaven en dubte, però aviat varen escampar, donant pas a un dia serè i força calorós per l'època. Per primer cop vàrem dividir-nos en dos grups, el primer va sortir des de el mateix Montblanc i el segon des de Rojals fent així l'excursió més suau. Ens vàrem retrobar a l'hora de dinar, abans de afrontar l'ascens a La Baltasana.

Al cim de La Baltasana

Finalment, gràcies a aquesta nova modalitat vam arribar a Prades abans del previst. Així que vam tenir temps per fer un berenar a la Plaça de Prades amb el darrer sol de tarda, just abans del fred que tocava per aquestes dates.

Cartografia:

Ascens al Bassegoda

2010-12-14T00:00:00.022+01:00

Fitxa tècnica de l'ascens
Distància: 17,3km. Desnivell positiu: 1190m.
Desnivell negatiu: 1190m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-tècnic amb grimpada equipada.
Temps aproximat sense parades : 5h 35m. Temps total del grup amb parades: 8 hores
Ruta circular: sí

Presentació de l'Ascens
El Bassegoda és visible des de bona part de les comarques gironines. La seva forma característica (en la llunyania recorda un pit de dona) el fa inconfusible en moltes de les panoràmiques preses des d’altres cims. Si el cim es veu des de molts llocs, també s’han de veure molts llocs des d’ell. Així doncs, per la seva situació i malgrat la seva modesta alçada (1374 m) el cim ens regala unes esplèndides vistes.

Bucòlic camí de Sant Aniol

El GR11 Fa pujada

L’aproximació la fem per carretera fins a Sadernes. Si podem, el millor es arribar fins l’aparcament que hi ha a prop del pont d’en Valentí. Si ho desitgem podem fer una visita a aquest pont medieval i a la casa que havia estat l’Hostal de Ca la Bruta (un corriol indicat amb un rètol ens hi portarà en un moment). El camí inicialment (fins arribar al GR11) és el camí de Sant Aniol d'Aguja. És un camí molt conegut i molt ben senyalitzat. En arribar al GR11 el camí travessa un rierol i guanya alçada fins arribar al Coll de Principi on deixem el GR11 per enfilar el camí de pujada final fins el cim. Una senzilla grimpada d’uns 10 metres (assistida per cadenes i agafamans) ens deixen al cim. El descens el fem per una tartera fins Coll de Riu on prenem la pista. Uns metres més enllà un rètol ens indica el corriol d’accés a la Mare de Déu de les Agulles i d'allà retornem a Sadernes.

Grimpadeta Final

Fota de Grup al Cim

Resum
Finalment el dia 28 de Novembre, vàrem poder realitzar l'excursió, la primera del repte dels 100 cims que hem recollit al Trescar del Foment. Un dia molt trist per nosaltres, ja que a darrera hora del vespre anterior ens assabentàvem de la mort de la nostra amiga Ana Guerra ascendint l'Aconcagua.

Sigui aquest humil ascens en homenatge a una gran dona, amiga i companya muntanyenca.
No t'oblidarem Ana.

Cartografia:

Repte Cent Cims

2010-12-13T23:52:00.003+01:00

Repte 100 Cims (2011)
Presentació:

Després d'haver recorregut un tram del nostre país fent camí. Ara, per aquest mes i el any vinent el Trescar proposa coneixer-lo anant saltant de cim a cim, tot fent deu cims integrats dins del repte dels 100 Cims llançat per la FEEC. Com som un grup senderisme, hem escollit cims accesibles per excursionistes de mitja muntanya, això sí, tots amb un desnivell considerable. L'Ascens al Bassegoda aquest mes de Novembre serà un primer tast, ja forma part de llista dels 100.

La darrera excursió de 2010 serà un tast: El Bassegoda 1373m

Els deu cims pel 2011:

Gener: Tossal Baltasana 1203 m ( Masís de Prades).
Febrer: Sant Miquel de Solterra 1204m (Guilleries).
Març: Tossal d'Engrilló 1096m (Ports de Baseit).
Abril: Puig Neulós 1260m (Albera).
Maig: Cabrera 1308m (Garrotxa).
Juny: Cogullo d'Estela 1869m (Rasos de Peguera).
Juliol: Balandrau 2585m (Pirineu Oriental).
Setembre: Puigsacalm 1515m.
Octubre: Matagalls 1697m (Montseny)
Novembre:Tossal dels Tres Reis 1350m (Ports de Baseit)

En breu penjarem els recorreguts i el calendari de les excursions.

Informació sobre el Repte:

El repte dels “100 cims” no és una competició. La FEEC, a proposta de les Delegacions Territorials, ha elaborat un catàleg amb els cims més representatius i característics de Catalunya. Dels cims del catàleg, cadascú pot escollir els cent cims que li siguin més atractius i que li permetin superar el repte. No és un repte apte únicament per a les persones més ben preparades, sinó que tothom hi té cabuda, ja que en el catàleg hi ha cims de tota mena, des dels de baixa muntanya fins als 3.000 del Pirineu.

Definició

Es tracta d'assolir un centenar dels cims més representatius i característics de Catalunya. Les muntanyes que apareixen en el llistat són característiques per algun motiu, ja sigui, les seves característiques físiques, la seva història, o qualsevol altre fet que en facin un cim emblemàtic. Aquest catàleg ha estat elaborat per la FEEC a proposta de les Delegacions Territorials.

La finalitat que es pretén amb els "100 cims" és el fet de conèixer les diferents contrades del nostre país mitjançant l'excursionisme. Per tant, no és un repte apte únicament per a les persones més ben preparades, tothom hi té cabuda ja que en el catàleg hi ha cims de tota mena, des dels de baixa muntanya fins als 3.000 del Pirineu.

Qui hi pot participar?

Hi poden participar totes les persones que tinguin llicència federativa, amb independència de quin sigui el tipus de llicència que tinguin i des dels 7 anys d'edat.
Cims puntuables

Són puntuables els cims que figuren en el llistat de la FEEC. El llistat s'ha elaborat amb cims inclosos dins el territori de Catalunya, però també se'n proposen d'Andorra i la Catalunya Nord.

A més es dóna l'opció a fer fins a 10 cims que estiguin fora de l'àmbit del llistat i que siguin remarcables per la seva alçada, les seves característiques geogràfiques o qualsevol altre motiu.

Com funciona l'activitat?

• Per a que un cim tingui validesa s'haurà d'assolir per qualsevol dels seus vessants. S'entén que, com a excursionistes, no es farà ús de cap tipus de mitjà mecànic per assolir un cim.
• No hi ha un mínim de cims a fer en un any, ni tampoc hi ha limitació en el nombre de cims assolits per dia.
• No hi ha un termini per a efectuar les ascensions.
• Per a que una ascensió tingui validesa ha d'estar avalada pel President de l'entitat a la qual pertanyi el federat.
• Es tracta d'un reconeixement honorífic i, per tant, no s'establirà cap classificació per nombre de cims assolits, ni per cims assolits en un determinat període de temps.
• Anualment, la FEEC, farà el reconeixement als federats que hagin assolit els "100 cims".
• En la plana web de la FEEC hi ha una fitxa on el federat podrà inscriure la seva ascensió, però no li serà comptabilitzada fins que el President de la seva entitat no l'hi hagi validat l'ascensió. Aquesta fitxa inclourà les dades bàsiques de l'excursió (dia i cim assolit) i podrà fer-se servir per a més d'una persona, és a dir, si es tracta d'una excursió col·lectiva només caldrà omplir una fitxa. L'interessat o l'entitat a la qual pertanyi farà el lliurament de l'original de la fitxa a la FEEC.
• Com a una consideració especial, els federats de més de 60 anys poden justificar fins a un total de 50 cims, amb una validació del President de la seva entitat en la qual acrediti que han assolit els cims en una data anterior a l'inici de l'activitat dels "100 cims".
• L'inici de l'activitat serà el dia 1 de juliol de 2006 i, com ja s'ha indicat, només seran vàlides les ascensions efectuades amb posterioritat a aquesta data, tret del cas dels federats de més de 60 anys.
• Els federats que ho desitgin podran fer arribar a la FEEC el track o la descripció de la ruta realitzada. Aquestes informacions es penjaran a la plana web de la FEEC per a que es puguin consultar.

El Canigó: L'Etapa Final

2010-09-17T19:12:00.014+02:00

Fitxa tècnica de les etapes
Prats de Molló-Refugi de Marialles
Distància: 19,1km. Desnivell positiu: 1500m. Desnivell negatiu: 700m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-Alta Muntanya.
Refugi de Marialles-Canigó-Taurinyà
Distàcia: 28,3Km. Desnivell positiu: 1100m. Desnivell negatiu:2300m
Dificultat del tams de corriol: Alta Muntanya-grimpades fàcils

Presentació de l'Etapa
El Trescar d'aquest mes de Setembre ha estat la culminació a la Pica del Canigó del nostre especial GR83 amb una sortida conjunta Trescar/Alta Muntanya. El passat mes de Juliol, vàrem quedar-nos als peus del Canigó, a la vila de Prats de Molló després de haver fet més de 200 km i 12000 metres de desnivell acumulat en set etapes (la major part alternatius al GR83 original). Per tant aquest cap de setmana amb Diada Nacional inclosa, només ens quedava enfilar-nos a la muntanya que hem anat seguint des des el llunyà 10 de Gener, dia que començàvem aquest llarg camí just a platja de Canet de Mar.

Sortint per les Muralles de Prats de Molló

Blanca al Pla de Sant Guillem

Així doncs, dissabte 11 de Setembre sortíem d'un Prats de Molló en festes, però encara mig adormit pel portaló de la muralla que cau per damunt de l'església, per tal prendre un corriol que s'enfila amb força cap el Coll del Miracle. Just en aquest put ens separem dels companys que només farien el Canigó l'endemà. Els que fem l'etapa tenim la fita d'arribar al Refugi de Marialles abans de les set de la tarda, son dos quarts de deu del matí ens quedaven més de nou hores per superar 20 km i 2100 metres de desnivell acumulat que ens deixarien a les portes de la Pica del Canigó. El dia era esplèndid i prometia ser calorós, així doncs tot estava al nostre favor.

En menys d'una hora i mitja arribàvem al Coll del Miracle (1272m.) força acalorats i es que no cal dir que ritme fou bastant més intens que en trescars anteriors, la raó era ben clara: ens jugàvem el sopar del refu!!! En aquesta Collada tinguérem dubtes ja que les indicacions de la guia són un pèl confuses, finalment vàrem seguir les senyals i cartells francesos estratègicament situats. Entràvem en un bosc molt ufanós, seguint i vorejat una antiga canalització d'aigua, trobant-nos sovint amb rierols on aprofitàrem per refrescar-nos. Després de vorejar, el corriol començà a enlairar-se, fent-nos guanyar de mica en mica alçada per una preciosa fageda abans d'arribar als prats d'alta muntanya on encara pasturaven els ramats de vaques. A l'alçada del Refugi de les Estables, de camí al Coll de la Regina ens aturàvem per dinar i com anàvem sobrats de temps ens vàrem prendre una hora per dinar a l'ombra del refugi. Tornàvem a la marxa a les tres tocades, en cinc minuts érem al Coll de la Regina (1762m.) a partir d'aquí el camí és fa molt costerut, tot seguint la carena muntanyosa fins el Pla de Sant Guillem(2276m.), per un moment vam pesar que ens cauria un xàfec en mig d'una espesa boira, però ens vàrem lliurar. Travessàvem l'altiplà de més de 2000 metres d'alçada presidit pel Massís del Canigó tot fent-nos fotos, per desprès deixar-nos caure més 600 metres més avall, a un farcit Refugi de Marialles (1718m.) on ens esperaven els companys abans de les sis de la tarda complint objectius.

Alodia arribat al Refugi de Marialles

Amb Alodia i Christine a peus de la xemeneia

Diumenge, dia 12 de Setembre ens llevàvem abans de les sis del matí per esmorzar. El cel era ben estrellat i la temperatura molt agradable, tot ens indicava que seria un gran dia. A les set del matí, tots plegats començàvem a caminar pel mig del bosc de pi negre tot seguint el GR10, per poc després dividir-nos en diferents grups segons ritme de marxa. Al refugi d'Aragó fèiem un reagrupament per seguir l'ascens ara pels oberts prats, descobrint-hi el nostre objectiu a mà esquerra: La Pica del Canigó ja ben farcida d'excursionistes arribats des de Cortalets. Anàvem guanyant alçada per sinuós sender, enfilant-nos per els contrafocs i tarteres, cadascú al seu ritme fins arribar a la xemeneia final amb el seu espectacular gendarme. Ara només quedava la part més divertida o angoixant depenent per a qui de la grimpada final. Abans de les onze del matí els divuit trescaires érem al cim junt a desenes d'excursionistes més. A la Pica del Canigó (2784m.) tot era alegria, gaudíem d'una jornada i unes vistes fantàstiques. Mentrestant ens disposàvem a fer la foto de grup, Marie tot d'una va assenyalar el Sud, distingint perfectament el Montseny a la llunyania. Llavors, Josep amb bon criteri va dir-li: Doncs venim d'allà, i és més encara, de més enllà: de Canet, de la Mediterrània, del Sud. I ara som aquí, perquè som a la fi d'un camí, a la fi del Camí del Nord.

Foto de grup al cim del Canigó

Cartografia:

Tour i ascens al Gran Vignemale

2010-08-21T11:19:00.016+02:00

L'Octubre de l'any passat, junt amb Xavi vam dirigir-nos fins a Bujaruelo amb la intenció d'arribar al cim del Vignemale o com diuen en aragonès el Comachibosa, per la poc freqüentada via del corredor Moscowa. En aquella ocasió vam haver de conformar-nos fent la volta al mític massis, ja que l'espesa boira i una intermitent pluja desaconsellaven l'ascens per qualsevol de les seves vessants. Gairebé un any després, he fet el cim junt amb l'Annabel, tot pujant per la glacera de Ossoue.

El massís del Vignemale des d'Ara

El final de la Vall d'Ara

Així doncs, arribàvem dimarts passat a Bujaruelo, just passades les vuit del matí. Desprès de fer un cafetó i preparar les motxilles, començàvem a caminar pel GR11 a tres quarts de nou. Tot d'una, ens sorpren el primer tram, un cop travessat el pont d'Ocins amb una nova variant, just abans de prendre la plàcida pista ens fa pujar-hi per la vorera oriental del riu Ara, seguint les fites per un pendent pedregós i força costerut, començant d'aquesta manera escalfant motors. Un cop a la pista mantenim el ritme fins la cabana d'Ordiso, on la pista esdevé sender. El dia és esplèndid animant-nos a fer fotos i parlar amb altres senderistes, mentrestant anem fent camí. A l'arribar a l'alçada del Barranc de Cardat se'ns fa visible el Massis del Vignemale per la seva vessant sud amb la Marmolera en primer pla i el corredor Moscowa entre el Pic Central i el Cerbillona. M'adono de la veritable dificultat de la via, cosa que no havia pogut valorar a l'Octubre, i coincideixo amb Luis Alejo en donar-li un grau AD- com a mínim. Seguim el sender en suau pujada, remuntant el riu Ara fins la Cabana de Labaza on fem un mos junt amb un grup del Centre Excursionista de Sant Boi que també es dirigeixen a Oulettes.

El camí és fa llarg fins al Circ de l'Ara, tant que el grup de Sant Boi trenca per la Collada de Ouletts, tot seguint les fites, com vàrem fer en Xavi i jo uns mesos enrere, però aquest cop vull passar per la Collada dels Mulos i arribar fins al final d'aquesta vall. Arribem fins al Circ, només una congesta de neu ens separava del mur que representen les Agulles de Chabarrou. Som en un anfiteatre de tarteres, pics esmolats i totalment erms, sembla com si no hagués ni hagut mai vida en aquest indret. A la nostra dreta una immensa tartera dóna accés a la Collada de Los Mulos i no ens queda altre remei que pujar-hi, és migdia i el sol escalfa de valent. Es progressa penosament per la tartera, només la recompensa de les vistes sobre la vall i el Ibón Inferior de los Batanes fan alleugerir el fort pendent, que en menys de mig quilòmetre ens fa pujar més de 250 metres.

Un cop a dalt ens aturem a fer-nos fotos, contemplem el sinuós camí en ziga-zaga que puja al coll del petit Vignemale que haurem de remuntar l'endemà i per últim fem una darrera ullada al llarg Vall de l'Ara. Un cop en territori francès en deixem caure fins al Refugi de les Oulettes de Gaube, això sí, evitant les extenses congestes de neu que encara perduren a la vessant nord. Just abans d'arribar al Refugi ens retrobem amb el grup de Sant Boi. Arribem a primera hora de la tarda, això vol dir que fins l'hora de dinar ens queden un grapat d'hores per gaudir del magnific espectacle d'un dia serè a la vessant nord del Vignemale, mentrestant arribaven els afortunats que van poder pujar-lo aquell dimarts d'Agost. El sopar com sempre a Oulettes va ser esplèndid, generós i amb bona companyia. Encara amb força claror ens vam retirar a les lliteres, l'endemà seria un dia molt llarg.

Vignemale des de Ouletts

A tres quarts de cinc de dimecres sona el despertador, preparem ràpidament les motxilles i baixem a esmorzar, som els únics que marxem tant aviat. Abans de dos quarts de sis emprenem la marxa amb els frontals posats, el dia no es gens fred, però està mig ennuvolat i vent xiule per la vall. He menjat massa per esmorzar i tinc molèsties a l'estomac femt-me alentir el ritme de pujada, l'Annabel m'anima i pren el relleu. Quan ja tenim a tocar el coll, just davant de la glacera del Petit Vignemale les primeres llums del dia ens regalen una visió del massís amb colors espectaculars.

Annabel a l'alçada de la Glacera del Petit Vignemale

Espectaculars primeres llums

Poc abans de les vuit del matí arribem a Refugi de Baysellance farcit d'excursionistes que tot just emprenen la marxa. Al refugi descansem una mica i deixem el material que no ens farà falta. A les nou sortim cap el cim del Grand Vignemale i començant baixant per GR10 fins prendre el sender que ens a de dur fins la llengua terminal de la glacera d'Ossoue. Veiem en mig d'una espesa boira, una filera de muntanyencs encordats avançant lentament per la Glacera mentrestant ens calcem els grampons, i la veritat és que no sembla tan difícil. Un cop a la glacera avancem per la traça a bon ritme junt amb un grup de francesos, hi ha encara bon gruix de neu ben dura que ens facilita l'ascens sense problemes d'esquerdes ni gel viu. La glacera és fa llarga, veus els altius cims del massís a tocar, però un cop a l'immens circ pràcticament pla, es fa penosa la progressió fins la llengua final de la glacera als peus del cim. Un cop deixem la glacera per trepitjar terra ferma, la pluja de pedres projectades per maldestres de torn que baixaven a culades representen el major perill. Iniciem la grimpada intentant evitar els itineraris més freqüentats fins arribar al cim a 3298 metres. Les vistes son espectaculars, però el cel emboirat i fred no ens deixa gaudir-ne en tota la seva plenitud, així que fem les fotos de rigor i tot d'una baixem. La baixada fins el refugi de es fa llarga amb el cansament acumulat, però no tenim presa ja que anem molt bé de temps.

Comença l'ascens per la glacera d'Osseou

Grimpada final

I per fi Cim

Al Refugi de Baysellance arribem a a quarts de sis, després de 12 hores de marxa. Tornem a coincidir de nou amb el grup de Sant Boi que finalment han restat al refugi per temor a una possible tempesta. Al sopar tenim la sort de concidir amb Òscar Cadiach a punt de celebrar el 25è aniversari de l'ascens a l'Everest i a un munt de muntanencs més. Al final de la jornada, just a la posta de sol el cel es serena, tenin l'oportunitat a anar-nos a la llitera amb l'esplendida imatge del circ de Gavarnie a les retines.

Qines vistes!! des de Baycellnce

Ibón de Bermatuara

Dijous el dia a Baycellance es presenta força ennuvolat, fent-nos descartar l'ascens al Petit Vignemale amb Cadiach i companyia que feian tota la cresta. Així, sense preses baixem fins la vall d'Ossoue. Anem a enllaçar amb el GR10, per deixar-lo a la cabana de Loudes i remuntar la Vall de Canau fins al Coll de Bermatuara. A l'Estany de Bermatuara, la pluja que fins les hores ens havia respectat fa acte de presència amb força intensitat remullant-nos el dinar sota les capalines. El descens fins a Bujaruelo el fem sense pluja, però amb força cansanci als genolls després de 2000 metres de desnivell negatiu. Just arribar al refugi de Bujaruelo comença una intensa tempesta que durarà fins la matinada, Uff Quina Sort!!! Hem fet el Vignemale!!!

7ª Etapa: Beget-Prats de Molló

2010-07-12T19:22:00.011+02:00

Fitxa tècnica de l'etapa
Distància: 19,5km. Desnivell positiu: 1060m. Desnivell negatiu: 900m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.

Comença l'etapa a Beget

Presentació de l'etapa
En el mes de febrer del 1939, les tropes franquistes van ocupar tota la frontera pirinenca, impedint el pas, com a mínim, per les principals vies de comunicació. Més de 450.000 persones van creuar la frontera aquells dies de febrer pel coll d’Ares, el coll de Malrem, el coll de Lilla, el Pertús i Portbou. De tots aquells colls o passos, el de Malrem, per on passa aquesta ruta, era el més dificultós, no pas per la seva altitud o accidents excepcionals, sinó perquè l’aproximació i el creuament s’havien de fer a peu. Procedents d’Olot, Oix i Beget, passant pel coll de Golofreu i el de Malrem, van arribar a La Menera, un petit poble de la Catalunya Nord, el més meridional de l'estat francès de poc més de 300 habitants en aquells anys, més de 5000 refugiats que hi van trobar ajuda i aixopluc. Es destinà l’escola per a la gent més delicada. La Casa de socors de Sant Vicenç de Paul es va convertir en hospital per als malalts. El poble va demanar ràpidament ajuda a les poblacions veïnes... I la història no feia més que començar... l’esclat de la 2ª guerra mundial al cap d’uns mesos, comportà que molts altres seguiren creuant la frontera per aquells mateixos passos, per seguir lluitant o, simplement, per sobreviure.

Sant Cristòfol de Beget

Al coll de Malrem, tot buscant l'ombra

La Menera, territori més meridional de les possessions continentals de l’estat francès, fou la principal via de comunicació durant segles, a peu i a cavall, entre les planes del Rosselló i el Vallespir amb les de la Garrotxa i el Ripollès.

Aquest cop no farem cap variant, seguirem el GR83 i passarem per mateixos indrets que varen passar fa més de 71 anys milers d'exiliats aquell fred hivern de 1939.

Descripció de l'etapa
Per aquests indrets, és per on passa la nostra caminada. Sortim de Beget 577 m i anem seguint el corriol que comença sobre mateix de l'avui restaurant El Forn. Arribarem al coll de Golofreu 940 m, i trobarem una pista forestal que porta cap al Comanegra. Hi ha un rètol metàl.lic on hi posa can França, i al costat un roure davant d'aquest, i altre costat de la pista, surt el corriol que ens porta cap a Boca Bartella. No cal arribar a la casa , tirarem a munt fins el coll de Malrem 1130 m, on es la fita Fronterera. recte avall surt un camí cap a La Menera 777 m. arribarem a la carretera que agafarem a la dreta. Uns metres enllà, surt un corriol a l'esquerra de la carretera que seguirem fins la petita població.

Creuant l'antic pont de La Menera

Travessant fagedes camí de Nostra Senyora del Coral

Sortirem de La Menera pel carrer de Santa Cristina. Travessarem el pont i anirem seguint el corriol "Tour du Vallespir" que ens acompanyarà fins al final d'etapa a Prats de Molló. Abans passarem per Can Boter, La Font del Pastoret, Can Molins, el coll de la Guilla 1194 m i el Mas El Casal per travessar la carretera per agafar el corriol que surt a Prats de Molló, final d'etapa.

Prats de Molló, final d'etapa

Resum:
Diumenge vàrem tenir un matí esplèndid, massa xafogós per meu gust què ens va fer suar de valent a la pujada al coll de Malrem. Al petit poble de La Menera els més calorosos van remullar-se i a la Mare de Déu del Coral vàrem poder dinar entaulats amb refrescos i cafès. La tarda es presentava amb tempestes d'evolució, però aquest cop vàrem tenir sort i arribàrem a Prats de Molló sense mullar-nos per la pluja.

6a Etapa Olot-Beget

2010-06-17T04:57:00.011+02:00

Fitxa tècnica de l'etapa
Distància: 29km. Desnivell positiu: 1100m. Desnivell negatiu: 800m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.

Presentació de l'etapa
Originalment aquesta etapa prepirinenca comença al centre d'Olot amb un recorregut total de més de 25km fins a Beget. En aquest cas finalment vam allargar el recorregut, desplaçant l'inici al nord: a Hostal Cap Sec i al final a l'oest fins Salarsa. Així equilibrem el quilometratge i ens estalviem passar per carrers, carreteres i pistes asfaltades. L'etapa s'endinsa a l'Alta Garrotxa passat de la Vall de Bianya a la desconeguda i preciosa Vall del Bac, passarem per el seu Hostal, el més antic de Catalunya i cruïlla de camins. El final d'etapa serà a Beget, pedania de Camprodon, malgrat que geogràficament pertany a la Garrotxa.

Arribant a la Masia

Ben enmig del sender

Descripció de l'etapa

Intentarem sortir de l més aprop possible de la pista que va a la Vall del Bac des de L'Antic Hostal de La Vall de Bianya, tot depenent d'on ens pugui deixar l'autocar.

Un cop a la pista asfaltada de la Vall de Bianya agafarem la pista que puja a la Masia de Malavet, darrera de la casa comença un corriol que puja de dret fins al Coll de la Barcadura 829 m. Canviem de vessant i entrem a la Vall del Bac per un corriol a mà esquerra que ens durà fins la ermita romànica de Llongarriu , on enllaçarem amb el GR1 per deixar-nos caure fins el Hostal de la Vall. L'Hostal de la Vall del Bac, aquest establiment és l'hostal més antic de Catalunya fundat al segle XVII, també és una cruïlla de importants camis. Nosaltres ens adreçarem a Cal Ferrer. Travessarem la riera per un pont , i deixerem cal Ferrer i l'antiga escola, endinsant-nos cap l'estret del Bosc del Quer, per un corriol que surt a Cal Ferrer que corre paral.lel riera avall. A l'Antic Molí el camí baixa una mica, i abans d'arribar al riu torna a enlairar-se. Una esllavissada de terres fa desapereixer el camí durant un 300m. Cal agafar el camí que continua a l'altre costat. Just abans d'arribar a l'esllavissada, les marques segueixen un corriol que voreja per dalt, i després torna a baixar al camí.

Ermita i Masia de Llongarriu

Al coll de Sagordi pedregada

El Saguer de Pera seguim la pista a l'esquerra fins arribar a Cal Cortal per prendre en aquest punt una pista a la dreta. Anirem seguint la pista principal fins arribar al Coll de Sagordi. Seguim la pista que envolta el Mont del Llor fins al Portell de les Roques, aquí tot just abans de canviar de vessant surt una pista entre mig de fagedes que baixa fins la riera de Salarsa i la Masia que li dóna nom. A Salarsa enllacem amb el PR186 que passant per l'ermita romànica de Sant Valentí ens durà fins a la pista asfaltada que uneix Oix amb Beget. En aquest punt tornem a retrobar-nos amb el GR83 per arribar a la població final d'etapa: Beget.

La primera part de l'Etapa, transitada per corriols entre frondosos boscos fins al Moli Vell de la Vall del Bac, va estar presidida pel sol i un xic de xafogor. Després de dinar varen venir les tronades amenaçadores i finalment al coll de Sagordi ens va caure una calamarsada que va induir-me a l'error, desviant-nos de la ruta prevista cap a l'oest fins a Salarsa. Allargant en mig d'una intensa pluja l'etapa i per tant l'horari previst fent-nos arribar a Beget passades les nou del vespre, però això sí, per un bosc de fades realment encantador.

Pel mig de la Fageda i sota la pluja

Ascens a l'Aneto per Corones

2010-06-12T22:32:00.011+02:00

Per la sortida del mes de Maig de la secció d'Alta Muntanya del Foment, es va decidir finalment fer l'ascens al sostre del Pirineu: l'Aneto 3404 m. L'itinerari a seguir seria per la Vall de Corones sense cap mena de discussió, això sí, amb dues opcions: seguir la ruta per el Coll de Corones o bé enfilar-se al gegant pel corredor Estasen evitant així el concorregut Pont de Mahoma.

Per la meva part em venia molt de gust tornar-hi a pujar, però encara no em refiava del tot del meu genoll esquerra. Encara que per setmana Santa hages pogut fer el Toubkal sense problemes, l'Aneto és una cosa molt més seriosa. Finalment, després de provar el genoll per Collserola, vaig decidir-me a anar, això sí, per la via del Coll de Corones.

El campament

Així doncs, dissabte 22 de Maig, amb tres dies per davant sortíem a les set del matí cap a Benasque amb l'idea d'arribar amb els cotxes a la cota més elevada possible. Com no teníem gaire presa vàrem parar-nos a fer un bon esmorzar a Bellcaire. Allà ens vàrem trobar amb els amics del grup de Muntanya de Cordada. Ells també volien aprofitar el pont, alguns farien l'Aneto i d'altres la Maladeta en el seu cas des de la Renclusa. La propera parada va ser Benasque, abans d'enfilar-nos per la pista que puja per la Vall de Vallibierna. Ens vam trobar la pista en prou bones condicions per poder-hi pujar fins dalt de tot.

Així que realment aquella tarda vam caminar ben poc, al primer llac varem aturar-nos i com la gent que retornava ens deia que el següent era ban nevat, ja no varem pujar més i acamparem allà mateix, a poc més de 2200 metres d'alçada. Aquella llarga tarda, de primavera ja avançada va estar amanida per els acudits d'en Jordi, que tingué un dia especialment inspirat. Al tard al cel amenaçava pluja i l'un demà ens llevàvem a les cinc, tots dos eren bons motius per un cop ben sopats retirar-nos a les tendes.

La matinada es mostrava esplèndida, prometent-nos un dia ideal per realitzar l'ascens al punt culminat del Pirineu. Una última indisposició per part de Blanca va fer que ella i en Jordi Ramos restaren al campament. Finalment, la resta sortíem amb un pèl de retard, passades les sis, encara amb foscor i amb els frontals als front. En Lluís i jo vam començar a marcar un ritme no gaire fort, però constant. Els demés semblava que no ens seguien, com si encara estiguessin traient-se les lleganyes, mentrestant nosaltres dos superaven el segon Ibón, situant-nos al circ de Corones.
Vam haver d'esperar a la resta abans d'afrontar el Coll, finalment el retard era degut a que en Jordi Sala se li va despendre el piolet a baix de l'ibon i s'entornar al campament.

Passat el Coll de Corenes

En aquest punt vam dividir-nos en dos grups, un afrontaria el cim per el Coll de Corones i l'altre directament pel corredor Estasen. Per la meva part ho tenia ben clar amb la lesió no calia ariscar i per tant aniria amb el gup del coll. Tot i així, vaig patir força i no físicament si no psicològicament, les ziga-zagues en ancens pel circ en feien mirar cap a baix amb por, en venien les imatges de la caiguda del mes gener fent-me avançar molt lentament, anava el darrer i vaig estar apunt d'abandonar, però els anims de la Christine vam ajudar-me a continuar. Un cop al Coll de Corones els temors van reapareixer amb una grimpada mixta de grau I, aquest cop no en refiava del genoll lesionat, però amb l'ajuda d'en Lluís vaig sortir-me força bé, un cop a l'altre vessant només calia seguir la filer de gent que pujava per la ruta dels Portillones fins al pont de Mahoma fercit de esquiadors. Travessem el Pont amb menys dificultats de les esperades, ja que la neu asentada al mateix facilita el pas, un cop al cim ens retrovem amb els conpanys que han pujat per la via Estasen, fem les fotos de cim i aprofitem la cubertura telefònica.

Esperant el torn

Foto de cim

El descens el fem pel mateix itinerari, el faig xino-xano amb la Christine, ja que le genoll no em dóna per més. A l'Ibón superior ben glaçat encara faig una mirada al Coll de Corenes i a la pala de neu que li dóna accés i m'alegro de haver vencut a la por.

5a Etapa Les Planes d'Hostoles - Olot

2010-05-21T01:16:00.007+02:00

Fitxa tècnica de l'etapa
Distància: 19km. Desnivell positiu: 800m. Desnivell negatiu: 600m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.

Presentació de l'etapa
Originalment aquesta etapa comença a Sant Salvador de Puig-Alder amb un recorregut total de només 14km fins Olot. En aquest cas hem allargat el recorregut, desplaçant l'inici cap al sud: a Les Planes. Així equilibrem el quilometratge amb les demés etapes. Com l'etapa transita per el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, creiem que resultarà interessant viure de forma propera aquests fenòmens geològics, també abans d'arribar a Olot travessarem la Fageda d'en Jordà.

Caminant pel Carrilet

Descripció de l'etapa
Sortirem de Les Planes d'Hostoles pel carrilet Girona-Olot, direcció Olot fins el trencall del Castell d'Hostoles. Pugem pel costerut corriol, fins al Castell, admirem les vistes sobre Les Planes d'Hostoles i Sant feliu de Pallarols amb el Far de fons. Un cop baixem del turó del Castell, fem cadena fins al Collet de la plana 522m, seguim una estona més direcció Nord per després canviar a Est, evitant així, la zona més escarpada de la cadena, més tard retrobem la cadena al Coll de les Comes 629m i seguim de nou el direcció Nord per un seguit de colls en ascens fins el Collet de Masdéu 644m previ a Sant Salvador de Puig-Alder 707m. A Sant Salvador les vistes sobre les Planes d'Hostoles milloren i permenten veure el camí fet. Per últim només ens queda enllaçar amb el GR original a través del Portet per acabar aquesta primera part de l'etapa.

Sant Salvador de Puig Alder

El cràter de Santa Margalida

Des del Portet seguirem per GR original, passant per el Collet de Panosa i el Coll de Sarreia 851m abans de passar per el Volcà de Tià i més endavant la Font Pobra on podem fer un mos o directament dinar. Remprenem la marxa pel mateix GR fins a la falda del Volcà de Santa Margarida, on tornarem a deixar-lo per ascendre al Volcà i baixar al seu cràter, on es trova l'ermita de Santa Margalida. A l'ermita seguirem per itinerari 1 del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa passant entre el Volcà del Croscat i el Volcà del Puig de Martinyà, abans d'endinsar-nos a la Fageda d'en Jordà propera a la ciutat d'Olot final d'etapa.

El Volcà Croscat

En aquesta etapa es va registrar la màxima participació de la temporada a 33 trescaires. El recorregut per la zona volcànica de la Garrotxa va ser el major atractiu, però la primera part alternàtiva no va estar gens malament amb la viasita al Castell d'Hostoles i a Sant Salvador de Puig Alder, tot fent carena per un entretigut sender. Ah! i sense pràcticament pluja, contradint totes les previsions.

Toubkal II L'Ascens

2010-05-05T01:02:00.022+02:00

Divendres, 2 d'Abril: Començava l'ascens al Toubkal des d'Armeh. Havíem de superar més de 1200 metres de desnivell positiu fins al refugi de Nether. Així doncs, la jornada començava si fa no fa com els darrers dies de trekking. Ens vàrem llevar abans de les set per enllestir el mínim equipatge possible pels portadors, ja que les mules no passarien de les primeres congestes de neu.

Balnca en primer terme a la sèquia

Així doncs, amb tot preparat sortíem de Guide d'etape, a la zona alta de la població travessant el poble en descens fins la mesquita. Les primeres llums del dia, els cireres en flor i el caire altiu de la mesquita donaven un to bucòlic a Armeh. Quan tot semblava que anàvem a baixar fins el riu Assif n'Isougouane per prendre el camí principal que puja des de Imlil, tot d'una trenquem cap al sud seguint a Brahim per una sèquia. El corrent d'aigua de la sèquia oberta aquelles hores, ens fa fer equilibris per les boreres i rocs si no volem quedar-nos xops de bon matí. La sèquia dóna pas a un corriol que finalment s'endreça paral.lel al principal per una cota més elevada fins que arriben a coincidir tots dos senders, en aquest punt enllaçàvem amb el inconfundible sender principal que puja al refugi, naturalment molt més fresat. El sender puja per la vessant oriental del riu fins a Sidi Chamharouch, on el travessem per un bonic salt d'aigua. A Sidi Chamharouch 2350m feíem la primera paradeta per contemplar aquest lloc sant pels musulmans, on hi ha un Marabit i un seguit de paradetes amb tot tipus de souvenirs i refrescos. Després de refrescar-nos i de negociar alguna compra per la baixada, seguim pujant, ara per la vessant occidental del Assif n'Isougouane amb la divertida companyia d'un vailet de no més de sis anys calçat amb xancletes. Aquí el camí esdevé força costerut guanyant alçada en zig-zag respecte al riu, tant que en pocs minuts el Sidi Chamaharouch només és un punt llunyà de color. El grup anava estirant-se fins que Brahim va aturar-se de nou en una paradeta de sucs de taronja natural i refrescos a 2750m, així que vàrem fer un suc espremut per un noiet d'uns deu anys amb cara de pena en contrast amb la felicitat de la majoria de vailets que havíem vist fins les hores al Gran Atles. Mentrestant Preníem el suc s'acoplaren al grup un pare i una filla de Casablanca això sí, bastant occidentalitzats i noi francès que anava a recollir dades meteorològiques al refugi. Tornàvem a fer camí, seguint les passes del nostre guia, les mules ja feia estona que ens havien avançat, però no tardaríem gaire a retrobar-les, ja que una zona obaga a 2900m per on baixava un torrent vàrem trobar la primera congesta de neu. En aquest punt carregaven l'equipatge els portadors fins al refugi, eren un petit exercit d'adolescents que pujaven i baixaven corrent amb 30 quilos a les espatlles mentrestant les mules pasturaven i els turistes pujàvem ben alleugerits. A partir d'aquest punt ens varem creuar amb una infinitat de vario-pintes expedicions que baixaven de fer el Toubkal. Poc més tard arribarem a la vall on es troba el refugi de Nether a 3207m, just en el punt on la neu prenia una certa continuïtat. Eren l'una del migdia, complint així l'horari previst.

El pont a l'alçada de Sidi Chamharouch

Tot el dia esprement taronges

De nou aquella tarda se'n va fer llarga a quasi tots amb el síndrome d'alentiment del temps, menys a en Miquel Jordà que va sortir a fer un vol junt amb Jordi i gairebé puja tot sol al Ras 4083m, bé va quedar-se al Coll a més de 3700m per tal que no se li fes fosc. El refugi era una anar i venir de gent constat i per primer cop veiem als nostre equip logístic un pèl estressats. A les nou ja érem a les lliteres i es què l'un demà ens llevàvem a les cinc per sortir cap el cim a les sis.

Christine amb Nether de fons

Posta de sol

Dissabte, 3 d'Abril: Era el gran dia d'ascens. Puntualment a les sis, després d'haver esmorzat sortíem del refugi ja calçats amb grampons, la nit encara era freda i havia transformat la neu. Eren els primers del dia en remuntar la primera pala de neu en ascens, primer en direcció sud per enseguida trencar fent un gir a l'esquerra de 90 graus a l'est. Per a mi era el primer contacte amb una pala de neu després de l'accident al més de gener al Gra de Fajol i tant la cama esquerra com el cap no funcionaven del tot bé. El grup de darrera ens aprestava en un petit franqueig abans d'encarar la gran pala de neu entre la Punta d'Imlil 3560m i la Tête d'Ouanaums 3970m d'un 35 a 40% de pendent amb prou amplada per poder dispersar-nos. Vàrem descansar i fer-nos fotos al fals repla que hi ha abans d'afrontar el Coll mentrestant passava tot un seguit de gent en romeria. Al Coll tot d'una se'ns va acabar la neu, les fortes ventades matenien net el camí fins al cim, per tant vàrem haver de parar de nou per treure'ns els grampons i també reagupar-nos, naturalment sota una bona ventada. Tot hi que la temperatura al coll no era gaire freda, la sensació tèrmica es podia considerar que era més que gelida. El tram fins al cim va consistir en seguir el camí ben pel mig del pedregal, només vàrem trobar un petit tram de congesta ja superats els 4000m, poc abans de assolir el cim. L'emoció continguda fins llavors, va esclatar en forma de llagrimes quan Blanca acompanyada per en Miquel feia les darreres passes i per tant culminava un sonmi a 4167 metres d'alçada.

Amb l'Annabel de fons l'Adrar Ouanoukrim

El nois de FEB i Brahim al cim

Al cim va haver-hi cel.lebracions i moltes fotos. La visibilitat sense ser excel.lent era bastant bona, només una feble calitja enterbolava la panoràmica sobre el desert al oest. A l'est i pràcticament a tocar la serralada Ouanoukrim es matenia altiva amb els seus cims escarpats de més de 4000 metres envoltats per atractius corredors força nevats, tot un del.liri per l'alpinisme. Al sud la proximitat del Oumlilene de 3876m ens treia la vista sobre el llac d'Ifni temptant-nos de pujar-hi un cop fossi'm al coll, però encara que no era gaire tard, aquell mateix dia havíem de baixar fins a Armeh i ens quedàvem 2200 metres de desnivell negatiu.

La baixada fins al refugi amb la neu que ja era tova va a favor les esquiades sobre botes per part d'en Brahim i els culenbagen de tota mena fins tocar el Refugi. El primer que vàrem fer a l'arribar al Refugi va ser tallar-li la cueta a Blanca, tal com havia promès si feia el cim. Un cop vam preparar l'equipatge pel descens a Armeh, vam dinar, aquest cop força aviat per deixar espai als qui pujaven i es Nether en temporada alta sembla el Metro en hora punta. Només ens quedava baixar pel caminet, fer un altre suc i comprar el copromès a part de posar aprova el meu lligament trencat amb una absurda ensopegada. Ahh! se m'oblidava, a Armeh els més afortunats varen gaudir d'un autentic Hammam per autoctons gràcies a la mediació del nostre guia Brahim.

Per fi a Armed

4ªEtapa Osor-Les Planes d'Hostoles

2010-05-03T08:29:00.010+02:00

Ficha tècnica de l'etapa
Distància: 24km. Desnivell positiu: 1200m. Desnivell negatiu: 1200m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.

Presentació de l'etapa
Originalment aquesta etapa finalitza a Sant Salvador de Puig-Alder amb un recorregut total de 28km. En aquest cas he retallat el quilòmetratge finalitzant-la a Les Planes d'Hostoles, això sí ens aproparem fins al Far per gaudir-ne de les seves magnífiques vistes després d'haver baixat fins el pantà de Susqueda. Abandonarem la cinglerera per deixar-nos caure fins Les Planes d'Hostoles ja a la Garrotxa.

Osor

Pantà de Susqueda

Descripció de l'etapa

Sortim d'Osor pel pont romànic tot seguint les senyals de GR83 amb traçat comú al GR178 fins al Coll de Nafré. A la collada seguim la pista de baixada que ens a de dur fins el pantà de Susqueda, deixant el tram que comparteixen els dos GR's. Creuem l'embassament, i aquest cop pujant ens dirigim fins a Sant Martí de Sacalm. A Sant Martí portarem més de tres hores de caminada i de 15Km molt lleugers per comodes pistes, sense haver deixat el GR original, aquí podrem gaudir del romànic de l'ermita i de l'espèndit paratge presidit per les cinglaredes del Far.

Camí del Far

Foto de grup

Després d'un breu descans, ens enlairarem per el camí ral de Sant Benet a la recerca d'aquest magnífic mirador que s'anomena Nostra Senyora del Far. I ho farem desviant-nos del camí ral, per pendre una canal que entre cingles ens durà a pocs metres del Santuari. Al Santuri podrem gaudir de vistes panoràmiques: al Sud les Guilleries amb Sant Miquel de Solterra, Susqueda i Sant Martí de Sacalm, i al Nord la Garrotxa amb el Bassegoda de fons i la plana. També podrem dinar comodament a la zona de picnic que hi ha al costat del Santuari.

Un cop ben dinats, baixarem fins a Santa Anna per pendre el camí ral de Sant Benet de retorn a Sant Martí per deixar-lo tot seguit pendre un corriol entre mig de fagedes i fort desnivell que ens enllaçarà amb la pista fins a Les Planes d'Hostoles, final de l'etapa.

Descens fins a Les Planes d'Hostoles

Finalment el dia anterior de l'excursió vaig patir un còlic nefrític que va impedir-me assistir-hi. Tot i això, gràcies a tots els integrants d'aquest trescar l'etapa va desenvolupar-se amb normalitat per l'itinerari anteriorment proposat amb l'única incidència d'haver de recular a l'embasament de Susqueda per unes obres de manteniment. Aquesta incidència va augmentar el quilometratge en 6km i haver de dinar a Sant Martí de Sacalm.

Toubkal I (El Trekking)

2010-04-14T11:03:00.030+02:00

La tardor passada, en Jordi Ramos ens va llençar la proposta al Foment d'anar al Marroc per Setmana Santa amb l'objectiu de fer el Toubkal. En Miquel Jordà va recollir-la i la seva dona, l'Ana es va posar ràpidament en contacte amb varies agències especialitzades en aquest tipus de viatge, també va mirar vols a Marràqueix a bon preu. Finalment ens va fer el pes la proposta de Trekkingtoubkal amb un trekking per la zona, l'ascens al punt més alt del Gran Atles i una breu estada a ciutat de Marràqueix. A l'hora d'adquirir vol vam fer tard i els vols directes a Marràqueix érem ja molt cars, així que es va decidir volar fins a Casablanca amb Jet4you i que l'agència es fes càrrec del transport per carretera a la perla vermella del sud.

El grup a l'aeroport del Prat

Al Hotel Alí de Marràqueix

Així doncs, dilluns, 29 de Març a quarts de nou del vespre, l'Annabel i jo arribàvem a la T2 del Prat. Abans havíem preparat l'equipatge conjunt al meu vell petate de la mili amb l'objectiu que fes menys de 20Kg incloent-hi grampons i piolets, tot un verdader joc de Tretis! Al departament d'embarcament encara tancat, ja hi eren tots: l'Ana, Blanca, Esther, Christine, Lluís, Jordi i Miquel. Vàrem ser els primers del vol a embarcar els nostres ajustats equipatges, així vàrem tenir temps sobrat per fer-nos fotos d'inici de viatge i com no, omplir l'estomac. La puntualitat del vol de la companyia marroquina en aquest cas va ser britànica, i a dos quarts de dotze hora local arribàvem a Casablanca. Tot d'una, després de haver segellat els passaports els nostres sacs rodaven per la cinta transportadora, sense perdre temps els recollíem i sortíem per les arribades, allà ens esperava un individu mig adormit amb un cartell gairebé més gran que ell on posava Trekking Marrakech. Sortíem a l'exterior de la terminal per esperar el transport, l'ambient era fred i humit em recordava aquell fals aeroport on Bogart i Rains es perdien en mig de la boira al final de la pel.licula Casablanca. El homenet ens recull en un tronat furgó decorat amb motius aràbics. Deixàvem així, l'esplèndid aeroport per un moderna autopista Rabat-Casablanca-Marràqueix en una vella furgoneta sense calacfacció, finestres que no acabaven de tancar i sense cinturons, tot un contrast que seria una constat en tot el viatge.

Pels carrers de Marràqueix

Tallers d'oficis

Arribàvem a l'Hotel Alí de Marràqueix la matinada del dia 30 de Març, després d'haver presenciat un accident de trànsit a l'entrada de la Medina per part d'un vell Mercedes que fan servir com a taxi. Mig adormits i amb símptomes de congelació ens repartíem tres xafogoses habitacions triples per passar una nit que era al seu fi. Ens llevàvem abans de les deu per aprofitar l'esmorzar, que per cert valia la pena amb creps amb mel, truita, suc de taronja i tot un clàssic: el té. Amb l'estomac ple i Dihans a la butxaca sortíem a descobrir la ciutat vella de Marràqueix tot sortejant motos, bicis i rucs a tot gas amb un esclat de colors, animals i molta, molta gent per tot a reu. Encara no ens adonàvem, però la dilatació del temps ja havía començat i només en unes hores havíem recorregut 300km en una furgoneta, havíem dormit "una nit", havíem fet un esmorzar hipercalòric, havíem estat encantats per serpents, havíem visitat: zouks, escoles coràniques amb mil-lers d'estàncies, tallers d'oficis, botigues de tot tipus i fins i tot, havíem comprat un turbant amb demostració inclosa. Tot això, abans de dinar.

Practicant l'art de servir el te

La nit de Marràqueix

Per tal de degustar gastronomia marroquina l'Ana i en Miquel ens varen portar al Restaurant Mabrouka. El Mabrouka era ben aprop del Hotel Alí, encara que llavors després d'haver donat tantes voltes no sabia on era. El nostre menú consisteix en surtit de diferents Tajines i Cuscus evitant les aminades per prescripció de l'agència per posibles intoxicacions. Per postres, en Miquel i jo no podem evitar demanar-nos una copa Mabrouka per disfrutar-la com a veilets i com no, el té a la menta no podia faltar amb demostració inclosa del cambrer a l'hora de servir-lo, encara que es fes un enbolic amb els que eren amb sucre o sense. Tornàvem a l'hotel prop de les cinc de la tarda, i a un hora com aquesta que millor que fer un te i practicar com servir-lo des de les alçades mentrestant esperàvem a Hussein, cap de l'agència. El temps semblava no passar i en Hussein no apareixia, finalment a quarts de set apareixia acompanyat de la seva dona, la Raquel, una madrilenya diplomada en empresarials que ens hipnotitzava amb la seva labia. Així sense adonar-nos ja era l'hora de sopar i apart dels Tajines les taronges marroquines varen causar furor. Per la nit vàrem fer de nou un passeig per la Medina amb igual aglomeració de gent i es que sembla que aquesta ciutat no descansa fins ben entrada la matinada, nosaltres ens reculliem molt abans ja les vuit sortiríem cap l'Atles.

Cap a la muntanya

Un brindis abans de començar

Dimecres, 31 de Març. Al Hotel Alí a quarts de vuit del matí érem els primers d'esmorzar i mentrestant ho fèiem en Hussein ens donava les darreres indicacions junt amb un croissant per cap. Així a les vuit, marxàvem cap l'Atles deixant una Marràqueix emboirada amb un furgó un pel més moderna que la de l'aeroport. Després de deixar la plana ens anem enlairant per les primeres valls amb un suau plugim que nimba a mida que guanyàvem alçada fins arribar a Imi Ouglad, allò de les deu. A Imi Ouglad ens esperava el nostre equip encapçalat pel guia Brahim i quatre mulers adolescents. Abans d'iniciar el camí i mentrestant carregaven a les mules els nostres equipatges fem un té, tot brindant pel Toubkal.

Brahim amb les noies del grup

El primer àpat de campanya

Comencem a caminar pel mig del costerut poble pel que sembla una riera seca amb restes de deixalles i el somriure d'unes nenes que ens van seguint fins al final de la vila. Seguim guanyant alçada, ara pel mig d'un bosc d'arboços entreveient el Coll Tizi n'Techt de 2000 metres i punt més alt de la jornada, que assolim en poc més d'una hora. D'adalt de Tizi n'Techt contemplem un mar de núvols sobre la Vall d'Azzadene, per sobre cims de més de 3000 metres a l'Adrar Aguelzim presidits per un dia serè i un sol radiant. Al coll també fem un mos, moltes fotos i les noies intenten aprendre col.locar-se el turbants adquirits a Marràqueix. Ara només quedava baixar plàcidament direcció sud per una pista fins la població de Tizi Oussem, però abans ens deparava el primer d'un seguit de magnífics dinars de campanya. Abans d'arribar al final d'etapa passem per un seguit de polacions amb edificis a mig fer, amb nens jugant i catifes esteses al sol sobre inacabats terrats.

Arribàvem a la Guite de Tizi Oussem a 1850 metres abans de les cinc, la casa era plena d'hostes francesos amb cares de cansament. Fem el té amb galetes la terrassa mentrestant Esther i Lluís fan un nou pilar i després ens repartim en dues càmeres una de set i un altre de dos, en aquesta última dormirien Miquel i Jordi "els roncadors oficials" Encara que haguesim d'haver-ho inverit ja que nombre de roncadors reals s'apropova molt més a set si no el superava. El sopar el fem la càmera dels mulers acompanyats per en Brahim, després del sopar s'afegeixen els nois molers per oferir-nos un concert de percussió amb cassoles i demés estris dirigits per la veu cantant del guia Brahim. Acàbem la jornada ballant. No són ni les deu de la nit, però ens sembla molt més tard i l'endemà matinàvem.

Baixant a Tizi Oussem

Un sopar molt festiu

Dijous, 1 d'Abril. A les set del matí ens despertava Miquel, el dia era serè i fresc aquelles hores. Esmorzàvem a la coneguda càmera dels mulers, no falta de res: Llet, cafè i cacau en pols, mantega, melmelada i com no, l'ineludible te. En Jordi i jo no ens acabem de acostumar això de menjar per terra i no ja sabíem com posar-nos perquè seure sobre els nostres peus en resulta impossible.

A Tizi n'Mzik

Aremd de cara al Toubkal

Iniciàvem la jornada de nou pujant. Aviat deixàvem les zones de conreu i arbres de ribera de Tizi Oussem per entrar en terres àrides on el sender no te perdida. Un cop hem superat el 2000 metres giràvem cap el nord, a l'hora també apareixia un bosc de robustos arbres que no havia vist abans i que sorprenentment ens acompanyen fins al Coll Tizi n'Mzik a 2489 metres desafiant d'aquesta manera l'alçada impossible a les nostres latituds. El Coll era ple de gent i per tant també de mules, cosa gens d'entranya ja que al nord-est del Coll s'hi troba la vall d'Imlil inici de la majoria d'ascensions al Toubkal. Al mateix Coll hi trobàvem un xiringuito amb refrescos a 10 Dijans. Després de refrescar-nos repreníem la marxa, ara baixant cap la vall d'Imlil. La baixada és molt més pronunciada que l'ascens des de Tizi Oussem, creuant-nos amb un seguit d'excursionistes de diverses nacionalitats i condició física, això sí tots amb guies i mules. Entràvem al Parc Nacional del Toubkal i abans de deixar-nos caure a la vall girem al sud per una pista fins Aremd a 1945 metres.

No comment

La Mesquita d'Aremd

Arribàvem Aremb just al migdia. Així que després de dinar aquest cop a taula vam tenir temps per a molt. Vam gaudir de la terrassa de l'especie d'apartament on ens allotjàvem tot gaudint dels cims nevats, visitar el poble i la seva mesquita envoltada de cirerers en flor, de pujar a dalt d'un roc o jugar amb els nens que sortien d'escola. El sopar va ser ràpid, ja que la propera jornada tocava pujar fins al Refugi Neltner 3207 metres, un altre història

2ª Sortida BTT Foment: Cap de Creus

2010-04-11T21:57:00.013+02:00

Dissabte, dia 27 de Març fèiem l'esperada sortida en BTT pel Cap de Creus. Esperada perquè des de la fundació de la secció el gener de l'any passat, la meva proposta de fer-la va cridà força l'atenció per la bellesa de l'indret, encara que el llarg desplaçament i algun tram tècnic la desaconsellava.

Així doncs, dissabte a les set del matí l'Ana, Annabel, Christine, Dani, Joan, Lluís, Miquel i un servidor muntàvem les bicis als cotxes i sortíem cap al Port de la Selva. A quarts de deu arribàvem al Port, on vàrem fer, com és tradició a la secció un bon esmorzar al Cafè del Poble i així carregar forces. Tornàvem als cotxes per desplaçar-nos fins l'entrada al Parc Natural, sobre la Cala Tamariua per tal d'iniciar la ruta poc abans de les onze del matí.

Pujant als Bufadors

Descens d'en Dani

Comencem a pedalar per la pista en suau pujada, tot seguint les senyals del GR11 en el seu darrer tram, direcció Cap de Creus. El dia és esplèndid i sense gota de vent afavorint l'escalfament, fer-nos alliberar de roba d'abric innecessària. Arribem sense adonar-nos al trencall on el GR11 baixa a l'esquerra per anar a trobar Sant Baldiri i Cala Tavallera, però nosaltres seguim per la pista principal uns metres més per girar a la dretra direcció Cadaqués, ara seguint el GR92. Pugem direcció els Bufadors, al guanyar alçada millora la vista, i això és una bona recompensa per l'esforç del grup, abans de l'última i més forta rampa dels Bufadors hi ha un descens a la mida d'en Dani i Joan que es llencen a tota velocitat. A els Bufadors fem una breu parada per reagrupar-nos i comentar al grup el tram de sender que prendríem en breus instants. Així, seguim per GR92, però ara per l'antic camí de Cadaqués en suau descens amb trams una mica tècnics, al gust d'en Dani i d'en Miquel, però fent patir a la resta. Arribem a un punt d'inflexió on el sender comença a pujar direcció Cadaqués, en aquest punt hi ha una resta de corriol que continua baixant fins la riera amb un petit pont que permet creuar-la. Aviso al grup que el prendrem i de la seva dificultat tècnica. Dani i Miquel el baixen sense problemes, Joan i jo també els seguim i abans del pontet ens aturem per ajudar als demés a passar per mar d'esbarzers que varen fer més d'una esgarrapada. Creuat el pont arribem a la pista que uneix Cala Tavallera i Port Lligat, com no anem sobrats de temps baixem fins a Port Lligat, però poc abans d'arribar-hi hem d'aturar-nos perquè en Lluís a puntxat, però gràcies a l'assistència tècnica d'en Dani no ens dóna temps a refredar-nos i baixem tot d'una fins la carretera del Cap de Creus a l'alçada del Port Lligat. Un cop a la carretera del Cap seguim els cinc quilòmetres trenca-cames fins al Far.

Les punxades

Fent l'aperitiu al Far

Al Far vam arribar amb tres hores i 20Km bastant durs. Eren les dues de la tarda i a part de fer-nos fotos, vam aprofitar per fer un lleuger aperitiu i solventar uns petits problemes mecànics de la bici d'en Lluís que el deixaven frenat. Quan érem a punt de reiniciar la marxa, en Dani se dóna que ha punxat i Sant tornem-hi!!! Finalment passades les tres de la tarda comencem a desfer la carretera fins a Cadaqués. A Cadaqués remuntem una crescuda riera per efectes del desglaç de la nevada de principis de mes fins el Camí de les Aigües. Prenem aquest camí de fortíssim desnivell que en quatre quilòmetres duríssims ens porten fins la Collada de Perafita. A dalt de la collada, al creuament amb la carretera en Lluís arriba després d'en Joan i jo exhibint un estat de forma exel.lent un cop reparada la bici, el segueixen l'Annabel i Christine també esplèndides, l'Ana acompanyada d'en Miquel com sempre amb la velocitat més curta i sense baixar-se en cap moment, demostrant-nos de nou una gran tècnica de pujada. Punt a part per en Dani que arriba totalment fos i és que el seu és baixar. Creuem la carretera per continuar pujant per una pista asfaltada per sobre del restaurant i novament punxada! Ara d'en Joan i tot d'una creuem dits perquè ja no ens queden càmeres. Ens posen de nou en marxa per planejar per la pista dels Bufadors i després baixar fins els cotxes per una variant més directe que posa a prova els braços de la Christine. Arribem al punt d'inici a dos quarts de set de la tarda amb més de 40km de ruta a les cames, però amb ganes de repetir-la de nou.

Crescuda riera de Cadaqués

3ªEtapa Arbúcies - Osor

2010-03-19T06:43:00.014+01:00

Ficha tècnica de l'etapa:
Distància: 29km. Desnivell positiu: 900m. Desnivell negatiu: 900m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.

Les Agudes des d'Arbúcies

Presentació de l'etapa:
Originalment aquesta etapa s'endint-se a les Guilleries creuant-les de sud a nord passant per sota del seu cim més important: Sant Miquel de Solterra o de les Formigues. Però en la nostra variant ens alçarem fins al seu cim a 1204m. Des de aquesta atalaia podrem veure per primera vegada des de l'inici del camí el nostre destí final: El Canigó.
Abandonem el nucli de Arbúcies per enlairar-nos fins al de Joanet sense haver abandonat aquest extens municipi de la Selva, des d'aquest punt tenim una panoràmica esplendida de la vessant nord del massís del Montseny des de el castell de Montsoriu fins al Matagalls. Continuarem pujant fins a Sant Hilari Sacalm on podrem refrescar-nos amb les seves famoses aigües per tal d'enfrontar l'ascens al sostre de les Guilleries, el cim de Sant Miquel de Solterra. Després d'haver superat un desnivell positiu de 900m d'Arbúcies a Sant Miquel de les formigues inicíarem el descens fins a Osor situat a 300m, per tant 900m de desnivell negatiu fins arribar al final d'etapa encara a la comarca de la Selva.

Sortint d'Arbúcies camí de Joanet

Descripció de l'etapa
Sortim d'Arbúcies pel camí de Can Riera, remuntarem la riera de la Pineda fins gairebé arribar a Can Furriol, on la travessarem per reprendre el GR83 que ens durà a Joanet per un costerut corriol amb poc més d'una hora. Travessem el petit poble, mentrestant gaudim de les fabuloses vistes sobre el Montseny que ens ofereix fins arribar al cementiri, on retrobarem el corriol de camí a Sant Hilari de Sacalm.
A Sant Hilari retrovem la civilització, les seves aigües i l'encant burgés a l'hora carrincló. Nosaltres seguim pel GR83 ara en forma de pista fins poc abans d'arribar al Coll de Llevanyes on cal deixar el trencall de la dreta, que baixa
suaument i té els senyals de GR, i continuem pel camí
més marcat que fa pujada. Cruïlla de camins i arribem al Coll de Llevanyes, aquest coll és un pas natural, per on passava l’antic camí ral que anava des d’Osor fins a Sant Hilari Sacalm. Cal seguir pujant pel mateix camí, que és el més clar, tot girant cap a l'oest. Després de caminar uns 40 minuts torna a haver-hi una altra bifurcació. Arribats en aquest punt, amb un rètol indicatiu, deixem el camí principal de la ruta indicada i seguim cap a l’esquerra. La pista de la dreta serà la de retorn.
Aquí deixem la pista i per el marge dret seguim un corriol que amb forta pujada i passant pel mig del bosc tot seguint la carena, molt suau arribem a la masia abandonada de Can Borrell. De fet són dues construccions. Passada la casa, seguim la pista que puja cap a la dreta. Desprès de caminar uns pocs metres veiem uns arbres marcats amb uns senyals de color vermell. arriba a un coll (amb unes fites de pedra) on enllaça amb els diferents itineraris de pujada i que ens deixa al peu del cim on hi ha la creu. En aquest tram no hem trobat cap senyal. El camí a seguir està força fresat. Podem acabar d’arribar al cim fent una curta i fàcil grimpada o voltar per l’esquerra on hi ha un sender més còmode. Una breu caminada final i arribem a Sant Miquel de Solterra a 1.204 m.

Lluitant amb la neu

Al cim gaudirem d'esplèndides vistes al Sud el Montseny, al Nord-Oest el Collsacabra i les cingles de Nostre Senyora del Far tot just a tocar i al fons, al Nord les neus del nostre Canigó.
El descens fins a Osor el fem per un sender de singular bellesa amb vistes sobre la vall d'Osor per la carena nord, passant per la Roca d'en Cercenes, tot seguint unes senyals vermelles i passant per Can Cercenes per anar a retrovar novament el GR83 que ens ha de dur fins al final de l'etapa a la vila d'Osor.

Foto de grup de nou en un castanyer

Osor

Resum:

La gran tempesta de neu de dilluns, encara era ben present al cor de les Guilleries. A Arbúcies el dia era ben serè i sense gota de neu, però a poc de gunyar alçada ja vam trobar-nos amb les primeres congestes i apartir de Joanet es va convertir en permament. Fins Sant Hilari de Sacalm l'excursió seguia l'itinerari previst, però un cop vàrem deixar el casc urbà els gruixos de neu arribaven als 50cm. Això em va provocar-me un error a l'hora de pendre el sender que travessa la riera del Gavatx, fent donar unes quantes voltes al grup fins que vam redreçar-nos. Tots aquests condicionats varen fer que seguisim el GR original fins Osor, deixant Sant Miquel de Solterra per Octubre.

Aquí podeu consultar el recorregut:

XI Marxa dels Castells de la Segarra

2010-03-12T06:40:00.010+01:00

Dissabte marxàvem cap a Cervera la Dolors, l'Antonio, Annabel i jo, un xic més tard també s'afegirien L'Imma i la Christine per tal de recórrer diumenge els 51Km de la primera caminada de resistència de la temporada: Els Castells de la Segarra. A principis d'any l'Antonio em va proposar fer-la, com inici d'una llarga temporada plena de quilòmetres. L'accident que vaig patir a Gra de Fajol ho va deixar tot a l'aire, depenent de la meva recuperació. Tot i que tenia l'esquena trinxada i no podia caminar vaig inscriu-me amb l'esperança de poder-la completar.

Així ens presentàvem dissabte tarda a Cervera. Tot d'una l'Antonio i jo recollíem el full de ruta al Poliesportiu, ja que érem els únics inscrits oficialment del grup. Després visitàvem l'atractiu casc antic de la ciutat, sopar i anar a dormir aviat mentrestant empatava el Barça.

Un servidor, Imma, Christine i Antonio

Diumenge ens llevàvem ben d'ora per tal d'esmorzar i arribar a temps al poliesportiu on es feia la sortida. El matí era fred, però segons la previsió, per la tarda havien de baixar les temperatures amb risc de precipitació sòlida, encara que només era l'inici ja que dilluns seria molt pitjor (us sona d'algo). Un cop esmorzats arribàvem a la línia de sortida, on s'ha amuntegava la gent. L'Annabel finalment sortiria degut al fort refredat que duia i junt amb la Dolors farien de suport logístic.

Així, amb el so d'uns trabucaries es donava la sortida, puntualment a les set del matí. De bon començament l'Antonio em diu que es vol provar i surt gambant, mentrestant jo em quedo amb l'Imma i la Christine xino-xano. Anem al ritme de la cua, massa lent per poder acabar amb tranquil.litat dins de control, gaudint d'uns horitzons sense fi de prats verds i atmetllers en flor. Per això decideixo imprimir un ritme més viu que Imma segueix, naturalment sense córrer (no puc degut a les lesions) encara que la baixada ho afavoreix. Arribem els dos al primer control de Montcortès de la Segarra i ens posem on hi ha més cua per tal d'enllaçar amb Christine, finalment ens retròvem al avitullament havent completat els primers 7,2Km en 1h20'. Fins al segon control a Les Pallargues es repeteix la jugada, arribem Imma i jo en 3h15'i ja són 20,1Km, cinc minutets més tard Christine, però aquí parem massa entre anar al lavabo, menjar i canvi de mitjons no sortim fins més de 20 minuts més tard. Sortim de Montcortès, i imprimeixo un ritme molt viu ajudant-me dels bastons deixant a l'Imma i la Christine darrera, llavors em truca l'Antonio i em diu que ja es a Guisona. Això m'esperona més i em faig un fart de avançar gent fins arribar a un sender abans del tercer Control que ho dificulta, però segueixo avançant. Al Km 27,7 es el tercer control, al castell de les Sitges, i som tot just és migdia, no m'aturo ni un segon ja que la meva meta és Guisona on m'esperava Annabel. Atravessar Guissona se'n fa dur, tot és asfalt, però finalment arribo al poliesportiu on es el quart control als 35Km. Al Poliesportiu hi ha una gran botifarrada i la gent es seu per dinar, i bé encara no són dos quarts de dues es cau, no? doncs no, saludo a Dolors i Annabel em menjo una poma i segueixo caminant (Antonio estava arribant a Cervera).

Paissatge de la Segarra

Sortint de Guissona el cel s'ennovula per moments, mentrestant les cames noten la falta d'activitat i em fan reduir el ritme a cada pas. Ara no avanço, m'avancen i això psicològicament es fa dur, molt dur. Per tal de dur millor les penes faig un tros de camí mentrestant comencem a mullar-nos amb un noi que va pitjor que jo fins abans d'arribar a Castellnou d'Olugues, cinquè control i quilòmetre 46,6 en teoria. Ara només quedava rematar la jugada amb una horeta seria a Cervera. I així va ser, arribava al Poliesportiu, al quilòmetre 51 a tres quarts de cinc de la tarda, on m'esperava Annabel. L'Antonio feia 3 hores justes que havia arribat i l'Imma i la Christine les havia recollit a Guissona, on varen dinar.

A l'arribada

Finalment no varen estar 51Km si no 54Km com ha reconegut l'organització posteriorment, degut a una canvi per la construcció del canal de la Segarra. L'any passat pensava que podria acabar-la en menys de 6 hores, aquest any després d'una caiguda al Gra de Fajol que podia haver estat mortal l'he completat en 9h i 49m més content que si haguessin estat 5.

1ª Sortida BTT Foment 2010

2010-02-27T22:58:00.012+01:00

Avui, dissabte amb un mes de retard provocat per la meva lesió. Hem completat la primera sortida 2010 de la Secció BTT del Foment. Per començar a escalfar motors per aquesta prometedora temporada i per tal de comprovar cames, he improvisat junt amb Basilio una ruta per Collserola.

Ens trobàvem a quarts de deu a les immediacions de l'estació de Sants l'Ana, Basilio, Christine, Ferran, Miquel, Natxo, Zoé i un servidor. La primera intenció era fer una ruta per la Collserola del Baix Llobregat, iniciant-la a Molins de Rei. Però les dubtes sobre nostre l'estat de forma ens fan desestimar-la per anar a provar sensacions per la Carretera de les Aigües i sobre la marxa decidir la ruta.

Pujant a la Rabassada

Basilio donat indicacions per realitzar el descens

Així doncs, comencem la pedalada pel carril bici de l'Avinguda Josep Tarradellas i més tard pel de la Diagonal per anar agafar més tard la carretera de Vallvidrera. Les sensacions, tot pujant per Vallvidrera són bones i un cop a l'alçada de la Carretera de les Aigües decidim rodar fins el Pla de les Maduixeres. Anem bé, encara que el dia és rúfol i cauen gotes, però això no ens fa pas desistir. Apretem les dents i pugem per la pista direcció Tibidabo fins la cruïlla amb la Rabassada per descendre fins la Font Groga.

Un cop a la Font Groga prenem un dels múltiples camins que desemboquen a la pista de Sant Medir. El camí és molt rocós i junt amb la humitat del dia fa que el descens sigui força entretingut i l'hora tècnic, però sense problemes. Un cop a la pista de Sant Medir prenem la primera desviació a l'esquerra per anar a fer un esmorzar com Déu mana a Can Gener.

Tot el grup a la Rabassada

Esmorzar a Can Gener

A l'una del migdia amb l'estomac ple, reprenem el descens per la pista de Sant Medir, tot creuant els crescuts torrents que l'atravessen fins Can Borrell i més tard a Can Coll. A Can Coll en Ferran i en Natxo baixen fins a Cerdanyola per entornar-se amb tren, ja que tenen presa. La resta seguim per la pista que enllaça Can Coll amb Can Catà i Sant Iscle per ascendre fins al Forat del Vent. Pujant al Forat fem baixar les mongetes de Can Gener. Un cop a dalt ens retrobem amb vistes a la gran ciutat, ens deixem caure per la pista de l'Hospital de Sant Llàtzer fins tornar a trepitjar asfalt a les proximitats de les Plaça Karl Max. Ara ens toca creuar la ciutat fins al Poble Sec amb bones sensacions a les cames de cara a properes sortides.

2ª Etapa: Viabrea - Arbúcies

2010-02-19T12:06:00.014+01:00

Ficha tècnica de l'etapa
Distància: 22,7km. Desnivell positiu: 958m. Desnivell negatiu: 809m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.

Presentació de l'etapa
Originalment aquesta etapa passa de resquitllada pel massís del Montseny per endintsar-se a les Guilleries. Però en la nostra variant ens alçarem uns quants centenars de metres més. Així, podrem viure de més aprop l'encant d'aquest massís, les seves transicions climàtiques en funció de l'alçada i la seva repercussió al bosc.

Abandonem el nucli de Viabrea i la Tordera per enlairar-nos fins al de Riells de Montseny sense haver abandonat aquest extens i dispers municipi. Pujarem fins el mas de la Feixa Llarga, a més de 900 metres d'alçada. Haurem travessat extenses fagedes i acabarem amb un descens per un llarg corriol de 6 km fins Arbúcies amb un peu a les Guilleries.

Fins a 5 vegades la vam creuar

Grog Negre

Descripció de l'etapa
Sortim del nucli de l'estació creuant la carretera de Gualba per prendre la pista de l'ermita de Sant Llop de Viabrea després de travessar una urbanització. Caminem de cara al Montseny per una pista planera, trobem infinitat de trencalls, però ens guiem per les senyals de GR enllaçant tot un seguit de pistes secundàries que mica en mica van enlairar-se'n cada cop amb més força. Ens envolten suredes i arboços, sí n'és l'època podrem gaudir de les seves cireres vermelles endolçant-nos al seu pas. Deixem de pujar per planejar una estona i finalment baixar per una zona humida fins gairebé arribar a Can Roig per tornar a pujar per un costerut camí vorejant Can Rumia fins situar-nos a la part superior de la finca. Un petit corriol desemboca a una pista ampla. L'agafem a la dreta. Seguim la pista uns minuts i abans d'arribar a la carretera agafem a l'esquerra un corriol que puja, desemboca en una nova pista que agafem a la dreta i ens condueix a Riells (480m). En aquest punt portem gairebé 10Km i prop de tres hores de marxa, així doncs, aquest és un bon lloc per recuperar forces mentrestant contemplem el Romànic de l'ermita de Sant Martí de Riells.

Retornem al camí per la pista de Santa Fe de Montseny, però als pocs metres prenem un corriol a la dreta que baixa fins la riera, creuem un parell de pontets i seguim el corriol per un frondós bosc fins a la fonda Marlet. En aquest punt el GR83 puja per la pista de Can Berta per anar a Sant Climent, però nosaltres emprendrem el sender que remonta el Grog Negre per el Sot se l'Infern amb espectaculars salts d'aigua i entretingudes grimpades, pujant fins a Can Sac i d'aquí a la Feixa Llarga, punt culminant de la jornada a 920m. Aquest darrer trajecte entre castanyers i després fagedes fora del GR original és el més dur de la jornada. A Feixa Llarga hi ha una gran masia, un conreu d'arbres de Nadal i una panoràmica esplèndida sobre la vall d'Arbúcies i les Guilleries per una banda i d'altre l'aspecte més ferotge del Montseny presidit per Les Agudes.

Per les Fagedes

Foto de grup al Castanyer Gros d'en Roters

Baixem a Arbúcies per l'antic camí de Santa Fe, un corriol de més de 5,5 km i més de 600m de desnivell. Passarem de nou per extensos boscos de faig i castanyer, tindrem l'oportunitat de veure de ben aprop el castanyer gros d'en Roters que hi dur al bosc centenars d'anys. Arribem Arbúcies precedits de suredes just al punt on es trobem els camins de Santa Fe i Riells(GR83).

Resum de l'excursió:
El dia 14 de Febrer el fred encara era ben present i de bon matí queien flòcs de neu a Barcelona, però el dia al Montseny sense ser radiant era força aceptable. El tram del Grog Negre va ser el més espectacular amb una riera crescuda i amb llagrimals d'aigua glaçada. Les fagedes despullades i la seva catifa també vàren ser ben rebudes, junt amb el castanyer gros d'en Roters.

Track de la ruta gentilesa de Sébastien Dagin

1ª Etapa: Canet de Mar - Viabrea

2010-02-19T11:34:00.008+01:00

Ficha tècnica de l'etapa
Distància: 26km. Desnivell positiu: 904m. Desnivell negatiu: 893m
Dificultat dels trams de corriol: mitja-fàcil.

Presentació de l'etapa
Iniciem el camí a Canet de mar, deixant enrere la Mediterrània, endinsar-nos terra endins. Ens espera creuar el Maresme just per el cor del Montnegre per entrar en terres Vallesanes acabant a la Selva, a peus del Montseny al terme municipal de Riells i Viabrea.

En aquesta etapa passarem d'un àmbit mediterrani envoltat de pinedes, alzines i suredes farcides d'un sotabosc generós a unes obagues humides de la vessat nord del Montnegre amb fagedes i castanyers inundant el nostre camí d'un espès fullaran. El descens ens retornarà a la Mediterrània per finalitzar a una zona humida de ribera poc coneguda com és la Tordera.

Panorama des de la Creu de Canet

Descripció de l'etapa
Aprop del camp de futbol de Canet de Mar, s'inicia el GR5, tot d'una passem per sota l'autopista. Un cop superat Can Batlle prenem un corriol a mà esquerra que ens duu fins la pista de La Creu de Canet. Seguim la pista alternant trams de sender fins coronar el primer alt de la jornada: Coll Safiguera (287m). Iniciem el descens per un seguit de pistes secundàries fins arribar a petar a Sant Iscle de Vallalta en poc més d'una hora.

Travessem el petit poble tot seguint les marques del GR. Després de passar unes cases de colònies
la pista fa un gir de 180º i comença a enlairar-se decididament oferir-nos vistes panoràmiques sobre el Maresme. Posteriorment planeja, tot salvant profunds sots fins que dóna un gir de fort pendent, transformant-se en un camí pedregós i empinat que ens posarà a prova. Al final de l'ascens s'acaben els rocs i el desnivell de vertigen, transformant-se el camí novament en pista ben fresada per fer-nos arribar còmodament al punt culminat de la jornada: el Coll de Basses (691m). El descens és molt directe al seu primer tram, per un corriol on les fulles de castanyer pel terra poden provocar més d'una lliscada. En pocs minuts sortim a una pista principal, punt de trobada de tres GRs el 5, el 83 i el 92. A partir d'aquest moment seguirem el GR83 que ens porta a Sant Martí de Montnegre de seguida, després de més de tres hores de camí.

Dificultat en progressió

Part de grup

L'ermita romànica de Sant Martí de Montnegre té una extraordinària vista sobre el massís del Montseny si la habitual boirina no ho impedeix. Després de l'obligada parada seguim el descens per un corriol entre boscos de suredes fins a Can Riera. Si seguíssim el GR ens deixaríem caure per la pista principal a mà esquerra fins a Viabrea, però com nosaltres no volem avorrir-nos travessarem el pont de Can Riera per pujar el Collet de Can brodon (334m) i d'aquí anar planejant per sots, fins baixar al pont Blanc on retrobarem el GR que ens durà a la Tordera i Viabrea passant de nou per sota d'una autopista.

Resum de l'excursió:

El dia 10 de Gener, com era previst va ser fred, però radiant. L'excursió tenia un traçat fàcil, però llarg. La neu present al Montnegre va dificultar un pel amb trams on s'acumulavem fins a dos pans de neu tova que a l'hora fa fer-la molt més interesant.

Cami fel Nord, Presentació

2010-02-19T11:22:00.002+01:00

Aquest any l'enceto amb la vocalia de Senderisme Trescar del Foment. I aquí us presento el primer projecte: El Camí del Nord.

Camí del Nord, del Canigó, de l'Exili o simplement GR83. Són els adjectius que defineixen aquest camí que recorre de Sud a Nord un tros d'un país dividit, canviant i a estones rendit fins a l'atalaia del Canigó, del cim més alt del món, rei d'una Mediterrània medieval, d'un passat que milers de catalans del Sud i del Nord renoven la seva flama cada any.

Nosaltres anem a fer camí amb ulls curiosos d'excursionista, per tal de descobrir o retrobar un país, una persona, una terra o bé un Nord. Un Nord com un dels noms del nostre camí.

Per fer-lo més nostre, més del Foment. Hem variat un pèl el seu recorregut original, això sí, sense canviar-li l'esperit. L'hem fet més salvatge, arester i atrevit. Sortirem de Canet de Mar, desplaçant-lo cap a el nord en el seu inici i a l'hora ajustant-lo al meridià del nostre objectiu: el Canigó. Tampoc ens conformarem en passar de resquitllada pel Montseny i sentirem les Agudes de ben aprop, i a les Guilleries coronarem el seu cim més elevat: Sant Miquel de les Formigues i moltes més atractives variacions.

Ascens al Gra de Fajol per Coma d'Orri

2010-01-06T09:36:00.008+01:00

Diumenge, dia de la Constitució i ben en mig del pont per exel.lència vàrem fer una sortideta per fer cames al Gra de Fajol en Josep Maria, Jordi, Pau i un servidor. L'excursió consistia en ascendre al Gra de Fajol remuntant tota la Coma d'Orri, baixar per alguna canal entre Fajols petit i gran i retornar al punt de partida tot seguint el GR11 des de Ull de Ter.

Així doncs, ens trobàbem a les sis per empendre viatge. Aquest cop paravem a esmorzar al Bar Esport a Sant Quirze de Besora, on hi havia força caliu de caçadors. Renpreniem la carretera amb l'estomac ple, deixant enrera les boires osonenques per enlairar-nos cap a l'extrem nord de la vall de Camprodon, al tancat revolt que dóna accés a la Coma d'Orri a 1600m d'alçada, passat Setcases. A la zona d'aparcament del Pla de la Molina trobem un parell de cotxes que han fet una pensada similar a la nostra, son prop de les nou del matí i no hi ha temps a perdre ja que ruta és llarga i el dia curt.

Coma d'Orri

Primera Pala

Sortim a les nou tocades pel GR11 i ràpidament trenquem a l'esquerra per reseguir el sender de la Coma d'Orri. Hi trobem escases clapes de neu de les passades nevades del mes de Novembre ja que les altes temperatures dels darers dies han fet feina. Mentrestant vaig fent fotos els companys imprimeixen un bon ritme i per tal de seguir-los he de guardar la càmara. Després d'haver passat el bosc de pi negre, abans d'enfilar-nos pel gorg d'Orri ens aturem una estona a beure. El torrent comença a glaçar-se en aquest punt. Reprenem la marxa seguint traça, de fet ens creuem amb una parella de tornada en el punt més costerut del sender per arribar a la part més alta de la vall, la trobem molt ventada, lliure de neu fins les primeres rampes d'accés al Coll de Coma d'Orri. El vent en aquesta alçada es fa notar, però no és el típic Tort del nord si no que bufa del sud-oest i no és gens fred. Espero als companys abans d'afrontar una pala de neu amb un gruix important i tot seguit vaig obrint traça fins l'accés al coll que es troba molt ventant i lliure de neu. Al coll les rauxes de vent molt fortes, fent-nos lluitar per tal de mantenir-nos d'en peus, ara només ens queda l'últim tram fins al cim sense gota de neu, però amb molt vent. En Pau en pren el relleu i no dubte ni un moment a l'hora d'afrontar el cim, tot i el fort vent. L'acens és una lluita continua amb el vent, ja que trobem el camí lliure de neu, és ben fresat i poc costerut fins al cim on m'espera Pau, la sensació de fred és important degut al fort vent mentrestant esperem al companys.

Coll ventadíssim

Al cim

Després de fer-nos les fotos al cim, iniciem el descens per la cresta que uneix amb el Gra de Fajol Petit fins el Coll. Al Coll baixem per la canal Central sense gems de neu, tot vigilant amb les lliscades fins a rribar al refugi d'Ull de Ter. Allà reprenem el GR11 que ens ha deixar fins el cotxes 600 metres més avall.

Descens per la Cresta

Ascens al Montardo

2009-11-26T17:01:00.017+01:00

Ja tenim la primera hivernal de la temporada feta per la secció d'Alta Muntanya del Foment. El cim escollit en aquesta ocasió, ha estat el simbòlic i panoràmic cim aranès del Montardo, deixant de banda el tempestuós Certascan protagonista en les dues darreres inaugurals. En primera instància es vàrem apuntar un bon nombre de socis, com ve sent habitual en les primeres sortides hivernals dels darrers anys, finalment vàrem ser dotze.

Pujant pel GR11 des de la Restanca

L'estany a mig glaçar i al Coll la boira

Així doncs, dissabte, 21 de Novembre allò de les dues de la tarda l'Alex i la Mab i l'Antonio, Imma, Josep Maria, Jordi S. i un servidor arribàvem a l'Hospital de Viella per trobar-nos amb Basilio, Christine, Jordi C., Miquel i Oscar que tot just baixaven del cim del Port de Viella, aprofitat d'aquesta manera el cap de setmana al màxim, després de haver pujat divendres vespre. Sense gaires presses varem endinsar-nos a la Vall pel túnel de Viella, visitant de la mà d'en Miquel l'encantador poble d'Arros. No ens adonàvem i gaire bé no ens cadàvem hores de llum, els que havíem de dormir al Refugi ens quedava pujar un bon troset des el Pontet de Rius (1647m), al final de la pista, on deixaríem el cotxes fins a la Restanca (2010m). A quarts de cinc arribàvem a peu de sender. L'Alex i la Mab dormirien a la Kangoo, l'Antonio, Josep Maria, Jordi S. i Jo al Refu i la resta ho farien de luxe a l'Autocaravana d'en Miquel. Mentrestant m'estava posant les botes, em fitxo amb la Barraca de Rius com a un bon lloc per passar la nit junt amb la resta de companys, en Josep Maria n'està d'acord, però en canvi Antonio i Jordi prefereixen pujar fins la Restanca. Com m'he passat la major part del dia asegut, els acompanyo de buit fins a dalt per entornar-me tot d'una amb el frontal i així estirar una mica les cames. Abaix en Josep Maria ha preparat una bona llar a la barraca per tal d'escalfar-nos, un cop encesa anem a l'auto a fer-la petar fins l'hora de dormir, l'endemà ens llevaríem a les sis per sortir a les set i trobar-nos a la Restanca amb els companys a les vuit.

Boira perdedora

Per fi escampa

L'endemà aconseguim ser puntuals i ens enfilem pel sender a bon ritme en mig de la foscor, tot il.luminat-nos amb els frontals. Poc abans de les vuit ens retrobem amb l'Antonio i Jordi ja preparats per iniciar la marxa, però evidentment, pels que havíem pujat des del Pontet de Rius tocava un descans després d'haver remuntat gairebé 400m. Poc més tard, tots plegats iniciàvem l'ascens per un terreny amb poques restes de neu i un cel emboirat, tot seguint les senyals del GR11 fins l'Estanh deth Cap deth Pòrt (2229m). L'estany encara no era ben glaçat i de les darreres nevades només quedaven restes disperses que resistien les elevades temperatures per l'època. Continuem seguint les senyals del GR per tal d'arribar al Coll de Crestada, però la neu tova enclotada aprop de l'estany junt amb l'espesa boira que anava caient al fons de la vall ens fan guanyar cota per unes roques granítiques, perdent així la ruta del GR11. Envoltats per una espesa boira seguim progressant, havent de fer alguna grimpada per unes immenses roques dignes del Massís de la Maladeta fins que finalment assolim el Coll de Crestada (2493m). Al Coll l'innivació es important i junt amb la boira present tot és d'un blanc perdedor. Tot i això ens orientem i comencem a enfilar-nos per la primera pala neu seguint la traça d'un grup davanter. Tot d'una, en mig de l'ascens de la primera pala escampa la boira i s'ens obre el cel, mostrant-nos l'esplendor dels Estanys de Mangades a les nostres espatlles. Encoratjats per l'expectativa d'assolir el cim amb un dia serè, augmentem el ritme fins atrapar el grup predecessor abans del Coll del Montardo (2756m). Aquí decideixo pujar primer al Petit Montardo (2781m) i gaudir de les seves vistes, només en segueix Jordi C. els demés enfilen el Gran (2833m) directament. A part de gaudir de les vistes en calço els grampons per tal d'afrontar el Montardo, ja que la neu en aquesta altura comença a estar dureta ajudada pel vent del Sud-Oest present aquelles hores del Migdia. Amb la seguretat que proporcionen els grampons avanço ràpidament fins al cim, on L'Antonio està fent de fotògraf per l'altre grup, no tarden en arribar l'Alex i la Mab junt amb Imma en al seva primera hivernal a alta muntanya i posteriorment tots els demés excepte en Jordi S. que cansat d'enfonsar-se a la zona del Cap deth Pòrt se'n tornà al refugi. Fem fotos i més fotos quasi sense adonar-nos del vent glaçador, gaudim de les vistes sobre La Maladeta, els Besiberris, l'estany de Mar, etc fins que el nostre pobre cos gelat diu prou!

Tram final

Foto de grup al cim

Tarda serena

A quarts de dues de la tarda iniciem un ràpid descens amb temps serè, aquest cop seguim el GR11, molt més fàcil i ràpid que l'ascens. A l'Estanh deth Cap deth Pòrt, tot aprofitant el solet fem un mos i ens reagrupem mentrestant en Miquel ens fa una demostració d'allò més arriscada sobre l'incipient gel de l'estany. No ens adonem i l'ombra guanya terreny fent baixar en picat la temperatura i fent-nos posar en marxa de nou. Al refugi ens retrobem amb Jordi i baixem plegats fins al Pontet de Rius, arribem a quarts de cinc després de més nou hores de marxa de la primera hivernal d'aquesta temporada.

Cartogràfia:

Fotos cedides per Oscar Dhooge

Enllaçant les Vies Verdes del Ferro i el Carbó amb el Carrilet

2009-09-29T09:51:00.025+02:00

Aquest passat cap de setmana, després de haver ballat al calendari del Club varies vegades, tocava la sortida Oficial en BTT del Foment. L'organització, després de l'èxit de les Vies Verdes de Tarragona, queia de nou en mans de la Christine. Per aquesta ocasió ens preparava un ambiciós passeig per les Vies Verdes de Girona, tot enllaçant les tres més importats: La Ruta del Ferro i del Carbó amb les dues del Carrilet o sigui de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols amb l'afegitó de tornar a Girona per prendre el tren de tornada a Barcelona. No sé, si varen ser les festes de la Mercè, els cursos de Glacera o més aviat els 175Km en BTT que varen reduir les inscripcions a l'activitat a només cinc participants.

Christine senyalant la primera part de la ruta

Jesús, Annabel i Christine

Finalment, dissabte a les vuit del matí preníem el tren a la Plaça Catalunya l'Annabel, la Christine, en Jesús i un servidor, però no érem els únics, el Club ciclista Los Llorones també es disposaven a fer el mateix itinerari, això sí, amb un caire molt més professional. Les reiterades parades del comboi invitaven a la becaina fent més curt el trajecte fins a Ripoll, on arribàvem passades les deu. Sense perdre un segon els Llorones començaven a pedalar, nosaltres ens ho preníem amb molta més tranquil.litat.

Un cop orientats, empreníem la ruta direcció Sant Joan de les Abadesses. La via comença a la primera rotonda de sortida de Ripoll, direcció Camprodon que és perfectament senyalitzada. El pendent és molt suau d'un 1% de mitja, cosa que permet salvar els 100 metres de desnivell que hi ha entre les dues poblacions sense dificultats, en poc més de nou quilòmetres. De fet és tal la suavitat i el bon estat del ferm que ens trobem més patinadors pujant-hi que no pas ciclistes. Passem de llarg de l'Estació i anem fins l'alberg, on Christine sellà el seu passaport, els demés l'hem oblidat per tant haurem de repetir-la, també aprofitem per preguntar per l'enllaç amb el Carrilet a Olot, comunicant-nos que haurem de superar el Coll de Santigosa de 1080m i 8Km de pujada per la carretera Gi-521, arribant-hi fàcilment seguint les senyals blaves al terra.

Christine a tota velocitat

Tots quatre al dalt del coll d'en Bas

La carretera Gi-521 és a mà dreta, direcció Camprodon i encara dins del nucli urbà de Sant Joan. Des de bon principi té una pujada moderada, d'un 4-5%, però constant fins al punt culminant del Coll de Santigosa a 1080m que separa El Ripollès de La Garrotxa. Per superar-lo vaig imprimir un ritme moderat que només va aguantar Annabel, Christine ens seguia de ben aprop i Jesús el perdíem al llarg dels incomptables revolts. Al voltant del migdia arribàvem a dalt del Coll, on hi trobem dues alternatives 1) seguir per el Coll Coubet fent carretera i manta fins a Olot o 2)Per pista i camins de muntanya per la Vall de Bianya. Decidim fer la primera i no complicar-nos la vida per zones tècniques. Seguim la Gi-521 ara de baixada, però no gaire ja que hem de remuntar un tros fins al Coll de Coubet 1010m on enllacem amb la N-260 direcció Olot i ara sí amb 14Km de baixada sense respir. Arribem a Olot poc abans de l'una del migdia i 33km al sac, ara ens tocava prendre la ruta del carrilet fins a Girona, però abans pararíem a dinar a Sant Feliu de Pallarols després d'haver passat el Coll d'en Bas amb l'estómac buit.

Ciclant pel Carrilet

A Quart s'ens fa de nit

La suau pujada del carrilet d'Olot fins el Coll d'en Bas va desgastant a en Jesús que no havia fet mai més de 30Km en bici, però va aguantar i més quan veiem que superàvem a els Llorones mentrestant dinaven al restaurant que hi ha just abans de l'inici del Coll d'en Bas. El Coll s'ens fa curt comparat amb el de Santigosa, aprofitem la massiva afluència per fer-nos unes fotos i iniciem el descens fins a Sant Feliu de Pallarols, on ens espera el dinar. Fem un dinar ràpid a la terrassa estació i mentrestant Annabel ens marcava l'horari a complir per assolir objectius veiem passar com una exhalació als Llorones davant nostre. A un quart de cinc reprenem la marxa, quan ens falten encara 55km o sigui la meitat del recorregut fins a Cassà de la Selva. El tram de baixada fins Amer el fem sense adonar-nos fins topar amb la zona un pèl tècnica que ens duu al pantà de Susqueda. La superem sense problemes i ara només ens restàvem 20Km fins a Girona per terreny completament pla, això fa desgastar les forces recuperades a Sant Feliu, arribant a un quart de vuit a Girona justets, però en bon estat.

Cel.lebrant els 110Km encara vius
Un cop a Girona, la Christine confirma la nostre reserva a la Pensió de Cassà i sense perdre temps pedalem per el Carrilet II. Els quinze quilòmetres fins a el nostre objectiu ens fan interminables i infernals!! s'ens fa de nit, la Christine cada cop esta pitjor de la gola i no diguem res del cul, i en Jesús completament fos abandona a pocs metres de Cassà. Fianlament arribem a la Pensió a un quart de deu del vespre, després d'onze hores en ruta i 110km en btt. La jornada acaba per fi a mitja nit després d'un sopar reparador.

El dia següent ens llevem a les vuit, fem bon esmorzar al centre de Cassà, però no continuem la ruta fins a Sant Feliu. La Christine es troba bastant pitjor de la gola i tornem a la pensió per descansar fins migdia amb l'idea d'entornar-nos a Girona directament i deixar el tram fins a Sant Feliu de Guíxols per un altre ocasió.

I Circular al Pantà d'Oliana

2009-09-07T20:41:00.012+02:00

La Circular al Pantà d'Oliana s'afegeix al atapait caledari de la Copa Catalana de Caminades de resistència. Una marxa que neix per convertir-se en clàssic per les seves característiques tècniques: quilometge (81Km), desnivell(6200m) i trams de corriols molt tècnics, a part de desenvolupa-se medi prepirenaic de gran bellesa. Per aquestes raons vaig decidir participar-hi en aquesta primera edició.

Dissabte a quarts de quatre arribava Oliana. La gent del Grup Excursionista d'Oliana encara enllestia les taules d'entrega de dorsals i només érem uns pocs marxistes que ens hi trobàvem, de mica en mica arribaren tots, dos-cents en total i entre ells Patxi i Isidro vells amics del Club Excursionista de Ripollet i altres cares conegudes d'aquest món de pirats, disposats a maxacar-se de debò.

A les cinc en punt es donava la sortida amb un Visca la Terra!!! per part del cap de cursa. El primer tram pels carrers d'Oliana al faig xino-xano amb Patxi i Isidro, però tot just deixar el casc urbà començo córrer. Seguim el GR1 per un camí després 2Km de carretera fins agafar el costerut corriol fins a Serra seca, on era el primer control. Faig els 10 primers quilometres i 900 metres de desnivell amb 1h29', la color es deixa sentir, però en sento fort i vaig entre els 10 primers. Continua el ascens per després crestejar per afrontar el primer descens fins Alinya-les Sorts, on és el segon control als 23K. Però en aquest descens em faig una doble forta torçada al turmell dret, provocant-me un esguinç i havent d'afluixar la marxa, tot i això arribo al control a les 20h 36. La Pujada a la Collada de Cal Penya la faig gràcies al Refex i el Paracetamol d'en Lluís i els ànims d'en Salvador. El primer tram de baixada per un corriol molt tècnic a Romanins, ja és una altre història, no puc amb al dolor i em passen un munt de marxistes, però a l'arribar a la pista poso la directa junt amb Lluís i recuperem les posicions perdudes, tot arribant a Organya a les 23h 23' retrobar-nos amb els antics companys de cursa que em veuen amb sorpresa a meitat de carrera. Surto amb ells mentrestant Lluís descansa i es canvia de mitjons, però no puc aguantar el seu ritme ni tal sols a l'ascens que és bastant tècnic. A partir d'aquest moment em quedo en terra de ningú, tot sol, i la solitud en durarà molts quilòmetres i hores arribant-me a desmotivar, fins al 6è control de la Font d'Isot a 4h55' on m'atrapa un noi de Cardona, amb ell accelero el pas de camí a Cortiuda, però ens perdem per un corriol i tardem bastant en adonar-nos, recuperat l'itinerari ens ajuntem amb un parell de nois fins el control de Cortiuda a les 6h18', a l'ascens he marcat el ritme i al descens no me quedat enrera gemegant a cada pas per uns corriols bastant tècnics. Així que passat el control per una pista molt pedregosa em quedo despentxat. Seguint baixant per la pedregosa pista arribo tot sol al últim control "el Corb Cuatre Camins" a les 7h27'. Quan s'acaba la pista se m'obre el cel amb forma de carretera i començo a córrer de debò amb els darrers 10km, això sí amb interrupcions per corriols fàcils, però que en el meu estat resultaven molt emprenyadors. Arribant esprintant al poliesportiu d'Oliana a les 8h56'de diumenge, tot just per fer menys de 16 hores i molt content d'haver participat en la primera edició d'una gran marxa.

Ascens a La Pica d'Estats i al Montcalm

2009-09-03T17:03:00.011+02:00

Aquest cap de setmana havia previst anar a la Vall Ferrera per tal de fer la Pica amb Roger i Emili, al comentar-ho al Foment també varen haver adhesions. Finalment per diverses raons només va acompanyar-me en Jordi a terres Pallareses.

Així, tots dos sortíem dissabte de Barcelona a les set matí. Esmorzàvem a Bellcaire abans de recorre terres pallareses, al final del trajecte tocava remuntar la llarga i emprenyadora pista de la Vall Ferrera farcida d'excursionistes i de cotxes, naturalment. Arribem a peu del refugi a la una en punt, carregats amb les motxilles i disposats a passar la nit a l'estany d'Estats. El dia és radiant, ni un sol núvol a la vall i una temperatura agradable per caminar, tot i ser les hores centrals del dia.

El barranc de Sotllo

A l'estany de Sotllo amb la Pica de fons

Iniciem la primera pujada a bon ritme, continuant-lo al llarg flanqueig per les Pales d'Areste fins al pont, on creuem el Barranc de Sotllo. Aquí fem la primera parada, son les dues i ve de gust fer un mos abans de continuar. No tardem en recuperar el ritme a l'hora d'enfilar-nos pel costerut barranc de Sotllo i fer les primeres grimpades. A les tres som al l'estany de Sotllo i no podem estar-nos de fer-nos la foto amb la Pica de fons, ja ens queda poca estona per el nostre destí d'avui. Arribem a l'estany d'Estats a tres quarts de quatre i ben be sembla un càmping, davant la massificació decídim acampar un pel més amunt, a un prat, junt a un monticle que anomenem mini Vallibierna per la seva similitud amb la muntanya original, però en petit. A la poca estona d'acampar ens envaeix un ramat de vaques, amenaçar-nos en cruspir-se la tenda i les nostres motxilles, vam ser contundents a l'hora d'espantar-les i ens van deixar tranquils tota la nit. Després de fer una mica "el ganso" pujant per les diferents vessants del mini Vallibierna, posem el despertador a quarts de cinc i es que volem ser els primers en fer el cim. Ens adormim amb els impressionats remucs del ramat abans que tanqui la nit.

Jordi arribant al cim

Foto de cim

Sona el despertador, però ja estàvem desperts. Un cop esmorzats, recollim la tenda i junt amb els sacs i demés, ho deixem al cim del mini Vallibierna, fora de l'accés vacu. A dos quarts de sis comencem a caminar, és nit tancada, però el camí és força fressat i no tenim problemes per progressar per la tartera, arribant al Coll de Sotllo en tres quarts i encara fosc. Com no ens veiem, decidim baixar pel camí i no fer l'aresta, tot així ens passem de frenada a l'hora de fer el flanqueig i hem de recular uns metres, mentrestant apareixen les primeres llums del dia. Ara amb bona visibilitat, només ens queda seguir les fites fins al cim per el camí més directe. A mig ascens veig una parella que apareix pel Coll de Riufred i sentint-ho molt per en Jordi augmento el ritme per arribar el primer a la Pica aquest darrer diumenge d'Agost. Arribo al cim poc abans de les vuit i no sóc únic com era el meu propòsit, hi ha una parella de Vic que ha passat la nit al cim i dic bé passar, perquè en confessen que no han clocat ull. Un quart d'hora després apareix Jordi que última instància avança a la parella francesa, aconseguint així ser els dos primers de la llarga llista d'excursionistes que farien la Pica d'Estats (3143m) aquest diumenge d'Agost.

Jordi al cim del Verdaguer

Al cim del Montcalm

Després de fer-nos les fotos de la Pica, baixem al coll i fem el Verdaguer (3133). Seguim per la cresta i provem baixar al Coll de Sotllo per l'aresta, però no ho veiem clar i prenem un corriol en diagonal que ens porta a la collada entre la Pica i el Montcalm, i ja qui som fem el Montcalm tot seguit una llarga filera d'excursionistes francesos. El cim del Montcalm (3076m)és el que hem diem un cim de vaques, però ens ofereix unes panoràmiques sensacionals sobre el Pirineu i només per aquest fet val la pena pujar-hi. Fem un descens ràpid, tot creuant-nos amb un munt de gent que ens fa la mateixa pregunta: queda molt per la Pica?. A quarts de dotze recollim les nostres prentinències intactes, descansem a la vora de l'estany fins la una del migdia i ens entornem cap el cotxe, que a la ciutat gran i bruta falta gent.

Panoràmica sobre la Maladeta des del Montcalm

Acens al Fals Pollegó Inferior per error

2009-08-22T20:16:00.012+02:00

Aquest matí de dissabte m'he trobat amb Roger per entrenar el futur ascens a la Pica, i que també tingués l'oportunitat d'estrenar les noves Xiruques. L'idea era fer una matinal de quatre-cinc hores. De bon principi vam pesar en el Pedra i en el seu solitari Pollegó Inferior, realitzant l'ascens per la poc coneguda ruta de la Gran Diagonal i després baixar per les Costes d'en Dou. Des de que la vàrem realitzar l'any passat en el campament social del Foment tenia ganes de repetir-la i avui era el moment.

El Pedraforca a primera hora del matí

Les Xiruques d'en Roger abans

Així doncs, després d'esmorzar a Saldes, començàvem a caminar a les nou del matí junt amb una gentada direcció al Refugi Llúis Estasen. Un cop al refugi el gran grup es dividia: la majoria a la dreta, cap el Pollegó Superior i uns pocs preníem l'opció de l'esquerra, cap la tartera i l'Inferior. A la tartera els nostres companys d'opció començaven enfilar-se per gran riu de rocs cap a l'enforcadura, mentrestant nosaltres ens decantàvem més a l'esquerra per afrontar les Costes d'en Dou i assolir la vessat sud de la muntanya, ara amb nosaltres només restava una parella d'escaladors als que seguíem en les primeres grimpades del camí. Un cop a la vessant sud ells buscaven la seva via i nosaltres seguíem caminat direcció ponent, en busca de la Gran Diagonal ja en solitari. Al veure la primera canal ascendent en diagonal la prenem, fem algun passets mentrestant guanyem alçada fins que arriba un punt on la diagonal queda tallada, i per poder seguir cal fer un franqueig molt esposat que no recordava pas. M'adono que m'equivocat i reculem fins l'inici de canal, veig unes fites i les seguim fins a una canal ascendent que més endavant trenca en diagonal i sembla empalmar amb deixat enrere. Tornem a grimpar una mica i enlairar-nos de nou en diagonal, en aquest punt ja hauríem d'haver-nos trobat amb el pas de la cadena, però ja és tard i lluny per recular. Seguim pujant fins que veiem que pugem per l'enforcadura entre el Fals Pollegó Inferior i l'Inferior, com l'accés des d'aquest punt a l'Inferior és una paret vertical de 100 metres, decidim fer el cim del Fals Pollegó de 2405 metres molt més accessible.

Progressant per la Tartera

Roger per la Cresta

D'aquesta manera hem fet un cim que probablement no haguéssim fet mai a la vida i més amb completa solitud. Des de cim veiem l'immensa gentada que pujava i baixava al Superior i també una parella al Inferior, perquè això sí, el Fals només era per nosaltres. Fem un mos, que ja és hora i decidim mesclar-nos amb la multitud baixant per la tartera amb diversió assegurada. A un quart de tres som al cotxe amb unes Xiruques que no semblen les mateixes d'aquest matí.

Al cim amb Roger i el Pollegó Superior de fons

Les Xiruques d'en Roger després

Ascens Russell-Margalida

2009-08-18T10:34:00.015+02:00

Aquest mes d'agost les vacances imperen i al Foment no es fa cap sortida oficial. Però els de la secció d'Alta Muntanya que restem a la xafogosa Barcelona no ens resistíem a passar un cap de setmana a la fresca als Pirineus i de pas fer un 3000 per no perdre l'hàbit. Per materialitzar aquest propòsit vàrem escollir fer el cim principal del Russell a la Maladeta des de l'embassament de Llauset fent nit als Ibons de Vallivierna.

Iniciant la marxa per l'embassament de Llauset

una zona farcida d'estanys

Així dissabte a dos quarts de vuit amb un pèl de retard l'Antonio, Josep Maria, Jordi Ramos, Jordi Sala, Pau i un servidor sortíem cap a Llauset amb la clàssica parada per esmorzar a Bellcaire. Sense cap tipus de presa al voltant del migdia arribàvem a l'embassament de Llauset, després d'haver remuntat la carretera que puja des del poble d'Aneto i travessant el tenebrós túnel de Vallivierna que després de la seva remodelació ja no ho és tant. Carregem les pesades motxilles per tal de passar la nit, el sol pica d'una forma infernal, els núvols d'evolució comencen a treure el nas ficant-nos presa tot d'una. Ràpidament envoltem l'embassament tot seguint el GR11, fem una breu visita a la renovada Cabana del Bontornas i les primers fotos a l'estany que resseguim fins remuntar el riu del Cap de Llauset fins a la bifurcació del GR11. En aquest punt dubtem, però en Josep Maria no té cap dubte, ja que recorda perfectament aquesta etapa del GR11 i tira pel dret fins a l'estany del Cap de Llauset. Un cop a l'estany ens adonem que ens passat de frenada, però cap problema ja que el GPS de l'Antonio ens indica el camí per una canal fitada i de bon fer, que enllaça amb l'altre variant del GR11 poc abans del Coll de Vallivierna, on esperem a Pau i els Jordis que no veient-ho clar vàrem recular a l'estany. Abans d'arribar al Coll ens hem de posar els impermeables perquè els primers ruxats es fan notar, també trobem un parell de polonesos que volen fer l'Aneto i els advertim que tenen una bona i difícil llonganisa. Baixem ràpidament als estanys i sense temps a romanços acampem prop de l'estany Alto de Vallivierna a peu de la Bretxa Soler i Coll. Tot just muntar les tendes comença a ploure acompanyada de calamarsa fins a quarts de nou, donar-nos un respir per sopar i comentar la jornada següent, però no més perquè a les nou tronava la tempesta aquest cop amb més força i fins ben entrada la matinada.

El campament als estanys de Vallivierna

Entre tempestes

El diumenge desperta ben serè i a dos quarts de set l'Antonio, Josep Maria, Pau i jo encara fosc sortim cap el Russell, els Jordis decideixen quedar-se al campament després de la remullada nocturna. Així els quatre enfilem la costeruda canal que ens porta a la bretxa, el camí és fitat conduït-nos per la ruta més transitable. Un cop a dalt se'ns obre tota la vessant sud de la Maladeta a la nostra dreta, a l'esquerra el Vallivierna i al fons els Ibons de Llosars amb les primeres llums del dia. Sense temps a perdre baixem cap la vall per tornar a pujar i guanyar cota per la ruta que ve des de Llosars, primer per un torrent i després ja per les característiques tarteres de llosses del Massís fins la canal en diagonal que dóna accés al Russell. L'Antonio, com de costum imprimeix un ritme alt, però Josep Maria va donat-li relleus cosa que no és tant habitual, ja que normalment sempre fa tasques d'escombra i de fotògraf. Un cop a la canal, pren el relleu per una zona de fàcil grimpada fins al cim de Russell 3207 metres, arribant al cim a les nou en punt. Fem les fotos de rigor amb l'Aneto i Sallenques de fons, deixem les motxilles al coll i Josep Maria tot corrent en menys de deu minuts ens porta al Russell Sud Est 3205 metres. Girem cua, prenem les motxilles i en mig hora anem a la Punta de la Bretxa de Russell 3195 metres. Aquest cim ens ofereix vistes privilegiades al Margalida i al Tempestades, gairebé podent-los tocar i donant-nos ganes de fer-los. Pau ens desaconsella la cresta i reculem fins la canal, a peu de canal només són quarts d'onze i en Josep Maria, Antonio i jo no ens resistim a la temptació del Margalida i el Tempestades, en canvi Pau s'estima més tornar al campament després d'haver fet el seu 45è 3000.

Al cim pricipal de Russell

L'Aneto farcit d'excursionistes

Així Josep Maria, Antonio i jo ens enfilem per les immenses Lloses direcció Nord-Oest amb el referent del Tempestades al ritme frenètic d'Antonio en busca d'una bretxa a la cresta entre Tempestades i Margalida. En una llosa ja prop de la cresta, m'enrefio d'una roca com a presa i acabo projectant-me-la a la cara, amb el resultat d'una bretxa a la cella dreta i un fort cop al nas. Els companys ràpidament m'aturen l'hemorràgia amb un bon vendatge i continuem l'ascens com si res. Poc després del migdia arribem a la cresta a menys de deu minuts del Tempestades, però decidim fer primer el Margalida. L'Antonio va superant paratges de vertigen per una cresta farcida de agulles, xemeneies impossibles i una caiguda lliure de 400 metres per la vessant nord, darrera seu en Josep Maria i més enrere jo un pèl marejat pel cop. No sé si ès el cop, però els passos de la cresta en costen molt de superar, fent-ho gràcies a l'ajut d'en Josep Maria que tampoc ho veu gaire clar mentrestant segueix les instruccions de l'Antonio. En una hora arribem al cim de Margalida a 3238 metres, on només cap una persona, i en prou feines.

L'Antonio amb L'Aneto, Tempestades i Margalida de fons

Al cim Margalida

Baixem a dinar a un dels múltiples bivacs que hi ha a la vessant sud de la cresta amb una cosa ben clara: que no volem tornar per la cresta. Trobem un parell d'escaladors que pugen per una diagonal i aprofitem per preguntar-los, ens diuen que tenim una canal sense dificultats fins la Tartera i sense pensar-ho la prenem. En pocs minuts després de fer alguna des grimpada atlètica som a la tartera, aprop del punt on vaig accidentar-me, mirem el Tempestades, són les dues de la tarda i encara tenim la temptació de tornar-hi, però posem seny i reprenem el camí de tornada. Aquest cop no perdem l'alçada respecte la bretxa Soler i Coll, tot seguint unes fites i el GPS de l'Antonio per un mar lloses fins la cresta de la bretxa. Arribem al campament a les quatre, just quan comença a ploure, plegem les tendes i fem les motxilles sota la pluja. Reprenem el camí pujant el Coll de Vallivierna ja sense pluja, a partir d'aquí tot baixada fins l'embassament de Llauset on ens esperàvem la resta de companys.

El cap de setmana finalitza a la una de la matinada de dilluns amb l'inestimable companyia de Jordi Ramos al dispensari de Pere Camps, on una radiografia certifica que de nou me trencat el nas.

Climbing World Cup

2009-08-13T12:39:00.012+02:00

Diumenge per la tarda vaig assistir a la Climbing World Cup al Palau Sant Jordi de Barcelona. L'entrada lliure al Palau va afavorir l'assistència d'aficionats donant color i calor a les grades. Dissabte es varen disputar les semi-finals tant les femenines i com les masculines amb els següents finalistes:

Final Femenina:
Yuka Kobayashi (JPN)
Natalija Gros (SLO)
Alizée Dufraisse (FRA)
Muriel Sarkany (BEL)
Mina Markovic (SLO)
Maja Vidmar (SLO)
Jain Kim (KOR)
Angela Eiter (AUT)

The Wall

Final Masculina:
Jakob Schubert (AUT)
Magnus Midtboe(NOR)
Thomas Tauporn (GER)
Sean McColl (CAN)
Ramón Julián (ESP)
Saachi Amma (JPN)
Adam Ondra (CZE)
Patxi Usobiaga (ESP)

La tarda va començar amb una disputada final femenina, totes les participants varen estar al límit dels vuit minuts reglamentaris per completar la via. Finalment la força de l'escaladora eslovena Maja Vidmar es va imposar a la Koreana Jain Kin que va demostrar una agilitat i velocitat d'execució excepcionals.

L'agilitat de Jain Kin

Quines espatlles!!!

Força i plasticitat de la Maja Vidmar

Després d'una final tan competida, la final masculina va resultar decepcionant. La emoció no va arribar fins l'actuació del local Ramón Julián que esperonat per el públic va superar el segon extraplom, assolin el segon lloc de la classificació final. El Japonés Saachi Amma també va demostrar força coratge. L'exibició va arribar amb el jove txec. de setze anys Adam Ondra que amb una facilitat innata superava les dificultats de la via i se'n duia la copa. La final concloïa amb la decepcionant intervanció del campió del món Patxi Usobiaga.

Ramon en acció

El geni d'Adam Ondra

Adam arribant al punt més alt

Ascens al Gran Eriste

2009-08-09T06:59:00.011+02:00

Dimecres al capvespre sortia cap a Benasque. Havia de trobar-me amb Oscar, Víctor i alguns companys més el matí de dijous, per tal d'anar fer el gran Eriste. La primera idea que tenia l'Oscar era fer-lo des de la mateixa població d'Eriste, salvant més 2000 metres de desnivell a ritme de skyrunner. Gràcies a que es va afegir en Víctor, va canviar d'opinió, decantat-se a última hora per la ruta del Port de Saún amb menys desnivell, però més tècnica i per tant d'ascens més lent.

Travessant el torrent de Llisat

Intuint el massís

A quarts de vuit del matí de dijous, ja hi era al Port de Saún. Després d'una nit de tempesta a la zona d'acampada de Benasque, el dia al Port de Saún era serè i ventós. El Port es troba a 1999 metres d'alçada, a meitat de camí entre les poblacions de Chia i Plan, accedint-hi per una llarga pista de més de 25 quilòmetres. Passades les vuit arribaven la resta de la colla: Oscar i Víctor acompanyats per Pep, Sergio i Noelia. Tot seguit tornàvem a agafar els cotxes per baixar fins la Cabana de Barbarisa, per una pista no gaire recomanable per a turismes sense tracció a les quatre rodes. Al creuar la pista amb l'Aigüera de Llisat ja no vam poder continuar, fent d'aquest punt l'inici de l'ascensió a 1780m a les nou del matí.

Ibón de Barbarisa

Oscar amb els Ibons de fons

Prenem direcció Nord per un costerut i ben fresat sender, senyalitzat com a PR. En una hora, tot remuntant el barranc de Llisat arribem al Ibón de Barbarisa. A l'estany aprofitem per esmorzar, refer-nos del ritme infernal que imposa Oscar i repasar la ruta a seguir per encarar el cim. Amb l'ajuda del mapa determinem que la forma més senzilla de superar el circ és anar a buscar els tarters del Nord Oest, per la vorera esquerra de l'estany. Un cop superat L'Ibón de Barbarisa per la tartera anem seguint fites, aquí hi ha una divisió a el grup: Víctor i Pep segueixen unes fites molt decantades a l'Oest, mentrestant els demés seguim unes més centrades. Reclamem a Víctor i a Pep que ens re agrupem, els companys s'aproximen a nosaltres tot discutint, a l'arribar a la nostre alçada en Pep decideix recular fins a les cotxes. Els demés continuem l'ascens per una penosa tartera, més endavant enfilem una canal, comemçant a fer les primeres grimpades per continuar novament per una tartera fins l'Ibón Chelau a 2800m. Arribem poc abans del migdia i aprofitem per fer un petit descans. Premem direcció Oest seguint fites, cap a una bretxa que creiem que és la d'Eriste o Pas de la Gralla. Els passos no són gaire complexos de II com a màxim, però la descomposició de la roca la dificulta, provocant també caiguda de pedres. A l'arribar a la bretxa podem gaudir del paratge de la vessant oriental amb els Ibons de Bagüeña en primer pla i la vall d'Eriste de fons, també comprovem que l'ascens per aquesta vessant és molt més plàcida i senzilla. Sense temps a refredar-nos baixem un pel de cota per aquesta vessat oriental, girem al Nord en ascens i ara sí, topem amb la Bretxa d'Eriste a 2999m. Finalment grimpem la darrera xemeneia de II grau que ens duu fins al cim del Gran Eriste o Bagüeñola Central a 3056m vint minuts abans de l'una del migdia. Gaudim vint minutets del panorama: Cresta Espadas-Posets en primer pla al Nord Est, la meva vella coneguda Munia al fons al Oest i al Est tot el massís de la Maladeta.

Xemenia final

El grup al cim

Després de gaudir del cim vàrem fer un ràpid descens en poc més de dues hores amb acrobàcies incloses per la meva part. Si no fos pel penós descens per la pista de Chia amb cotxe, Oscar gairebé hagués arribat a temps de dinar a taula a Saún.

Cresta Espadas-Posets

Olla de Núria des de Fontalba

2009-07-25T21:19:00.008+02:00

Diumenge passat es disputava L'Olla de Núria i junt amb l'Oscar estàvem inscrits, d'aquesta manera esperàvem acabar el que no va poder ser l'any passat per raons meteorològiques, però tampoc va poder ser. L'Oscar amb lumbàlgia i jo trinxat de la Peña vam decidir quedar-nos a casa. Així que aquest matí hem pujat a fontalba per posar fi aquest neguit. I a més, aprofitant la ben entesa ens a acompanyat l'Antonio que també tenia força ganes de fer-la.

Després d'esmorzar a Ripoll, arribem a Fontalba a quarts de vuit amb fortes rauxes de vent per variar. Emprenem el camí trotant a les vuit en punt per tal d'escalfar-nos, tot avançant a una pila d'excursionistes. En primera instància marca el ritme l'Oscar i en el tram més dur li agafo el relleu fins al cim del Puigmal. Arribem amb una hora i dos minuts, esperem cinc minuts més a l'Antonio que s'hagut de posar el paravents en marxa. Ja tenim el primer cim i el desnivell més gran fet just en una hora.

Sense temps a entretenir-nos, enfilem la carena fins al Petit Segre. Aquí tenim una petita confusió, ja que jo segueixo per la carena fent cim i l'Antonio i Oscar per baix, m'avancen i els perdo de vista al coll mentrestant pugen el Segre. Torno a fer el Petit Segre i segueixo sense veure'ls, finalment decideixo continuar sol i baixant al coll veig en Oscar esperant-me de camí al Segre, apresto a córrer i en pocs minuts sóc a la seva alçada Total hem perdut uns vint minuts i fem el Segre a les 9h 40'.

Seguint el ritme frenètic d'Oscar, anem encadenat cims. Després del Pic de Finestrelles, al coll d'Eina podem contemplar el cim de Torre d'Eina. Que diferent de la hinvernal que vàrem fer el Febrer passat! Sense respir fem el Pic d'Eina i a baixar corrents que ens espera el Noufonts, arribant-hi a quarts d'onze i ja portem més de dues hores efectives i la ventada continua.

Un cop al cim de Noufonts l'Antonio ens prega que parem al Coll per fer un mos i refrescar-nos. Així ho fem, però no hi estem ni deu minuts. Continuem, l'Oscar marcant el ritme, jo derera i l'Antonio semblava que es queda una mica enrere. Fem el Noucreus i el Pic de la Fossa del Gegant quan són les dotze en punt. El tendó d'Aquiles esquerra em fa la guitza, però ara nomes queda baixar.

L'Antonio totalment recuperat es posa en front del descens, després del trenca cames que suposa passar per Rocs Blancs i el Puig Fontnegre. En aquest punt, per fi ens treiem els paravents i cap el pic d'Àliga. A l'alberg ens refresquem novament i a córrer cap a Núria, arribant a tres quarts passats d'una. Ja hem fet l'Olla en quatre hores i vint minuts efectius i més de 21 quilòmetres.

Ara tocava l'emprenyador camí de Fontalba. L'Antonio i l'Oscar es posen a córrer davant de sant Gil, els segueixo només uns metres, ells no tardarien en parar. Aquí la calor es fa present per primera vegada en tota la jornada i decideixo acabar-la caminat. l'Oscar arriba a Fontalba primer, a tres quarts de dues, seguit per l'Antonio a les dues en punt i per últim jo tres minuts després. Total: 26,3Km, 4400 metres de desnivell en 5h 35' i no sé quants cims, n'he perdut el compte!

Ara toca la Gran Olla!

Ascens a la Peña Montañesa per la Faixa Toro

2009-07-20T16:15:00.017+02:00

La Peña Montañesa és el punt culminat de la Serra Ferrera, geogràficament parlant. Però sentimentalment per a la gent del Sobrarbe és quelcom més! I és precisament això el ens volia transmetre Josep Maria en aquesta excursió com a bon fill d'aquestes contrades. El descobriment d'una muntanya màgica, mediterrània i ferotge, amb les seves enforcadures, tarteres calcaies i faixes de vertigen. Una muntanya aparador del Pirineu central des de El Taillón a La Munia, amb Ordesa tot just a tocar.

Mapa de la Peña al inici del sender

Pau Progressat a l'inici

Així doncs, junt amb Josep Maria ens trobàvem dissabte en Joan, Jordi, Pau i un servidor per tal de dirigir-nos a l'ermita de San Victorián a Oncins. Allà, a peu de carretera comença el sender que ens duu al cim de la Peña Montañesa pel seu vessant meridional. Arribem a un quart passat de deu, desprès de l'obligat esmorzar a Bellcaire. El dia és radiant i la temperatura fresca per l'època, en fi un dia esplèndid per realitzar el nostre propòsit.

Les folrs del camí

Indicació de La Faixa Toro

En Joan imprimeix un bon ritme des de el primer metre a través d'un sender ben fresat i senyalitzat entre alzines i sotabosc. Sense pràcticament adonar-nos, tot seguint el zig-zag ascendent del camí anem guanyant alçada gairebé arribant As Gotelleres en menys de tres quarts. En aquest punt trobem el desviament a la Faixa Toro, i per unanimitat decidim prendre'l i deixar la via normal pel descens. En primera instància les senyals són inequívoques fent-nos descendre de cota cap el sud, per després realitzar un flanqueig direcció oest i tot seguit recuperar cota per una canal pedregosa, al final de la mateixa prenen un sender cap l'oest que ens porta directament a la Faixa Toro. Un cop a la faixa, liderats per en Josep Maria i després d'alguns dubtes d'orientació que ens feien qüestionar la ruta de la Faixa, seguim amb determinació per l'estret i vertiginós, però evident pas entre boixos amb la pared a la nostre dreta, la vall amb els seus grans embasaments a l'esquerra i sobre nosaltres immensos boltons que no ens perdien de vista. El camí l'endureix l'abundant vegetació, sobre tot el boix. Signe inequívoc que és un indret poc transitat i difícil de trobar, però amb unes grans recompenses: unes vistes sobre el Sobrarbe immillorables i una sensació màgica d'aventura, de caminar al fil de l'abisme sense saber de cert quin serà el proper pas.

Calia resoldre els dubtes

En Jordi transitant per l'abisme

Poc abans d'arribar a la Gran Canal quan eren la una de la tarda, escollim l'ombra d'un frondós pi per tal de fer un mos i recuperar forces per enfilar la tartera. La Canal es de bon fer, les pedres gens descompostes ens obliguen a grimpar en algun tram fins assolir el sender de la via normal. En aquest punt el grup es divideix: Pau i Jordi segueixen pel sender envoltant el cim, els demés encarem el cim de forma directe per l'enforcadura entre La Peña i el Cerro de la Canal Mayor. A l'arribar a la cresta quedem bocabadats amb les vistes sobre la vall de l'Ésera amb el Cotiella de fons. Continuem progressant, i a un quart de quatre en Pau i jo fem cim simultàniament per diferents rutes. En pocs instants arribem la resta per així poder gaudir d'aquesta esplèndida balconada sobre el Pirineu central.

Grimpant per la Canal Mayor

Foto de cim amb Jordi, Pau i Joan

Després de dinar i recrear-nos fent fotos. Realitzem un ràpid descens per la via normal. Això sí, no podem resistir-nos a l'especial encant de l'altiplà anomenat Os Plans. Aturar-nos a contempar-lo amb les seves pastures, les ovelles i l'omnipresent paratge del Sobrarbe de fons, tot un goig pels sentits.

Os Plans

A partir d'ara, quan anem de camí a fer algun 3000 del Pirineu i passem pel costat de la Peña, n'estic segur que la mirarem amb uns altres ulls, perquè la seva màgia ens ha conquerit per sempre més.

Al cim amb Josep Maria

Galeria Fotogràfica

Mostra-ho tot

Obteniu el vostre

Ascens al Besiberri Nord

2009-07-15T11:30:00.023+02:00

Per aquest mes de Juliol tocava un altre 3000. I després d'haver fet La Munia el mes de Juny, havia de ser un amb un pel més de dificultat. En primera instància vàrem parlar de fer la cresta dels Besiberris, però per qüestions de calendari i d'accessiblitat es va quedar amb l'ascens al Besiberri Nord, el més tècnic del massís. Per idèntiques raons vàrem decidir fer-ho des de Cavallers a Caldes De Boí.

El grup al complert a Cavallers

L'Antonio i Josep Maria

Així doncs, dissabte a les set del matí quedàvem l'Antonio, en Joan, Jordi, Josep Maria, Lluís, Lucie, Marie, Sébastian, Pau i un servidor. La primera parada com es habitual la vàrem fer per esmorzar al Bar Sport de Bellcaire d'Urgell a mig camí de la nostra destinació final. Un cop a Caldes de Boí al voltant del migdia, l'accés a l'envasament de Cavallers era ben atapaït de turistes, molts d'ells abord de grans 4X4 urbans provocant conflictes de trànsit i d'estacionament. Un cop vàrem poder estacionar i enllestir les nostres pesades motxilles, sortíem cap el Estanyet de Riumalo que hi ha a 2500 metres, on acamparíem per passar la nit.

Lucie en primer pla observant l'objectiu

Barranc de Riumalo

L'Antonio Llegint mentrestant espera la resta

Tot i ser migdia, no ho feia massa calor i vàrem poder gaudir dels dos quilòmetres planés al voltant de l'emvasament de Cavallers, tot fent gana per l'àpat abans d'afrontar el costerut sender que remunta el Barranc de Riumalo. Creuem els torrents per les passarel.les de fusta des d'on podem veure el nostre altiu i escarpat objectiu: El Besiberri Nord. Fem un bon mos després de veure el gegantí tobogan que hem de superar. La idea es anar fent, ja que tenim moltes hores de llum i anem força carregats. El camí es molt escarpat i des del bon principi ens hem d'ajudar de les mans per progressar. El camí es senyalitzat exclusivament per fites, en primera instància transita per la vorera oest i més amunt abans d'un gran salt d'aigua per l'est. A les cinc de tarda, després de diverses parades arribem a l'estanyet, de fet no hi ha gaire espai per acampar, però ens distribuïm com podem. Els núvols d'evolució són pocs potents i segons l'Antonio la pressió atmosfèrica puja, per tant el risc de precipitació és pràcticament nul, cosa que ens fa descansar més tranquils.
Després de sopar, a les vuit de la tarda ens fiquem a les tendes, l'endemà serà molt llarg, i a les cinc ens hem de llevar.

El Campament

Joan i Josep Maria amb la cresta matinal de fons

Marie en ple esforç

A les cinc del diumenge sonen els despertadors, i a les sis del matí mentrestant es trencava el cel amb els primers raigs de sol, sortim cap el Besiberri Nord encara amb lleganyes als ulls. Travessem la congesta de neu que es manté a l'alçada de l'estanyet, i a partir d'aquest moment seguim el sender fitat entre pedregams i herba pujant que fa fort. En Jordi es queixa d'un mareig provocat per les seves cervicals i juntament amb Joan que ens havia acompanyat fins aleshores retornen al campament. En poc temps guanyem molta alçada i sense adonar-nos arribem a les congestes de neu gelada que hi ha sota la cresta, ens calcem els grampons i la creuem ràpidament. Després de quatre grimpades arribem a un prat i l'aprofitem per posar-nos l'arnés i el casc. Anem a guanyar la cresta passat el Refugi de Besiberri sense arribar a la Bretxa Peyta, tot encadenant grimpades aerees de certa dificultat II i II+. Assolim la cresta i quedem bocabadats amb el panonama de la vessant Nord-oriental de la Val d'Aran amb el Lac de Mar i el Lac de Tort de Rius en primer pla, amb l'eufòria del moment Josep Maria fa uns passos per la mateixa cresta verdaderament espectaculars. Posteriorment en una xemeneia de III+ que l'Antonio supera amb aparent facilitat, Lluís decideix llençar una corda amb l'ajuda de Lucie per tal d'assegurar-nos als demés. Un cop superada la xemeneia, la cresta manté la dificultat fins al darrer moment o superant-la com en el cas de la Marie que seguint els passos athletics d'en Sébastian superen un pas just abans del cim força arriscat. Arribem exultants al cim a quarts de deu, fem les fotos de rigor, signem al llibre del cim i fem un mos per tal d'afrontar el descens.

Lluís preparant les cordes

Josep Maria amb el Lac de Mar de fons

El grup grimpant

Naturalment el descens no gens fàcil i hem d'anar amb cura en cada pas. Muntem un rapel per facilitar-lo, disminuir el risc i amortitzar el pes de càrrega de les cordes, encara que no podem enllaçar-lo amb la congesta de neu com tenia en ment Lluís. Així que hem d'esforçar-nos una mica més desgrimpant fins arribar al prat. Arribem al campament poc abans de l'una de la tarda, sense perdre temps recollim el material i ens carregem les pesades motxilles amb la mirada atenta d'un helicòpter de la Generalitat. La baixada per el Barrac de Riumalo es fa molt pesada i els dos quilòmetres envoltant l'estany de Cavallers encara més, però amb la satisfacció d'haver assolit un gran cim Pirenaic.

Rapel d'en Lluís

El grup al cim

Núria-Berga 2009 La Crònica

2009-07-06T21:06:00.005+02:00

Dissabte a dos quarts de nou, sense haver dormit i després de que en Jordi em deixes la manta tèrmica reglamentaria per poder realitzar la caminada. Sortia de Barcelona cap a Berga. Arribo a la capital del berguedà poc abans de les onze, trobant-me una llarga cua per recollir dorsals, deixo el cotxe en zona blava i em poso a la cua. Aparentment la principal novetat és el sistema de codi de barres per tal d'identificar els marxadors, però la variació més important era en la fotocòpia del perfil de la prova amb un desnivell positiu gairebé mil metres superior a l'any passat.

A les dotze, amb puntualitat surten els autocars cap a Ribes de Fresser. Durant el trajecte xerro animadament amb Jaume que és la seva primera vegada i intent-ho aimar-lo. A Ribes Jaume i jo ens demanem un entrepà al bar de l'Estació per anar agafant forces tot esperant la sortida del cremallera. Un cop a Núria l'ambient és fresc, gris i un pél amenaçador, bé com quasi sempre. A línia de sortida es va agrupant la gent, aquest any serà esgraonada de les 15:30 a les 16:00 un altre novetat, mentrestant surten els primers marxadors em retrobo amb Jaume que l'havia perdut de vista a l'entrada al cremallera i sortim plegats deu minuts abans de les quatre.

Començo a trotar una mica més que res per escalfar-me, ja que no he vingut a córrer i a Jaume sembla que li costi seguir-me. Un cop feta la primera pujada del camí de Fontalba caminem junts mentrestant ressonen els primers trons de la tempesta que se'ns aproxima, i s'aproxima amb tanta força que ben aviat comença a pedregar, degut aquestes circumstàcies apresto a córrer per un camí que conec com el palmell de la meva mà avançant marxistes a dojo fins la font de L'Home Mort on és el primer control que resistix les forces de la natura.

Després de passar el control i fer un mos de síndria m'enfilo per la collada del Pas dels Lladres havent de saltar els torrents crescuts i aguantant una nova pedregada que dura fins a dalt del Coll. Un cop a dalt començo de nou a trotar amb la finalitat de no prendre fred, l'esperança de veure un horitzó ben clar i escoltar el xiular dels ocells. Quan tot és seré aturo la carrera i em poso a caminar tal com tenia pensat i ho faig a més a més amb un bon company en Manu. En Manu a deixat el Futbol per la Muntanya i després de completar amb èxit els 83Km de la Matagalls a donat el pas a la Núria, jo vaig donat-li la tabarra de que només baixar del sellent de la bici després de la transpirenaica m'he plantat a Núria per fer la caminada més forta de l'estat, i que per això no vui córrer i la seva companyia és idònia. Tot xerrant arribem a la Molina tercer control, abans ja haviem passat el segon control al vèrtex. Encara no són les nou del vespre, aprofito per comprar uns donuts a un bar perquè si he de pasar amb l'amanida de l'avituallament malament rai. I aquí arriba la primera difència important respecte l'any passat baixar tant, naturalment per pujar més.

Després de caminar un tros per la carretera, pugem de dret cap a les instal.lacions d'esquí i d'aquí directes a la desvirtualitzada torrentera de Coll de Pal convertida en una pista d'esquí. Són quarts d'onze i se'ns fa de nit pujant el Coll, però la Lluna ens fa costat convertin-se en el millor frontal. Baixem pel nou camí fins al Xalet de Pal on prenem la pista del Refugi del Rebost mentrestant en Manu comença a estar tocat, intent-ho animar-lo dient-li que el més gros ja està passat. Com l'any passat ens passem la primera drassera, però arribem al refugi i quart control sense problemes a un quart d'una. L'avituallament amb pasta i la clàssica síndria s'agraeix.

A partir d'aquí la marxa no té res a veure amb la de l'any passat. La senyalització s'ha fet amb tires de plàstic blanques i vermelles que ràpidament ens porten a la confusió, trobant-nos un bon grup perduts per la carretera buscant tires. Nosaltres fins que no trobem el sender perdem més de mig hora baixant per una pista. Amb l'ajut d'un GPS d'un divertit company liderem un nombrós grup per senders tècnics pel mig del bosc, encadenant tres controls consecutius ( el Paller de Dalt, Rigoréixer i Can Cerdanyola ). A Rigoreixer molts companys decideixen abandonar, jo personalment en trobo com una rosa i en Manu a Can Cerdanyola comença a tirar com mai
quan són les tres de la matinada.

Ara ens toca pujar el Coll de Bauma la pujada s'endureix perquè tot és humit i pastos. L'ascens es fa llarg i decideixo tirar del grup que s'ha dormit una mica, per primera vegada noto sintomes de cansament. Tot just abans d'arribar al vuitè control a ls cinc de la matinada estic apunt de pastar fang passant un torrent just davant del control.

Passat el control continuem pujant, comença el nerviosisme per no arribar a temps al següent. Jo no entenc aquest nerviosisme perquè no porto papers i en sembla que portem un bon ritme per arribar entre 21 i 22 hores, però el nerviosisme és justificat ja que el pròxim control és a gairebé nou quilòmetres i tanca a dos quarts de vuit. Després de coronar el Coll de Bauma baixem per corriols fins una pista i poc després trobem un indicador de sender a saldes senyalitzat amb tira. Aquest corriol resulta ser interminable: travessem infinitat de sots, rieres i tarters tot donant la volta al massís del Pedraforca. Fins passat un quart de vuit no veiem de lluny el control de Saldes i encara es força lluny en Manu fa estona que s'ha quedat, total que arribem un grup nombrós a les 7:36 per tant fora de control al quilòmetre 67,3. Jo no ho entenc portem una marxa de 4,3K/h amb una projecció de poc més de 22 hores i quedem fora, després de dues pedregades, camins enfangats i errors de senyalització. Els nois del control amb tota la seva bona voluntat ens deixen passar apuntant-nos si volem. Aquí el grup es divideix. Jo decideixo continuar, però al minut de emprendre la marxa m'adono d'una nafra al peu dret i pensant amb els Besiberri de la propera setmana canvio d'opinió i espero els taxis.

En pocs minuts tanquen definitivament el control, arriba en Manu que no esperava trobar-me i darrere tot un seguit de marxistes experimentats indignats amb l'organització i desfogant-se amb els pobres xicots del control que no tenen cap culpa de la ineptitud dels organitzadors, però bé això ja n'he parlat. I aquí acaba la meva Núria-Berga 2009 una de les poques marxes que he volgut fer caminant i no he pogut, però això sí avui fresc com una rosa (ironies d'un corredor).

Gràcies a tots les/els marxistes que m'han acompanyat en algun moment en aquesta Caminada de resistència.

Acabar amb un Somni

2009-07-06T15:26:00.008+02:00

El mes de Juny de 2006, el descens de la Penya Onturia va acabar amb la meva moral i gairebé amb la meva Scott. El dia següent a Sabiñanigo prenia l'autocar de tornada a Barcelona, acabant així l'aventura de la Transpirenaica en btt que havia emprés dotze dies abans al Cap de Creus i més de 800km. Divendres passat, tres anys després de haver començat, he pogut acabar aquesta gran travessa a Hondarribia.

a Aragües d'O Puerto

Volia acabar d'una vegada per totes amb aquest neguit, obligant-me a establir un calendari de vertigen o Tourmalet personal com vaig anomenar-lo. Així dimarts, a dos quarts de cinc del matí sortia en cotxe cap a Jaca (on el transport de tornada des de Sant Sebastià era més favorable). A les onze del matí començava a pedalejar en direcció Aisa empalmant així amb la ruta dissenyada per en Jordi Laparra. Divendres poc abans del migdia arribava a Hondarribia després d'haver travessat congostos, avetedes, fagedes, fronteres, després d'haver-me perdut de nou i haver fet en total 370 quilòmetres amb pluja i boira, però amb un gran goig pels sentits, i "Tots els colors del verd, Gora Euskadi diuen tots" com deia Raimon.

El paissatge del País Basc

A Hondarribia

A l'una de la matinada arribava a Barcelona després de prendre dos busos i el trajecte en cotxe des de Jaca. L'endemà o més aviat l'avui la Núria-Berga i ja començava a enyorar la verdor i la frescor d'un país que no coneix fronteres i Gora Euskadi diuen tots!

Despropòsit a la Núria-Berga

2009-07-05T20:27:00.004+02:00

Després de la maxacada a la Transpirenaica en btt sense temps per descansar, ni dormir. Ahir vaig anar-me a Núria fer la Núria-Berga tranquil.lament i sense córrer. En definitiva amb la filosofia de Finisher en unes 20-21 hores, però no ha pogut ser per culpa d'una pèssima organització. I el pitjor de tot, ha estat que tampoc han pogut acabar-la la immensa majoria de marxistes que donen vida a la Copa Catalana de CAMINADES de resistència. Hem pregunto com poden deixar fora de control a un marxador que després de 67Km infernals porta una mitja de 4,5 K/h amb parades incloses!!!! ( Amb una projecció de 21 hores i poc al final de la cursa).

El que no pot ser, és que quan s'allarga 2km una cursa, ja de per sí dura, es mantingui el temps màxim d'arribada, s'escurcin els controls i a sobre s'endureixi el recorregut una barbaritat!!! La prova més imminent és que el guanyador de l'any passat va invertir 11h 20' en completar els 94km i el d'aquest any a necessitat més de 15 hores per fer-ne 96Km. En resum un despropòsit i una improvització total per part de l'organització. I no parlem de les errades en la senyalització del nou traçat que ha provocat la desorientació dels participants!! I la maca d'avituallament sòlid i líquid en condicions i,i,i. Aquí queda la meva protesta, deixo per un altre dia la crònica.

Només em queda agrair a tots els companys de marxa i especialment en Manu amb el que compartit molts quilòmetres, però d'això ja em parlaré més endavant.

Tranquil.litat abans de la Tempesta

2009-06-28T20:48:00.012+02:00

Aquest cap de setmana he pujat a Arbúcies buscant tranquil.itat abans de la tempesta i passant olimpícament del Pop Arb. Sí, sí Tempesta, Tourmalet personal o bogeria estiuenca que m'esperen les properes tres setmanes. Us explico, me proposat acabar la Tanspirenaica en btt o sigui anar-me a Sabiñanigo dimarts i arribar a Hondarribia abans de aquest divendres, si pot ser millor dijous. Tot amb el propòsit de dissabte fer la Núria-Berga, casi na! La segona setmana serà mes suau, ja que només tinc l'ascens al Beseberri Nord amb la colla del Foment. I a la tercera la III Clàssica Olla de Núria.

Així doncs, com deia he passat un cap de setmana tranquil. Dissabte, vaig anar amb Salva a fer una mica de Caiac fluvial pel Ter. Per tal de fer aquesta activitat ens vam desplaçar fins a Colomers (Baix Empordà) on es l'empresa Kayac del Ter . Vàrem reservar el caiac a primera hora quan tothom encara dormia, les nou del matí. El trajecte de gran valor ornitològic va des de la sortida de la presa de Colomers fins al Pont de Verges. La primera part va ser molt contemplativa, ja que el corrent del riu et porta, també vam aprofitar per banyar-nos i tenir la oportunitat de veure de prop a un parell de Polles Blaves i algun Pit Roig. La segona part el corrent del riu perd força i no hi ha altre remei que remar, ens ho vam prendre amb ganes i finalment vam assolir una bona coordinació, arribant al Pont de Verges a molt bon ritme. Total varen ser un parell d'horetes de fer una mica de braços i dorsals. Després d'un bon esmorzar a Verges vàrem anar a l'Escala, on vaig fer uns 1000m nedant amb molt bones sensacions pesant en un futur triatló.

Caiac pel Ter

El Ter

Les remullades

Avui diumenge pensava anar a la Marxa d'Olost, però com m'havia de llevar molt d'ora ho he deixat estar. Per tal de fer alguna cosa m'he anat a pujar corrents pel dret al Castell de Montsoriu, en una horeta ja era dalt contemplant les magnífiques vistes sobre les terres dels Cabrera. Per baixar he seguit el seder PR senyalitzat de nou en nou, femt-me donar més voltes que una noria per un verdader trencames, fent més llarga la baixada que la pujada. Calculo uns 25 quilòmetres en total.

Vista del Castell de Montsoriu

Bé, aprofito els darrers moments de relax a Arbúcies. I demà a preparar la màquina....

Ascens a Les Agudes per els Castellets

2009-06-23T08:18:00.012+02:00

El proper mes de Juliol, la secció d'Alta Muntanya del Foment anem a crestar pels Besiberis. Així doncs amb la intenció de practicar la progressió en crestes vàrem parlar de fer el cim de Les Agudes del Montseny per la via dels Castellets per aquest cap de setmana.

A l'aparcament

Pel mig de la fageda

Així dissabte quedàvem a les vuit del matí en Jordi, Pau i un servidor per desplaçar-nos fins l'aparcament que hi ha pocs abans del Coll de Sant Marçal, arribant-hi a quarts de deu amb força boira i una temparetura ben fresca des de Santa Fe, fent així l'ascensió encara més interessant. Trobem el sender recent marcat amb pintura vermella i ens enfilem per la túmida i humida vegetació. Mica en mica anem augmentant el ritme mentrestant jo faig fent fotos, i sense adonar-nos ja hi som em mig de la espectacular fageda, extraordinari indret i especialment aquest any de neu i pluges. El nostre destí es manté emboirat, però el camí és ben fresat i marcat, i progressem sense problemes. Quan arribem al primer Castellet dirigits per Pau decidim prendre els pasos més difícils, deixant de banda les marques i el pas de la cadena. Tot i la humitat present les roques són eixutes i no tenim cap problema per grimpar, només el darrer tram és humit degut a la boira com podeu comprovar a les fotos. Al cim fem un mos i intercanviem experiències amb altres excursionistes que pugen des de el Turó de l'Home.

Pau negociant un pas

Tot grimpant

Després anem fent cadena fins al cim del Turó de l'Home, trobant com es natural bastants excursionistes, tot i el temps emboirat, això sí cal dir que alguns d'ells ben desorientats. Un cop fet el cim, baixem per el camí de Passavets, introduir-nos de nou en l'ambient de conte de fades de la fageda i donar-nos pas a la avetada natural més meridional d'Europa, un més dels tresors del Montseny. Per acabar gaudim d'un dels tresors més reconeguts del masís: la seva apreciada aigua a la Font de Passavets.

Tots tres al cim de Les Agudes

Tornem a bon pas per la carretera i en mig horeta eixuguem els tres quilòmetres i mig que ens separàvem de l'aparcament. Encara no són les quatre de la tarda i especulem en fer el Matagalls, però finalment ho deixem per un altre ocasió perquè avui havíem vingut a fer crestes!.

3r RAL·LI FEB D'ORIENTACIO (CAMPIONAT DE CATALUNYA)

2009-06-15T13:45:00.016+02:00

Diumenge es disputava el 3è Ral.li d'orientació organitzat pel Foment. Per aquesta edició es trià l'entorn del Refugi d'Erols, a mig camí de La Pobla de lillet i Castellar de N'Hug.

Així doncs, dissabte matí l'organització i part dels participants ens desplaçàvem aquest racó del Berguedà, habitat natural de la vedella i del bolet. Arribàvem poc abans de la una del migdia, descarregàvem la furgo, ocupàvem la llitera corresponent al refugi i dinàvem. Per la tarda els voluntaris del club es disponien a preparar les bosses, col.locar pancartes i com no sembrar la serra de dalt a baix amb 17 fites ben amagades. Mentrestant en Jordi, Oscar i Iñaki que participaven a la prova (igual que un servidor) marxàvem a donar un vol, jo com havia dinat massa vaig preferir fer migdiada. Un cop descansat i abans que es posessin en marxa els fiters me'n vaig anar a fer un vol sense mapes. Vaig acabar pujant pel dret en poc més d'un hora la Tossa del Rus a 2116 metres. Des del cim, al nord tenia vistes del Pirineu Oriental amb el Puigmal a primer pla, però tot mirant al sud se'm va posar al cap baixar per les Roques de Rus i prendre el torrent de les Tortes fins la pista del corral de Rus. I així ho vaig fer, deu ni do les desgrimpades que va tocar fer per les roques, després baixar per una tartera i per últim salvar els salts del torrent que això sí, era sec. Arribava doncs, sa i estalvi a la pista i per tal de no fer tard vaig posar-me a córrer. No portava ni cinc minuts corrent i em trobo a Lluís Domingo que esperava en Pere i en Juli que posaven la darrera fita, els vaig acompanyar fins el cotxe d'en Pere mentrestant fèiem conya de que si jo guanyava el Ral.li ens podrien impugnar a tots plegats. A les nou tocades arribava al refugi, on s'havien afegit la Raquel i la Núria del Foment i altres valents que venien a participar al Ral.li després de fer la Cap de Rec. Després del sopar conversa sota les estrelles, els boings que no paraven de creuar el firmament i el ressò de la Petum de Berga. Així doncs, a quarts de dotze ocupàvem les lliteres que a quarts de set tocaven Diana.

L'equip del Foment

Dimenge a les vuit del matí ja hi era tothom. Per part del Foment havien pujat en Miquel Jordà i en Jordi Calabuig, també hi eren cares conegudes d'altres edicions entre ells els guanyadors de l'any passat... Pocs minuts abans de dos quarts de nou, ens posàvem tots els participants a la línia de sortida amb el corresponent mapa mentrestant en Dani Daví ens donava les darreres instruccions. I a dos quarts de nou en punt es donava la sortida del Ral.li. Teníem fins la una en punt per arribar a les 17 fites si era possible.

A la Sortida

Tothom enfilava la pista que puja al Coll Roig i així agafar-ne la primera (nº:31), que era just a tocar al rufugi. Jo com tinc un esprit d'anar contracorrent bastant més fort que d'orientació vaig anar-me al Torent del Coll Roig i així pujar-lo de dret per tal de replegar la nº:32 que era al Coll i la nº:40 al cim del Puig Roig. Naturalment vaig enbolicar-me en una sèrie de corriols que no duien en lloc, tapats per la vegetació i sense visiblitat. Així doncs, vaig haver de recular, creuar el torrent i enfilar-me per la part de terra roja que hi ha a la dreta del torrent amb fort pendent suant la cansalada i observant com els demés arribaven al Coll comodament. Un cop sóc al Coll me'n vaig directament a per la 40 i em creuo amb Iñaki que baixa. La pujada és intensa, però breu. Un cop adalt em trobo amb Raquel i Nuri refrescant-se, intercanvio sensacions amb elles, marco la casella 40 és la primera del meu full de ruta i baixo corrent fins al Coll creuant-me amb Ricard. Agafo el GR 4 i marco la nº:32, ja tinc dues. Segueixo pujant pel GR i en desvio una mica per marcar la nº:35, però m'adono que he perdut el full de ruta. Baixo fins la 32 i res, aquí ja dono per perduda la idea de completar el Ral.li, però no abandono i torno a pujar a per la 35 i poc abans d'arribar-hi eureka! trobo el full de ruta i marco la nº:35, la tercera. Me'n vaig a retrobar el GR per pispar la 33 i la 34 i ja són 5, encara que no se quina hora és! Pujo pel GR a bon ritme fins la Tartera que hi ha a la Bauma Roja. Com vaig llençat començo a pujar la tartera mentrestant altres competidors la baixen i aleshores m'adono que no he marcat la 42 que és a la Bauma, torno a recular i aquí la moral em cau als peus. Marco la 42 ja són 6, però tant se me'n dóna i m'aturo a refrescar-me. Arriba La Nuri em diu que és un quart de dotze i no tarda en marxar cap a la tartera, espero a la Raquel que ve tocada i em diu que s'en torna pel GR. Torno a pujar l'emprenyadora tartera em creuo amb Miquel, Jordi Calabuig, Jordi Ramos i Oscar que van en sentit contrari seguint un altre estrategia molt millor que la meva per descomptat. Al final de la tartera enxampo a la Nuri i marquem la nº:41 en un esperó fotografiats per Santi, és la setena. Anem flanquejant a 2000 metres d'alçada a per la nº:44 que és a un refugi de pedres, la vuitena. Donem per impossibles la 47 i la 43, aquesta darrera al cim de la Tossa de Rus i ens centrem amb la nº:46 ajudats per en Ricard, i és la novena. Ricard i Nuri baixan directes cap el refugi per enganxar la nº:45, jo es tinc un pel desorientat i no veig clar fins que m'adono que tenen raó. Baixo pel dret i en un moment marco la nº:45,nº:36,nº:37 i la nº:38 treze en total com el número de dorsal. En Pere Potau em diu que falten 5 minuts per la una i apreto a córrer fins el Refugi, arribant a les 13h 06'. Al passar-me de l'hora límit sóc penalitzat amb dues fites menys o sigui que em quedo amb onze i en 25è lloc de 37.

Ricard corrent

Jordi Ramos Marcant

Després de la dutxa vàrem tenir un bon aperitiu, entrega de premis i obsequis per tothom, i fins sí tot va tocar-me un cap de setmana a pensió completa al Refugi perqué diguin que 13 porta mala sort.

Els tres primers classificat en categoria masculina van ser:
Josep Mayolas (GE Malgratenc)
Miquel Soro (CE Madteam)
Sergi Real (CM Mollet)

Les tres primeres classificades en categoria femenina van ser:
Neus Parcerisas (AE Mountain Runners del Berguedà)
Georgina Arno (CE Madteam)
Anna Rubio (Foment Excursionista de Barcelona).

El Taillón o una volta pel Tourmalet

2009-06-12T08:30:00.017+02:00

Després del fracàs de Setmana Santa a Bujaruelo, vaig quedat-me amb les ganes de fer els Gabietos i el Taillón. Per tal de treure'm les ganes aquesta setmana vaig convèncer l'Emili perquè m'acompanyes a fer com a mínim el Taillón. Després de negociar-lo vàrem decidir fer-ho des de Coll de Tentes fent nit al refugi de Serradets. D'aquesta manera l'esforç es reduïa a la mínima expressió, això sí augmentant considerablement el desplaçament per carretera.

El Taillón des de Tentes

L'Emili enfilant el coll de Serradets

Així doncs, el dimarts a quarts de cinc de la matinada sortíem de Barcelona. L'itinerari per carretera el van traçar en funció del Tourmalet, ja que ens feia gràcia veure'l en viu amb els seus famosos 21 revolts. Com el trànsit era fluid, no vàrem parar a esmorzar fins L'Ainsa poc abans de les vuit del matí. El dia aquest costat dels Pirineus era un pel rúfol, però al travessar el túnel de Bielsa va esdevenir esplèdid donant-nos bones vibracions. Vàrem fer un cafè a Saint Larry i tot seguit fins Arreau on comença el Coll d'Aspin. A Aspin comença la festa ciclista que enllaça amb el Tourmalet, tot un goig de l'aficionat aquest esport. La mala notícia per nosaltres va ser que un cop a dalt del Tourmalet la carretera d'accés a Gavarnie era tancada per obres, obligat-nos a girar cua i anar fins a Lourdes per poder accedir al Coll de Tentes.

La Bretxa de Roland en primer pla

El refugi i Bretxa

Arribàvem a Coll de Tentes passades les dues de la tarda. La temperatura era fresca amb un Taillón cobert de núvols i bon toll de neu a la vessat nord. Més abrigats del que esperàvem enfilàvem el tros de carretera tallat fins el Port de Bujaruelo, allà trobàvem la primera congesta de neu que pràcticament ja no deixaríem de trepitjar fins el Refugi. Des de el Port fins a la Glacera del Taillón flanquegem en ascens i en aquest punt ens enfilem al Coll dels Serradets. Un cop al coll veiem el nostre destí a tocar i l'espectacular Bretxa de Roland davant nostre. Arribem al refugi al voltant de les cinc de la tarda, cansats de la pujada i sobretot de carretera, amb son i molta gana. Mentrestant jo xerro amb Josu i Jose Miguel que estan de travessa, l'Emili fa el sopar. Després de sopar ràpidament a dormir i esperar que l'endemà fagi bon dia.

Sortint del refugi

Progressat pel mig de la boira

La nit va ser moguda, els cops que vaig despertar-me es sentia un fort vent que picava amb força als finestrons del refugi. Amb la primera ullada de claretat saltem de les lliteres a veure el panorama, i era ben blanc. No es veia absolutament res. Esmorzem amb els companys navaressos i decidim sortir junts fins la bretxa, a partir d'aquell moment ells anirien cap el est direcció Goriz i nosaltres oest cap el Taillón. Anem pujant en zig-zag seguit la traça que ens havien deixat el dia anterior, ja que no es veia res. Arribem a un punt on suposem que la bretxa es a tocar, però tot és blanc i no la veiem. Finalment en Jose Miguel topa amb unes roques i ha de fer una grimpada sobre roca mixta, en Josu el segueix i aquest moment intuim que la Bretxa és a la seva esquerra. Josu ens diu que pas es pèl complicat, i ens aconsella que recuperem la traça. Aprofito la ben entesa per ensenyar-li a l'Emili la tècnica amb piolet d'un flanqueig amb desnivell i frenar-se en cas de caiguda. Quan arribem a la bretxa sembla que vulgui escampar la boira i veiem els nostres companys de camí a El Casco. Nosaltres seguim el sender marcat, anem sobre roca mixta, ben al costat de la paret fins la Falsa bretxa i el Dedo. La boira es torna a tancar i no veiem res, es aturem en una vauma i esperem una bona estona fent fotos a les curioses formes que pren el gel modelat pel vent. Finalment decidim recular fins la Bretxa de Roland, allà tornem a esperar que escampi la boira, però no hi ha manera. Així que baixem cap el refugi, jo em deixo caure i animo l'Emili perquè ho faci, però es resisteix. Tot jugant arribem al refugi, esperem un estona, jo no deixo de mirar la Bretxa, però la boira es resisteix. Decidim baixar, encara no era ni mig dia i després de prender un cafè amb llet anem cap els cotxes. A les tres arriben a Coll de Tentes farcit de turistes de diverses nacionalitats admirant el que és simplement l'aperitiu d'un gran plat que és aquesta part dels Pirineus. Tornem a Barcelona aquest cop sense passar pel Tourmalet amb l'idea de tornar a pujar-lo, però aquest cop com ha de ser, amb la bici!

la Bretxa enboirada

L'Emili a la Falsa Bretxa

Ascens hivernal a La Munia

2009-06-03T08:41:00.022+02:00

Després de l'iglú la secció d'Alta Muntanya del Foment no havíem fet cap sortida oficial, per tant ja tocava fer-ne una de grossa. Aprofitant el pont barceloní de la Pasqua Granada, en Pau va proposar una vegada més l'ascens a La Munia, cim que s'ens va resistir l'any passat degut a l'elevat estat d'innivació de la cresta. Per facilitar l'acens aquest cop l'aproximació la fariem des de Petramula, estalviar-nos la llonganissa que soposa fer-ho des de Pineta.

Finalment dissabte a les set del matí quedàvem en Jordi, Josep Maria, Lucie, Oscar, Pau, Rafa, Santi, Sébastien i un servidor amb un objectiu: La Munia. La primera parada per esmorzar va ser al Bar Sport a Bellcaire d'Urgell, tot un clàssic. Amb els estomacs plens ens dirigim a Chisagüe. Passat Graus quedem aturats i progressem lentament degut a la disputa d'una prova ciclourística, fins al desviament de L'Ainsa no ens lliurem dels ciclistes. A quarts d'una deixem els cotxes poc abans de la font de Petramula obligats per una esllavissada de rocs a la pista.

Al Barranc de Petramula el tems era primaveral

El campament sota la tempesta

Ens caregem les pesades motxilles per tal de passar la nit als estanys i remuntem un tros de pista fins a la font de Petramula a 1900 metres. En un revol molt tancat prenem un costerut sender que ens a de dur fins al Coll de Las Puertas. Pugem amb el pic del Sol per l'espectacular Barranc de Petramula, en aquestes dates crescut pel desglaç, i com no admirant les vistes del Perdut i les tres Maries situats a les nostres espatlles en els moments de respir tot eixugar-nos la suor. A els 2200 metres ens aturem a fer un mos i descansar. Reprenem el sender cap el nord-est, deixant el Barranc de Petramula i endinsant-nos al del Clot de los Gabachos, on trobem les primeres congestes de neu en flanqueig ascendent fins trobar-nos amb l'immensa esquerda que és Las Puertas i el primer dels Ibons a 2535 metres. El temps es complica per moments i la idea de pujar al Rubiñera aquella mateixa tarda es va dil.luint. Acampem a una clapa prop del primer estany i tot just fer-ho comença a descarregar la primera tempesta amb timidesa primer i un pel de calamarsa després, però sense afectar-nos de ple. Només Josep Maria i Rafa entre tempesta i tempesta s'animen a pujar una mica de cota per trobar millors perspectives sobre els estanys, els demés passem l'estona xerrant dins les tendes. Després de sopar cau la més grossa ajudant-nos a agafar el son amb l'esperança d'un diumenge serè.

Rafa y Josep Maria a la Tenda

Serè matí de diumenge

L'endemà a les set Pau ens desperta, l'Oscar i jo som els últims a incorporar-nos i gairebé sense temps a esmorzar sortim cap a La Munia. L'Oscar apresta a córrer per atrapar la resta del grup que fa flanqueig per el costat est dels ibons, mentrestant jo em quedo amb Rafa que no tarda en deixar-me enrere. Em sento mandrós i no progresso, el grampó esquerra em balla i m'aturo amb Rafa a lligar-lo passat el segon estany mentrestant ens passen una parella de Francesos a bon ritme. A l'incorporar-me en motivo prenen un altre camí, una canal molt oberta cap l'oest. Un cop allà el pendent és més fort del que em pensava, al voltant d'un 50% amb neu dura i trams de gel. Suo la cansalada per superar el tram amb seguretat amb l'ajuda del piolet i clavant els grampons amb dificultat. Un cop superada la rocada veig que la resta del grup es al coll de La Munia esperant-me i m'he d'afanyar per no fer-los esperar.

Las Puertas

Arribant al coll

Un cop sóc al coll 2853 metres la Lucie, Sébastien, Pau i Rafa s'enfilen per la cresta, vaig darrera d'ells amb l'Oscar, Josep Maria i Santi, Jordi es queda al coll preferint no ariscar per una cresta llarga, mixta amb cornises de neu inestables i el famós pas del Gat. Aquestes circumstàncies ens fan posar-nos i treure'ns els grampons constantment, també hem de variar el itinerari marcat degut a la neu fent passos exposats. Quan arribem al Pas del Gat 2995 metres un toll de neu el cobreix en un 50% fent-lo més fàcil, però a l'hora més exposat degut a l'estat de la neu. Continuem per la ximeneia negociant cada pas i en el meu cas perdent la càmera en una aresta, precipitant-se al fons del circ de Trumousse. Anava el primer del segon grup i en un punt vaig equivocar-me passant al vessat francès molt més díficil, aquí l'estrès junt amb el casament va provocar-me una "pájara" de primer ordre, a l'avant cim m'aturo junt amb Santi per recuperar-me menjant i bevent, mentrestant els companys des del cim ens animaven. Al punt del migdia arribem els últims al cim de La Munia 3134 metres, fent-nos un munt de fotos amb la col.laboració de la parella francesa i la sensació que no havíem acabat la feina perquè baixar no seria fàcil i els núvols d'evolució diürna eren amenaçadors. A la baixada fem cresta fins al Pas del Gat baixant per la seva canal, efectuem un flanqueig tècnic afavorit per la neu tova i un descens amb força desnivell d'esquena amb la cresta del Robiñera davant, finalment quan el pendent ho permet ens deixem anar fins els estanys i el campament on ens retròbem amb Jordi i podem respirar tranquils abans es desfaci un altre tempesta. A les quatre ja havíem recollit el campament i desfèiem el sender carregats de nou.

Oscar en mig de l'aresta

Cornisa de neu a l'aresta

Santi grimpant

El grup al cim

A l'aparcament el casament era palès en tot el grup, però també la sensació d'haver fet un gran 3000 en unes condicions que sense ser extremes no eren les optimes.

Fotos cedides per Josep Maria Pardina

De Tortosa a Arnés per les Vies Verdes

2009-05-25T17:17:00.013+02:00

Per aquest cap de setmana la Christine i les seves amigues Annabel i Glòria van decidir passar-lo tot fent i desfent les Vies Verdes del Baix Ebre i la Terra Alta. La Christine va oferir-nos als habituals de la secció de BTT del Foment a afegir-nos, amb tant èxit que finalment es va convertir en sortida oficial i la més nombrosa fins aleshores.

El dissabte a un quart de vuit a l'estació de França quedàvem en Basilio, Ester, Ferran, Josep, Miquel i un servidor amb elles tres per tal de prendre el regional fins a Tortosa. Després de dues hores de tren esmorzàvem a la capital del Baix Ebre on ens esperava Henk Jan, no teníem gaire presa, fins les nou del vespre no ens esperàvem per sopar a Arnés i només eren uns 60Km els que ens separàvem je,je.

Ebre una constant de la Via del Baix Ebre

Ester i Henk Jan pedalant

Així doncs, a les onze travessàvem el pont sobre L'Ebre direcció Roquetes, on comença la Via Verda del Baix Ebre amb discontinuïtats més o menys indicades. Fins a Xerta i passant per Aldover, gaudirem d'un camí gairebé completament pla, amb múltiples vistes a l'Ebre i envoltats de camps de fruiters i de secà. Ester novata amb això de la bici anava agafant confiança, però això sí, sense deixar-se pujar el sellenti ni un centímetre. A Xerta fem la primera parada i recollim a l'ajuntament el passaport de les vies verdes Espanyoles.

A partir de Xerta la ruta s'interna al Congost de la Canaleta i iniciem la part més espectacular a través de túnels i viaductes. Important dur frontal amb bona il.luminació, un per persona com a mínim. Envoltats d'escarpades parets, contemplarem el riu Canaleta i amb sort alguna cabra salvatge, abundants a la zona. Antigues masies, camps abandonats i les estacions del ferrocarril en desús li donen un caràcter solitari a aquesta zona ja de per si mateixa apartada. Arribant a l'antiga estació de Pinell de Brai podem enllaçar amb la Via Verda de la Terra Alta i continuar el camí.

Els viaductes de la Terra Alta

El grup enfilant l'enésim túnel

Un cop a entrem a la Via Verda de la Terra Alta ens trobem el Santuari de la Fontcalda, antic lloc de retir espiritual, ara convertit en restaurant convidar-nos a baixar i restablir forces amb un bon àpat després de remullar-nos al creuar el fred riu Canaleta en el cas d'en Basilio va estar un autèntic bany, també es pot gaudir de les aigües temperades de la font natural. A quarts de quatre amb l'estomac ple continuem la via després d'haver superat la forta rampa des de el riu Canaleta, poc després, a l'estació de Prat de Comte s'inicia el túnel més llarg de la via verda on en cap moment es veu el final i en el qual no és aconsellable sinó imprescindible dur un frontal o més, doncs és habitual com en altres túnels, que la llum no funcioni produint-se verdaderes escenes de pànic, aquí el desnivell de pujada és petit, però constant durant més de 20Km desgastant les forces. Passat el túnel la ruta deixa el congost per a internar-se, a poc a poc, en un paisatge de camps, petits pobles i ermites fins als afores de Bot i el poble d'Horta de Sant Joan, lloc on Picasso va passar llargues temporades.

Pànic al Túnel

Dimenge, davant de l'Hostal

Per arribar passarem per dos grans viaductes de l'antiga infraestructura ferroviària. La via acaba finalment als afores de Lledó on és l'antiga estació. En aquest punt la Via es connecta amb la del Val de Zafán i amb un camí senyalitzat per a ciclistes una mica més divertit que la resta de la Via que ens duu fins Arnés, on vam deleitar-nos de la cuina de l'Hostal Can Barrina i de l'hospitalitat d'en Lluís.

Fotògraf fotografiat

Al pou de gel d'Arnés

Diumenge, després d'haver descansat, esmorzat i realitzar una ruta per Arnés conduida per en Miquel vàrem desfer el camí fet, això sí, ara de baixada, molt més ràpid i perillós dins dels túnels, sobretot per l'Ester. El dinar a Xerta també va ser ràpid per tal d'arribar abans de les 17h 25' a Tortosa, hora de sortida del tren fins a Barcelona.

Només em queda felicitar a la Christine per l'exel.lent organització i la meva cosina Ester per culminar una ruta de 130Km en dos dies sense gairebé experiència previa en bici!

2009-05-07T19:36:00.004+02:00

Peña Montañesa

Besiberri Nord Panoramiques

Besiberri VII

De cabana a cabana per la vall de Bujaruelo

2009-04-15T10:58:00.019+02:00

Per setmana Santa en venia de gust una ascensió hivernenal i un 3000 encara més. Unes setmanes abans la Christine va oferir-me d'afegir-me a la sortida que havien programat en Pep i la Mònica a la vall de Bujaruelo amb l'ascens i cresta dels Gabietos com excursió estrella. Naturalment no vaig dubtar a l'hora d'afegir-me, només una novetat laboral podria esgarrar-la, cosa que no va passar.

Així doncs, divendres sant a les vuit del matí finalment quedàvem la Christine, Dani, Josep Maria, Santi, Xavi, Sergi i Clara, els organitzadors Pep i Mònica i un servidor per tal de dirigir-nos a Bujaruelo. El temps no era el millor, ja que fi plugim ens acompanyava a la sortida de Barcelona, però el pitjor estava per venir tal com va anunciar la previsió que en aquell moment ens negàvem a creure. A quarts d'onze fèiem la parada per esmorzar a Binefar i mirar d'estalviar-nos passar per Monzón, mentrestant fora del bar s'anava intensificant la precipitació. Sortíem de Binefar per una carretera comacal en direcció Barbastro tot passant per petits pobles de la franja seguim direcció Graus i abans d'arribar a Campo prèmem la N-260 cap a L'Ainsa. Les dues carreteres nacionals que creuen L'Ainsa es trobaven colapsades de cotxes, i es que ni el temps ni la crisi ens aturen les ganes d'escapar de les urbes. A Torla paràvem per trobar-nos amb l'Anna i Juan Luis acompanays del seu gos Sherpa mentrestant Clara es restablia del mareig provocat pels revolts de del darrer tram de carretera. De camí a Bujaruelo pels set quilòmetres de pista la pluja s'anava transformant paulativament en neu a mesura que guanyàvem alçada fins el 1360m del Refuigi. Eren les dues passades i el refugi de Bujaruelo era ben ple. En Xavi i jo vam tenir l'oprtunitat de tastar els plats del refugi i un pastís de formatge bonissim, a més de programar una viatge en patinet fins a Menorca... idees de bombero segons Xavi. Aquella tarda els més animats van anar fer un vol pels volts del refugi després de dinar, jo personalment en vaig quedar fent el ronso fins hora de sopar pensant en que podríem fer l'endemà amb una previsió meteorològica nefasta.

Christine i Dani al pàrking del refuigi

Les runes de Bujaruelo

A tres quarts de set sonava el despertador, per anar fins la Vall d'Otal no calia matinar gaire. La imatge darrera de les finestres era desavadora i es que no parava de nevar amb rauxes de vent bastant intenses i una boira cegadora. Al menjador érem els primers a esmorzar un buffet lliure ben generós.

Després d'omplir el pap, a les nou del matí sortíem cap a la Vall d'Otal amb neu, però gens de fred. Al final de l'esmentada vall hi ha una cabana refugi que es va comvertir en el nostre modest objectiu. L'accés més còmode és per una pista forestal que s'enfila suaument per mitja de llargues llançades en zig-zag des de el mateix pont de Bujaruelo. El primer tram el gruix de neu nova no ens inpedia el pas, però no vam tardar gaire en haver-nos de calçar les raquetes per poder progressar abans de creuar la tanca que ens donava accés a la vall. Des de aquest punt elevat podem contemplar-lo, bé el que ens deixava la boira. Obrim traça de baixada fins el pont, ja que la quantitat de neu acumulada havia esborrat el traçat de la pista. Al pont aprofítem per fer fotos i observar els modestos cims que envolten la vall, ben coberts de neu donant-lis així un caire alpí. Continuem fins la cabana amb les dues baixes les de Clara i Sergi que van preferir recular al pont. A la cabana dinem i tenim l'oportunitat de veure alguna ullada de sol donant-nos esperances per la propera jornada, mentrestant sentim els rumors que provocant les allaus que llisquen per les canals del pic Royo que tenim just davant la cabana. Tornem per mateix camí creuant-nos amb la resta d'excursionistes del refugi que pujaven aprofitant la nostra traça.

Xavi i Sherpa

El al pont de la vall d'Otal

Aquella tarda la van passar esperançats amb l'endemà, jugant a dominó, llegint a Plató o bé estudiant el manual de la nova càmera abans de gaudir del ranxo a quarts de nou. Després del sopar van fer petar la xarada i com no, haver de gaudir del concert diari dels companys de les golfes del refugi amb els èxits d'avui i de sempre: y nos dieron las diez y las once, las doce y... Bé a mi no me las dieron perquè trencar-me el som és realment difícil.

El Grup progressat

Xavi i Christine entrant a la Cabana

El despertador tornava a sonar a tres quarts de set i fora el temps continuava igual només aparentment, ja que al sortir feia un fred que pelava! A l'hora d'esmorzar vam tornar a ser els primers. Vam quedar que els Gabietos tindrien una ocasió millor i decidíem fer un vol per la Vall d'Ordiso, fins un altre cabana refugi al fons de la vall.

Prenem el camí vell en sentit nord-oest que forma part del GR11, tot remuntant el riu Ara. Les vistes sobre les gorgues que ha format l'Ara en aquest punt són espectaculars i el rumor de l'aigua constant. La neu s'endurit, i ens fa anar més lleugers fins a la cabana refugi d'Ordiso a 1591m. Sense adonar-nos havíem superat gairebé 300 metres, ara trencàvem direcció oest passant un pont amb intenció de remuntar el riu Ordiso i anar fins la cabana que hi ha just a les fonts del riu. Aquí ens trovem traça feta i tirem milles que el cami fa pujada. De mica en mica el gruix de neu va augmentant tot la traça i comencem a enfonsar-nos, però ens resistim a posar-nos les raquetes. Poc abans de la cabana la traça trenca cap el sud, direcció vall d'Otal, sense traça la neu ens arribava fins els mel.lucs, però tot i així en Xavi i jo que anàvem obrint ens resistim a calçar-nos les emprenyadores raquetes. Un cop a la cabana igual que el dia anterior la Clara, Christine, Dani, Santi, Sergi i Xavi es queden a dinar, mentrestant Mònica, Pep, Josep Maria i Jo anem a veure el salt d'aigua i font del riu de ben aprop. La tornada la fem cadascú al seu aire.

Pep i la resta del grup prop de la cabana d'Ordiso

El salt d'aigua

El refuigi aquella tarda de diumenge s'havia quedat vuit només un grup de navarresos i nosaltres restàvem per passar la nit. La previsió per dilluns era òptima, llàstima que ens tocava tornar a Barcelona, tot i això vam quedar per fer el tram del camí vell fins el Puente de los Navarros els que no l'havíem fet. La nit sense concertistes va ser plàcida.

El dilluns no va sonar el despertador, no calia. Al final vàrem decidir fer el camí de pujada, així que la Chistine, Dani, Josep Maria, Sergi i Clara van baixar-los en cotxe per la pista, mentrestant jo vaig decidir baixar-lo corrents i entrenar una mica fins que els trobés i tot d'una pujar amb ells. La veritat es que vam encertar, ja que es un camí que travessa una frondosa fageda vora el riu Ara i el dia acompanyava de debò.

Al pont del càmping de Bujaruelo

Les arrels d'un faig en mig del camí

Abans de l'una de la tarda tornàvem cap a Barcelona amb un gust agredolç després d'un cap de setnana santa de mal temps, molt bon ambient i ganes de torna-hi a lloc preciós això sí, si pot ser amb millor sort meteorològica.

Construcció de Iglús al Puigmal

2009-03-23T10:08:00.018+01:00

A les acaballes del mes de Novembre ens vàrem reunir els grups d'Alta Muntanya i Esqui de Muntanya del Foment per perfilar i coordinar les activitats oficials d'aquest any 2009. Sense cap mena de dubte la proposta més original de la reunió va ser la d'en Jordi Calabuig amb la construcció d'iglús al Puigmal i passar-hi la nit al mes de Març. Des de llavors aquesta activitat a provocat molts comentaris per part dels membres del club, però a l'hora de apuntar-se vàrem ser ben pocs els que ho vam fer i menys encara els que finalment vàrem participar aquest passat cap de setmana.

Josep Maria i Jordi a la Pista de Fontalba

Lluís, Oscar i Josep Maria al coll de Fotalba

Així doncs, a les set del matí del passat dissabte quedàvem la Christine, en Lluís, Josep Maria, Oscar i un servidor com a mà d'obra i en Jordi com a cap d'obra i instructor. La primera parada va estar a Ripoll, on vàrem esmorzar, no teníem gaire pressa ja que l'ascens al Puigmal des de Fontalba és curt, el dia ja comença a ser llarg i el temps assoleiat i gens fred acompanyava en aquesta zona del Ripollès, cosa que ens feia pensar que suaríem en l'ascens i la posterior construcció dels iglús, res més allunyat de la realitat que vàrem viure posteriorment. A poc menys de tres quilòmetres de Foltalba trobem una filera de cotxes estacionats a la vorera i es que una esllavissada provocada per una allau la feia impracticable aquell punt on s'amuntagaven pins arrossegats i restes de neu congelada, fent-nos estacionar al final de la filera que mica en mica s'anava allargant.

Les circumstàncies ens feien començar a caminar un xic abans, carregats amb les motxilles ben plenes incloent-hi les pales i serres imprescindibles per la realització de l'activitat. Ens trobem la Collada de Fontalba ben neta de neu com tota la vessant sud del Puigmal exceptuant les zones obagues i poc ventades, el sol és present, però sembla que no escalfi fer-nos abrigar més del que pensàvem a Ripoll. La pujada es fa feixuga amb la càrrega i el refredat que portem la Christine, en Lluís i jo, així que al Cim de la Dou fem la primera parada i el primer mos. A partir del Coll de Fontalba comencem a trobar congestes de neu dura i molt trepitjada de forma intermitent fins a l'avant cim, zona on construiríem els iglús.

Jordi al coll de fontalba

Jordi dirigint

Només arribar ens posem a treballar de valent sota les directrius d'en Jordi, i es que la baixa temperatura i el vent present ens feien mantenir actius. Trobem una pedrera formidable de neu dura, ben compactada, seca i fàcil de serrar. Jordi des de dins anava aixecant l'iglú mentrestant ens donava instruccions de com havien de ser les dimensions dels maons, els demés tallàvem, extrèiem, transportàvem i ajudàvem a construir. Vam treballar tant ràpid que amb un hora ja teníem el primer fet, eren les tres i ja tocava dinar abans de començar a fer el segon. Pel segon vam aprofitar una part de la pedrera de neu que vam generar i junt amb l'experiència del primer la segona obra va ser bufar i fer ampolles, menys per en Lluís que el seu refredat enpitjorava per moments donant-li senyals d'hipotèrmia. Un cop vàrem acabar i intensificant-se el vent agregalat, en Lluís va decidir baixar degut al seu estat, Christine va acompanyar-lo ja que tampoc estava molt fina. Quedàvem quatre esquimals per passar la nit al Puigmal, dos per iglú.

Christine serrant maons

Traginat maons

Al marxar-se Christine i Lluís, els quatre esquimals vam pujar fins els cim que es trobava solitari aquella hora del vespre. El vent del nord no feia més que guanyar intensitat, semblava que d'un moment a l'altre aixecaríem el vol, sobretot Josep Maria fascinat per les forces de la natura, tot i això vam estar una bona estona al cim disfrutant del panorama. Més tard, al mateix iglú, tots quatre vam sopar el brou que va escalfar Jordi que ens va sentar de fabula, i es que qualsevol cosa calenta hagues fet el mateix efecte amb aquella temperatura, que segons el termòmetre d'Oscar era de -9ºC a l'exterior amb un vent de més de 100 Km/h. Acabat el sopar Jordi i Oscar es varen instal.lar a l'iglú de la pedrera i Josep Maria i jo a el més gran per tal de passar la nit. Les dotze hores que vàrem passar dins dels sacs no varen ser de descans precisament, dormíem a estones, les que ens deixaven el fred i el fort vent que es filtrava per les esquerdes, llençar-nos a sobre la neu que havíem fet servir de ciment. Un dels millors moments al iglú va estar poder contemplar la sortida de sol per la porta orientada al sud-est, fora el vent continuava bufant fort i la temperatura més gèlida que mai. En dejú, després d'haver recollit i fer l'última mirada a contravent a les nostres casetes de gel tornàvem al cotxe desfent el camí fet. A Fontalba l'ambient tornava a ser primaveral per bé d'excursionistes, turistes i ciclistes que tornaven a topar amb l'esllavissada i amb quatre ex-esquimals amb cares de fred i son, però contents d'haver viscut una nova experiència, aquest cop propera a l'extrem.

Les dues obres arquitectòniques

Fotos de Christine Multeau

Setenà Etapa Adrall-Llavorsí

2009-03-18T19:10:00.010+01:00

Aquell matí despertava en una habitació que perfectament podia formar tota ella part de l'atrezzo de la serie Cuentame... La dona que regentava la petita pensió gairebé no em reconeixia, deia que semblava un altre persona a la del vespre anterior. I es que l'etapa des de Bagà em va deixar baldat, deshidratat i psicològicament fumut degut fonamentalment a les errades d'orientació. Abans d'iniciar la ruta vaig parar a la farmàcia del poble per comprar Betadine, i així curar les ferides que vaig fer-me a la torrentada de Collell, la farmacèutica em va donar records pel guarda del refugi de Sant Joan de l'Erm, si es que el veia, naturalment.

Noves de Segre

Cassovall

Així doncs, sortia d'Adrall desfent el tros de carretera nacional fins la cruïlla de Noves de Segre, on pròpiament començava l'etapa. Una etapa no gaire dura segons la guia i realment no es pot dir el contrari, encara que és de gran desnivell transita per bones pistes. Deixo la carretera nacional per prendre la que ens porta a Noves de Segre, però tot just abans d'arribar-hi, en un revol molt tancat a l'esquera, la deixem per prendre la d'Arguestues. Continuem tot de dret per aquesta carretera de muntanya amb forts desnivells. Un cop a Arguestues prenem una pista a mà esquera que ens duu a l'ermita i continuem fins a Cassovall. A Cassovall prenem uns pista a mà esquerra que ens porta fins la carretera del Port del Cantó, pugem, passant per Pallerols fins al desviament de Canturri, on prenem la pista d'ascens a Sant Joan de l'Erm.

El port del Cantó

TO_ID_5365012482051100466" />
Entrada al Parc de l'Alt Pirineu

Tot just començava la jornada, i ja em trobava les cames cansades del dia anterior, el sol també picava de valent, fent-me augmentar la sensació de fatiga. D'aquesta manera em va costar força recorre els 25 quilòmetres d'ascens fins La Collada de Leix. A dalt vaig trobar-me amb un parell de bakers, pare i filla de Girona. Feien una ruta aquell dimarts de juny amb GPS. El Pare no parava de xerrar de les rutes que havien fet, incloent-hi la transpirenaica. Però això sí, ell era partidari de fer-ho fraccionadament i amb recolzament logístic i evitar-se dur paquets, gaudint així al màxim de la màquina. Naturalment jo sóc partidari d'anar carregat i gaudir d'aquesta meravellosa travessa, però aquell home no deixava replica, es notava que estava acostumat a manar i no demanar gaires opinions als demés. Va dir-me que ara em tocava planejar una bona estona fins el descens a Llavorsí, i no s'equivocava.

A Sant Joan de l'Erm

Llavorsí

Després de planejar durant més de 15 quilòmetres a més de 1700 metres d'alçada, per ben mig d'avetedes majestuoses i passar per Sant Joan de l'Erm sense trobar-me amb el guarda del refugi, arriba el desitjat descens fins a Montenatró. A partir d'aquesta població la pista de terra dóna pas a una d'asfalt deteriorat i força perillós que ens porta fins la carretera nacional a 5 quilòmetres al sud de Llavorsí.
Aquest cinc quilòmetres de fals pla, encara avui els recordo com a terrorífics, i es que les meves cames ja ho havien donat tot. A Llavorsí vaig arribar bastant aviat, podent descansar en un confortable hotel per tal de recuperar-me.

Tercera Duatló Popular d'Arbúcies

2009-03-15T12:51:00.011+01:00

Fa unes setmanes vaig proposar-li a Fran provar-nos a la duatló arbucienca, ell en primera instància es va mostrar reticent, però gràcies a la meva insistència va cedir i a més va fer que s'afegiren en Luis i Roger completant un quartet.

Amb Luis, Roger i Fran

Així doncs, a quarts de nou ens trobàvem tots quatre junt amb duecents trenta duetletes més a Can Pons. A la zona esportiva d'Arbúcies a peu de Les Agudes que encara mantenen pinzellades blanques de neu, resistint-se a les altes temperatures d'aquest mes de Març anticiclònic, facilitar-nos així l'elecció d'indumentària i com no podia ser d'altre manera era calça curta. L'entrega de dorsals ha estat ràpida, donar-nos temps a escalfar tranquil.lament, tot reconeixent la última part del recorregut a peu per la zona de la Corbadora. A dos quarts de deu ja feia més de cinc minuts que érem a la sortida que s'ha retardat cinc minuts.

La zona de trancisió de can Pons

He sortit molt fort però me sentit molt pesat i he agut d'afluixar el ritme a la volta inicial al complexe esportiu. Un cop sortíem de debò enfilant la pista de Santa Fe m'han passat en Fran i Luis, que se'ls veia molt bé. El recorregut fins a la casa de colònies del Congost tècnicament és molt senzill i sense desnivells forts, donàvem la volta i baixàvem per la pista de Santa Fe on ens creuàvem amb els primers classificats que ja pujaven amb bici. El primer tram a peu de 5 Km l'he completat en uns 23 minuts i la transició ha estat relaxada com sempre. L'inici en btt molt bé, avançant duatletes a dojo amb el plat gros per la meva vella coneguda pista de Santa Fe, el primer desviament per camí tècnic i llarg amb fort desnivell de pujada també anat bé, sortida al Sagrat Cor i primera trialera en descens al canto!!! ja no tan bé, es a dir molt malament!!! he acabat desmuntant-me com molts altres mentrestant els virtuosos de la bici ens passàvem a velocitats extratosfèriques. Després, tornar a pujar, m'ho imaginava i m'estava bé, però no va durar gaire, ja que a la poca estona prenem un altre trialera de pujada i no me entrava el plat petit! tot això la supero sense baixar-me. L'ascens continua per pista i sembla no acabar-se fins que passat Can Casanova on planegem fins a Can Pla, en aquest punt comencem un descens encadenant trialeres una darrera l'altre, creuant pistes amb sortides de vertigen per acabar petant de nou a la pista de Santa Fe bastant més amunt del Congost. I tornem a pujar un xic més per desviar-nos a la dreta en descens per una pista secundària molt erossionada fins a l'alçada del Congost recuperant la pista principal fins a la zona de transició. A la zona de transició, després de poc més d'hora i 15 Km molt tècnics i durs en rel.laxo de nou seient-me a la cadira a l'hora del canvi de calçat. Ara tocaven els 2,5 km finals per la Corbadora bastant més tècnics que els primers 5 però amb la feina feta, a meta esprintada final amb un temps d'1h 42m. A l'arribada m'esperaven Fran i Luis amb registres d'1h 31m i 1h 36m respectivament i amb l'agrenalina a tope, en Roger creuava la meta en 1h 50m.

L'invent de Fran per les trancisions

Tots quatre mentrestant ens refrescàvem i menjàvem l'entrepà de botifarra coincidíem que participar a la cursa havia estat un encert tant per l'ambiemt com per el fabulós recorregut en btt que procurarem recordar per la propera edició sense enganyar-nos per l'adjectiu Popular.

Aquí teniu la classificació, hi ha algún error, però recordeu que no és una competició.

Canal de Cristall

2009-03-09T14:11:00.015+01:00

Ahir, diumenge després d'uns quants aplaçaments el grup d'Alta Muntanya del Foment vam poder fer l'ascens al Puig de la Canal de Cristall a través de la seva canal, tot un clàssic en l'iniciació alpinística a casa nostra que no ens cansarem de repetir.

Així doncs, Quedàvem la colla d'Alta Muntanya, formada per Christine, Jordi, Josep Maria, Lucie, Marie, Miquel, Pau, Sébastien i un servidor. Sortíem a les cinc del matí cap a Martinet, on ens va costar una mica trobar un bar obert a quarts de vuit del matí. Finalment entràvem a al Bar la Rosaleda per tal de fer el primer mos del dia, els habituals del local ens miraven amb certa curiositat, mirades que vam haver de compartir ja que més grups de muntanyencs no van tardar a afegir-se. Sortíem del bar a dos quarts de nou, el dia es despertava fred però lluminòs cosa que feia preveure una bona jornada. Tornàvem a pujar als cotxes per anar al nostre punt de partida el bonic poble de Estana a més de 1400 metres d'alçada, on comença el PR C-121 que ens duu fins al Coll de la Canal de Cristall a més de 2500 metres i a un pas del Puig punt culminant de la jornada.

Al Prat del Cadí

El nostre objectiu

Després dels preparatius començàvem a caminar a un quart de deu, aquella hora el sol ja havia tingut temps d'escalfar l'ambient i la temperatura a Estana era primaveral cosa que en feia alleugerir-nos de roba. El camí es ben senyalitzat i puja suaument pel mig dels boscos de pi on les clapes de neu i gel eren presents des del primer moment. Progressàvem lentament, conscients de havíem de guardar forces per el darrer tram de canal que és el més exigent. Així, no arribàvem fins les onze tocades al Prat de Cadí, aquí podíem contemplar amb claredat el nostre objectiu i el d'altres com la Canal d'Ordiguer farcida d'alpinistes enfilant-se per una canal bastant més exigent que la Cristall. Un cop ens vam refrescar i calçar els grampons repreníem el camí travessat el Prat i el darrer bosc fins arribar a peu de canal, un tros que ens va costar bastant d'obrir traça ja que amb la gran quantitat de neu tova i humida feia que ens enfonsàvem fins els mel.lucs arribant a peu de canal millorava l'estat de la neu encara que no era l'optim.

En Miquel obrint traça

Iniciant la progresió per la canal

Pau i el grup per darera

L'ascens per la canal variava en funció de l'estat de la neu, obligant-nos a desplaçar-nos cap l'oest de canal, buscant així una neu amb menys hores d'insolació i per tant més dura. En aquest punt Pau i jo ens donàvem relleus a l'hora d'obrir traça donant descans a Miquel que ho havia fent fins les hores. Lucie, Marie i Sébastien ens trepitjaven els talons, en Miquel i Josep Maria acompanyaven a Christine i Jordi que anaven a un ritme més suau fent-se així una llarga ESE de punts al llarg de la canal. A quarts de tres arribàvem a la sortida de la canal desviar-nos aquí si a l'est, buscat la zona més tova i desgastada per efectuar una sortida més segura on el percentatge era d'un 50%. A dalt hi era un grup que havia pujat per l'Ordiguer de manera que vam alternar-nos els que pujàvem i els que volien baixar d'una forma més o menys ordenada sense necessitat de cap agent de trànsit ( de moment).

Sortida de la Marie

Sortida d'en Jordi

Un cop tots a dalt vam pujar fins el Puig, bé quasi tots, perquè en Jordi va preferir fumar-se una cigarreta impossible d'encendre al coll. Al cim del Puig vam descobrir vistes espectaculars, angles nous i un munt de fotografies amb una il.luminació immillorable. Ja tocava fer un mos, i vam baixar fins al coll amb Jordi per dinar i també preparar-li una sorpresa d'aniversari a Lucie amb forma d'un tortell amb espelmes incloses que Josep Maria va encendre amb notable èxit davant del fort vent, d'això és pot dir que va ser una cel.lebració d'alçada. Ara només quedava baixar amb bona lletra al principi per tal de no prendre mal i després anar fent fins els cotxes abans de fer-se fosc.

Christine cel.lebrant amb Pau la sortida

Foto de grup al Puig

Resultat Marató de Barcelona

2009-03-01T14:54:00.012+01:00

Vaig inscriure'm a la Marató de Barcelona per tal de motivar-me i entrenar més la carrera, però en realitat això no m'ha servit de motivació i no entrenat pràcticament res aquest darrers mesos, la conseqüència es ben previsible: punxar al fatídic quilòmetre 30! Així doncs, he passat un calvari per tal de creuar meta amb un temps de 4h 10' 14" fent els darrers 12 quilòmetres en 1h 35' quasi com la primera mitja que l'he fet en 1h 44'27". A la pròxima entrenaré més ja,ja,ja

Evolució de la meva carrera cada 5Km

Classificació Oficial de la Marató de Barcelona 2009

Ascens al Puig de Balandrau

2009-02-26T15:18:00.007+01:00

Com no vaig tenir prou amb la llonganissa de dissabte a Eina, aquest dimarts me'n vaig anar tot sol a fer el Balandrau des de Tregurà de dalt. No havia pujat abans i tenia ganes de fer-ho, ja que havia passat un munt de vegades en btt per la pista de Tregurà a Ribes i quan hagés pogut pujar a la Duatló de Vilalloga vaig trencar la cadena i no vaig arribar a dalt del Balandrau.

La creu tot començant

Les flors del camí

El bestià ha de veure

Així doncs, arribava a Tregurà a tres quarts de nou del matí i em veia obligat a deixar el cotxe davant de l'antena ja que les congestes de neu arribaven fins aquest punt. Sortia cap el Collet de la Gralla de dret, fent drassera, carregant amb la càmera refex i disposat a fer moltes fotos. Tret d'alguna congesta fins la Collada de Fontlletera no vaig trobar neu, suposo que aquests dies anticiclònics i d'inversió tèrmica han fet feina a la vessant sud deixant-la ben pelada. A la Collada de Fontlletera vaig haver de posar-me els grampons ja que la neu estava bastant gelada i començava el gran flanqueig fins a el Coll dels Tres Pics que va resultar un xic monòton. A partir de del Coll la panoramica canvia, ens trobem de front el Torre-neules i Coma de Vaca a l'est s'esten Coma de Fresser, el Coll de la Marrana, el Bastiments i seguint la cadena el Fresser i de fons el Pic de l'Infern tot cobert per un gran mantell de neu. Vaig passar per els tres pics fins el darrer coll abans del Balandrau buscant diferents angles per fotografiar l'inmens paisatge que s'obria davant dels ulls. La darrera pujada fins al cim no vaig estar per romansos i arribava a dos quarts de dues al cim del Puig de Balandrau (2584m), vaig estar una horeta mes fent fotos i a baixar a corre cuita que la ciutat falta gent per la marató de diumenge.

La Coma del Fresser

El Torreneules

Al cim del Balandrau

Ascens al pic deTorre d'Eina

2009-02-23T09:54:00.020+01:00

Després d'un munt de caps de setmanes amb alertes meteorològiques i per tant amb suspensió de les sortides oficials de la secció d'Alta Muntanya del foment, per fi aquesta setmana hem realitzat un ascens com Déu mana: L'ascens al pic de Torre d'Eina (2850 metres).

El salt d'en Miquel a l'aparcament d'Eina

Així doncs, quedàvem a les cinc del matí del passat dissabte l'Antonio, Basilio, Josep Maria, Jordi Calabuig, Jordi Sala, Miquel, Pau, Rafa i un servidor per tal dirigir-nos a la població d'Eina a la Cerdanya Nord. A quarts de vuit paràvem a Saillogouse on vàrem esmorzar verdaders croissants fets amb mantega francesa, però això si banyats amb cigaló de conyac típicament espanyol a gust del consumidor. Un cop tinguérem l'estómac ple realitzàrem els darrers quilòmetres fins a Eina amb els borals de la carretera amb congestes de neu congelada, l'aparcament de la reserva natural d'Eina no va ser menys o sigui que vàrem tenir d'anar en compte a l'hora de deixar els cotxes. I es que a la Cerdanya aquest passat cap de setmana l'ambient era gèlid, autènticament hivernal es a dir com toca per l'època.

Buscant la sortida del bosc

De riva a riva

A les nou ens posàvem en marxa, trepitjant neu des del principi tot seguint la traça d'un sender ben fresat, primer pel mig del bosc anant a buscar el riu que remunta la Vall d'Eina. Un cop vam arribar a la vora del riu les raquetes es varen fer imprescindibles i es que la traça s'anava difuminat, vam travessar el riu un parell de vegades buscant la millor opció. Finalment al Pla de l'Orri de Baix vam continuar per l'esquera guanyant de mica en mica alçada amb un flanqueig ascendent, passem pel costat d'un refugi de pastors amb forma circul.lar, de mica en mica la neu es va endurint i hem de canviar les raquetes per grampons.

Enfilant la vall

L'Antonio obrint traça

A l'aturar-nos quedem bocabadats amb la blancor de la Vall i la solitud de l'indret, tot per nosaltres, sense hom més en tot l'alt Vall d'Eina. Només el xiulet del vent agregalat que ens acompanyava de forma constant junt amb el referent del Sol allà cap el sud, al final de la vall d'un blanc omnipresent.

Núvol de vent

Amb els grampons posats vam continuar flanquejant fins el Pla de la Beguda, on vam decidir no anar fins el Coll de Torre Eina i afrontar el cim de forma directe. Després de 10km de marxa havíem pujat 700 metres, ara ens tocàvem 550 metres amb poc menys d'un quilòmetre sense veure el cim encara. Eren gairebé dos quarts de dues de la tarda, gairebé cinc hores de marxa i quedava la part més dura, davant d'això els Jordis van decidir no pujar i esperar-nos al refugi. L'Antonio, tot decidit va començar a obrir traça amb un desnivell mitjà d'un 40%, darrera d'ell en Rafa fent-nos fotos a dojo a tots. Un cop passada la zona amb més desnivell vaig entreveure una creu, vaig preguntar-li en Pau si n'havia una al cim i em va respondre afirmativament, en aquell moment l'Antonio en va demanar el relleu i vaig obrir els darrers metres de traça fins al cim, en pocs minuts érem tots set a dalt contemplant les espectaculars vistes, fer-nos un munt de fotos i poc més perque teníem el temps just per tornar amb llum a Eina, on arribàvem poc abans de les set del vespre amb un fred que pelava.

El grup al cim

Més núvols de vent al vespre

Fotos d'en Rafa i Josep Maria

Altriman, l'Iroman dels Pirineus

2009-02-18T19:31:00.004+01:00

Després d'uns dies amb febre provocada per la grip, i a més sense ordinador sembla que la cosa es normalitza, però la data de la Marató no es mou i tot indica que patiré, i força!!! Avui he acabat esgotat per fer 30' d'estàtica i 13 km a més de 5 minuts per Km. Menys d'una tercera part de la marató al ritme que hi penso anar, no sé pas...

Per distreure'm he trobat un nou repte, és diu: Altriman

Del 17 al 19 de juliol de 2009, el Capcir gaudirà acollint el 1r Festival del Triatló, que no comprendrà menys de 7 proves. Entre aquestes es presentà l'Altriman, la prova reina amb la distància Ironman amb uns desnivells extrems i unes vistes espectaculars. Aquesta carrera, segur que esdevindrà la més exigent del món. I permetrà explorar els nostres límits, aixecant l'últim desafiament del Triatleta.

Vina a les Pyrénées el Juliol de 2009 per escriure la llegenda...

Vidéo Altriman
by Veloactu

Qui estigui preparat per afortar-lo aquest Juliol, ja ho sap!!!

Resultat Mitja de Barcelona

2009-02-08T18:17:00.005+01:00

Bé, no puc dir que el petit accident d'ahir al Matagalls m'hagi molestat, senyal que el gel i la pomada han fet efecte. Això sí, el pes passa factura i de moment no tinc prou força de voluntat per intentar aprimar-me, què hi farem!. La cursa m'ha anat força bé he anat a un ritme constant al voltant 4'43" el quilòmetre, sense ofegar-me i un pèl sobrat. La sortida la he fet lenta, al arribar a la Gran via he augmentat el ritme fins al quilòmetre 10 amb un registre de 46'30", partir d'aquí estat conservador i no me llençat fins els darrers 400 metres on he esprintat arribant amb una marca de 1h 39'15" lluny de la meva millor marca, però molt fresc, així que he continuat corrents uns quilòmetres més fins a casa. Ara la Marató uff!

Matagalls des de Coll Formic

2009-02-07T20:11:00.011+01:00

Avui tocava la canal de Cristall al Cadí, però les circusmtancies meteorològiques obliguen a ser prudent, i més quan es tracte d'una sortida oficial del club. Així doncs hem optat per una opció més conservadora, millor dit, molt més conservadora: l'ascens al Matagalls des de coll Formic, en fi una matinal de caire social.

Les vistes al Pirineu

El grup progressat

El dia començava com si es tractes d'una alineació d'en Guardiola amb un 3-4-3 o sigui la disposició dels integrants de l'excursió als cotxes: en Lluís, Sébastien i Lucie a la davantera. Jordi Sala, Pau, Antonio i Jordi Ramos al mig camp. I darrera la Christine, Rafa i un servidor amb la porteria descoberta. Seguint amb el símil futbolístic, el primer gol va arribar a Hostalets de Balanya i en concret a la Taverna-Braseria Els Angelets de Sobrevia on vàrem gaudir d'un magnífic esmorzar com Deu mana: Cap i Pota, Butifarres, Lloganisses, etc. Així que amb l'estómac ple ens enfilàvem per coll Formic amb recent enfarinada inclosa en cotes baixes, a dalt no ens faltaria la neu pensàvem.

El vent era present

Núvols de vent

Iniciàvem l'ascens a dos quarts d'onze junt altres excursionistes, però no masses més per una fina capa de neu nova ja trepitjada per gent més matinera i amb raquetes alguns d'ells. En Rafa anava amunt i avall fent-nos fotos, amb ell tenim el reportatge professional assegurat i aquest cop a més a més vídeo. En un tres i no res érem al Turó d'en Besa, on ja començava a bufar el vent de valent, les vistes sobre el Pirineu Oriental ens desviaven la vista de l'enfarinat camí a seguir. Mirem a l'est i ja dislumbrem la silueta del nostre objectiu, el Matagalls. Fins que no arribem al Turó Gros de Santandreu el gruix de neu no comença a ser considerable, a partir d'aquest moment l'Antonio i jo decidim fer una mica d'esport amb vistes al mar i tirem de valent fins al cim de Matagalls, arribant amb una hora i vint-cinc minuts segons el cronòmetre de l'Antonio. Com el grup tardaria una estona vam anar fins al Turó de Bandera per contemplar amb més claredat Les Agudes, el Turó de l'Home, la Mediterrània i un núvol lenticular ben peculiar creat gràcies a la ventada present. De nou al Matagalls ens fem les fotos de grup i baixem ràpidament, jo tinc temps per fabricar-me una excusa per temps de demà a la mitja de Barcelona lliscant i donant-me un fort cop a la cama dreta je,je.

La cresta Agudes-Turo de l'Home amb un núvol ben especial

Pau exultant

Canvis en el traçat del GR-11 al Cap de Creus

2009-02-03T09:35:00.010+01:00

La setmana passada per tal d'estrenar la meva nova càmera i repassar la futura ruta en Btt del foment al voltant del Cap de Creus. Vaig poder constatar canvis considerables en el recorregut del GR11 en el tram Port de la Selva - Cap de Creus, també l'acció sobre el medi ha estat considerable en forma de neteja del sotabosc, poda d'arbres i condicionament de pistes, camins i senders. Aquí us deixo la descripció de la modificació:

D’acord amb els serveis tècnics del Parc Natural del Cap de Creus i dintre d’un pla de millora del recorregut dels senders per l’interior d’aquest espai natural, s’ha realitzat una modificació en el traçat del GR-11 en la seva etapa número 24, al seu pas entre Sant Baldiri de Tavallera i el camí de la Birba.

Rec del Talabre

La modificació de la senyalització del traçat ha estat feta pel cuidador del sender i ha quedat tal i com s’indica en el mapa adjunt.

Descripció del nou traçat

Venint des de Port de la Selva i situats davant de Sant Baldiri, continuarem fins al final de la pista. Després d’una àmplia esplanada, surt a l’esquerra, planer, l’antic camí que ens portaria a la cala Tavallera. Agafarem el nou camí, poc trepitjat a la dreta, que puja suaument. Fa una llaçada i ens situa a un petit replà.

Passarem pel mig d’una tanca de pedra seca desfeta, a la dreta, i començarem a baixar cap al torrent. Veiem davant el Mas Paltré. Creuem el rec de Talabre i comencem a pujar cap al Mas. Arribem al final d’una tanca verda i sortim a un encreuament de pistes. La de la dreta, ens tornaria cap a Port de la Selva. La de l’esquerra ens duria a cala Taballera. Prenem la que hi ha davant, que en pocs moments i després de travessar una porta habilitada pel bestiar, ens portarà al Mas Vell.

Sant Baldiri

Seguim tot dret, passem entre unes mates de ginesta i comencem a baixar lleugerament cap al NE. Quasi avall, canvien de direcció (SE), creuem el rec d’en Fitó i a continuació la Riera dels nous Recs. Pugem per un sender costerut entre alguns grans pins. Deixem un parell de camins a la dreta i altres dos a l’esquerra (sortida i entrada del Mas de la Birba). Aquí enllaçarem amb l’antic traçat que surt a les guies.

Cala Tavallera

Seguirem tot recte, passarem al costat d’una porta metàl·lica tancada, fins a trobar la carretera asfaltada de Cadaqués al far del Cap de Creus. La petita variant de Sant Baldiri a Mas d’en Paltré són uns 20 min. La resta aproximadament 1 hora.

Informació facilitada per Basili Pérez, cuidador de l'etapa 24 del GR-11, i pel Comitè de Senders de la FEEC

Mostra un mapa més gran

Gorg Negre o Gualba Santa Fe

2009-02-02T10:29:00.019+01:00

L'excursió al Gorg Negre va crear una certa expectació quan es va presentar per part de la secció de Trescar del Foment. Tot això es va traduir en una inscripció massiva a la sortida, retirant-se el dijous passat la llista amb un total de 37 inscrits. Les previsions meteorològiques dijous no eren gaire bones, cosa que no ens va fer desistir encara que dissabte confirmant-se els pitjors pronòstics feia augmentar l'escepticisme.

A tres quarts de set quedava amb la meva cosina Ester que s'afegia a la Fomentada. Mentrestant ens dirigíem al punt de sortida de l'autocar, a la Plaça dels Ocellets pensàvem que seríem els únics, però la fomentada és molt intrèpida i finalment ens vàrem reunir 27 trescaires disposats a desafiar les borrasques que no deixen de desfilar últimament per les nostres latituds. Sortint de Barcelona, el Montseny es veia ben cobert amb les valls emboirades, però de moment sense precipitació. Arribàvem a Gualba a quarts de nou, esmorzàvem al Bar-Casino del poble agafant forces pels 1000 metres de desnivell fins a Santa Fe on ens recolliria l'autocar.

Gualba

Oscar en primer plà amb el fons emboirat del Montseny

Ininicívem l'ascens per la costeruda pista de Can Prat, vella coneguda de la meves sortides en btt per fer-te possar el ritme cardíac al màxim. El fort ritme que imposa Jordi Ramos i Ester ( i tenia dubtes del seu estat físic) al capdavant fa estirar el nombrós grup i per tant les parades d'agrupació, també cal dir la sorpresa que ens genera els salts d'aigua sobrecrescuts per el desgel generat per les darreres pluges, alguna ullada de sol ens esperança. Arribàvem a Can Prat en tres quarts d'hora, complint-se escrupolosament l'horari estipulat i feíem una merescuda parada a la masia per tal de fer un mos. Repreníem la caminada ara per terreny més planer per tal de encarar el camí del Gorg Negre. En aquest punt l'excursió va viure un punt crític: Ens trobàvem la riera totalment desbordada envaint el camí amb un cabal i força que ens impedia continuar, la Policia Local que ens venia darrere i també ens desaconsellava continuar. Tot mirant el mapa vam decidir anar a Riells, on teníem dues opcions: prendre un sender a Santa Fe o bé quedar-nos a Riells i donar per finalitzada l'excursió, tot depenia del temps.

Per la Pista de Can Prat

Desbordats Salts d'aigua

Un cop prop de Riells, on comença el sender de Santa Fe davant de can Jaume decidíem que fer. En Pere Potau i la seva germana anirien a Riells, la resta decidíem continuar fins al final. El sender senyalitzat per fites i pintades taronges, en primera instància és ample com una pista secundària, però amb vegetació pel mig transformant-se posteriorment en sender pròpiament dit que transcorre costerut per boscos d'alzina surera primer i de castanyers després salvant un desnivell considerable. La boira va caure sobre nostres o bé nosaltres vàrem pujar fins ella, ens deixava un suau plugim fer-nos dubtar en quina era la capa externa de roba adequada i no paràvem d'obrir i tacar motxilles, posar-nos i treure'ns impermeables. A tres quarts d'una arribàvem al pla de Gratallops, on s'acaba el sender i comença una pista que ens duu directament al camí de circunval.lació de Santa Fe i no dubtem a fer un altre mos abans del tram final.

Pujant pel costerut sender

Ester i l'alzina surera

En un tres i no res érem al camí de circumval.lació de Santa Fe. El paisatge ja no era el mateix en pocs metres passàvem d'un medi mediterrani a un pròpiament centre europeu amb tenebrosos boscos de faig emboirats i amb petites congestes de neu, semblava que entràvem dins d'un compte de fades, en un món perdut, en una dimensió desconeguda una sensació només trencada per l'aparició d'altres excursionistes. El pantà de Santa Fe vessava d'aigua per tot arreu i la nova borrasca es feia notar amb encipients xàfecs, així doncs no vàrem tenir temps per recrear-nos i aprestàvem per poder dinar a cobert a Santa Fe i més tard prendre l'autocar de retorn a Barcelona.

Travessant la fageda emboirada

El patà a vessar

Un cop més ens vàrem arriscar i un cop més vàrem acertar i sense perdre'ns! En un altre ocasió passarem per Gorg Negre.

Resultat Cursa de St. Antoni 2009

2009-01-25T19:39:00.005+01:00

Bé, sense temps per descansar de la sortida en BTT d'ahir afrontava aquest matí el primer 10.000 m des de fa gairebé tres anys. I per fer-ho no he anat gaire lluny: a Sant Antoni, barri veí encara en festes. L'inscripció la vaig fer pensant en la marató, per provar-me, contrastar sensacions i també cronometrar-me.

El resultat es que me trobat pesat, no és estrany perquè estic de bon any amb 87 quilos i també un poc cansat a nivell muscular d'ahir, encara que no fos gaire cosa. No sembla que m'estigui excusant pel mèdiocre resultat d'avui, sino que ho faig! La part positiva ha estat el formidable ambient a la cursa, he pugut comprovar insitu el creixement expotèncial de la participació i nivell en aquesta mena de curses, també he trobat companys a l'arribada i la hem fet petar.

Bé, ja toca el resultat. Doncs he quedat el 596 de la general de 2632 arribats amb un temps de 44'00" 21'04" el primer parcial i 22'56" el segon, lluny del 40'42" que tinc com a millor marca. La propera la mitja de Barcelona el dia vuit.

Ja queda menys per la Marató...

BCN-Conreria-BCN en BTT

2009-01-24T20:08:00.025+01:00

A les deu del matí sota l'estàtua de Colom amb un vent huracanat i una certa incertesa, quedàvem finalment deu intrèpits Foment-bikers per tal de realitzar la sortida inagural de la secció del Foment. La ruta organitzada i coordinada per Henk Jan, va contar amb la participació a part d'ell, la d'en Josep, Mercè, Miquel i Annabel com a noves incorporacions al club i els ja clàssics: Christine, Sébastien, en Miquel Jordà acompanyat per seva dona Ana i un servidor. El pla era anar fins el Fòrum a l'alçada de la desembocadura del riu Besós, un cop allà remuntar el riu fins a Sant Fost de Campsentelles, pujar a l'alberg de la Conreria, descendir pel GR92 fins a Tiana, després Malgrat i des de aquí continuar pel carril bici fins al lloc de trobada. En total completar una ruta d'uns 50 Km més o menys, on la major part del recorregut és fàcil tant a nivell físic com tècnic.

En Henk Jan, un servidor, en Miquel i l'Annabel

Tot el grup a Montcada

Fins a dos quarts d'onze no començàvem a pedalar. El vent huracanat no ho posava gens fàcil, mentrestant passàvem per les platges barcelonines devastades pel temporal. Un cop passat el recinte del Fòrum, encaminant el parc fluvial del Besós el vendaval era indescriptible. La depressió fluvial canalitzava el vent fent-lo venir de cara i frenant-nos fins fer-nos aturar literalment. Això va fer crear dubtes en els integrants menys experimentats del grup, llavors vam decidir anar fins a Montcada, esmorzar, relaxar-nos i decidir què fèiem. Arribar a Montcada va ser una verdadera odissea recompensada amb un exel.lent esmorzar, bé més aviat dinar tant per l'hora com per la quantitat i durada. Mentrestant esmorzàvem la Mercè, en Josep i en Miquel ho tenien clar, s'en tornaven a Barcelona, La Christine i l'Annabel dubtaven i els demés volíem completar la sortida de totes totes, gràcies aquesta seguretat vam decantar la decisió de les que dubtaven a venir amb nosaltres.

L'Ana, l'Annabel i en Miquel Jordà

Sébastien i Henk Jan esperant a la resta

Així doncs, quan eren la una tocada els set magnífics empreníem de nou la ruta. El camí fins a Sant Fost va ser ràpid, el vent ens donava una treba i la vam aprofitar. A Sant Fost vam agafar la carretera de Badalona fins un trencall passat el poble prenen una pista a mà esquerra. Aquí començava el tram BTT i per tant la diversió, com no, després d'un petit descens començava l'ascens per la pista posant a prova a més d'un desviador de plats i pinyons no gaire utilitzat fins les hores. El primer tram no és exigent, però feia brotar les primeres gotes de suor ràpidament eixugades pel vent. Al final de la pista en Henk Jan ens va ensenyar un racó que va servir per agafar aire i apreciar la bellesa d'un balcó de vinyes encarat a Montserrat. A partir d'aquell punt la pista esdevenia sender empedrat dificultant l'ascens fins a fer-se intransitable degut a un pi que havia cedit al temporal, un cop travessat l'ostacle contínuem pel sender fins que esdevé pista, prop d'una urbanització on veiem una verge penjada en el tronc d'un pi que encara s'aguantava dret. En aquest punt i per tal de donar-nos moral en Henk ens va dir que la pujada s'acabava, en realitat ens quedava el tram més llarg i amb més desnivell de la ruta fins la punt culminant de la Conreria, on vam arribar abans de les tres de la tarda.

Buscant una foto artística

La Chistine i en Miquel pujant cada un a la seva manera

El descens el vam fer per el GR98 que té unes vistes espectaculars al Maresme i al pla Barceloni millorades gràcies al ventós dia. Això va salvar a Henk de la ira de la Christine després d'haver de superar un primer tram de descens realment molt tècnic amb la bici a coll. El descens va continuar a més o menys amb normalitat per una pista un pèl tècnica fins al trencall de Tiana a la carretera de Badalona, aquí retornàvem a l'asfalt fins a Malgrat, on vam decidir parar per berenar i decidir el que fèiem, ja que el cansament i el fred augmentaven. L'Annabel i la Christine ja en tenien prou i en Sébastien es moria de fred per tant prenien el primer tren cap a Barcelona. L'Ana i en Miquel continuaven pel carril bici a un ritme suau. I per últim en Henk Jan i jo tiràvem milles fins a Barcelona amb un quilometratge total de 56Km, en tot un dia de molt vent i molta diversió.

Descens sense riscos

Les vistes al Barcelonès

Fins la propera i Llarga vida a la secció!!!

Sisena Etapa Bagà-Adrall

2009-01-23T20:05:00.015+01:00

Aquell matí despertava en un hotel del casc antic de Bagà del que no recordo el nom, però sí de la identificació d'hostatge oficial de la ruta dels Bons Homes. Fora al carrer l'estiu començava a treure l'ull, deixant enrere la frescor de dies passats al Ripollès. Tinguen l'oportunitat de comprovar-ho a una Placeta darrera de l´hotel mentrestant engrasava la màquina i repassava la guia, tal com feia sempre. L'etapa consistia en creuar el massis del Cadí passant del Bergadà a l'Alt Urgell. Laparra diu textualment que ens trobarem pistes fàcils i còmodes, i que la única dificultat és el gran desnivell a superar. Envidenment les pistes són amples, però res més lluny del que jo entenc per còmodes, ja que rodar per una pista plena de rocs no és precisament còmode.

L'esglèsia de Bagà

Primer descans del dia

Així doncs, com sempre, a un quart d'onze començava a rodar. El primer tram és per la carretera direcció Gisclareny, es deixa enrere una carretera a l'esquera que va a Sant Joan de l'Avellanet, també una pista a mà dreta i es passa per un petit túnel, tot seguint la carretera fins agafar a la dreta la pista de Muscarols a 1km i mig després del túnel. S'ha de seguir la pista principal fins la Collada de la Bena a 1420m on es deixa per agafar la pista superior a la dreta, totes les pistes són amples i ben fresades, però amb molts rocs. La vista sobre la vessat nord del Pedraforca en aquest punt és immillorable i també imponent amb congestes de neu regalimant per les erosionades canals de roca calcaria. Continuem pujant per la mateixa pista deixant a l'esquerra la pista de Les Costes a l'alçada de la Collada de Bauma a 1560m. Seguim l'ascens passant per una cabana de pastors a la Collada de la Jaça 1900m a partir d'aquí planeixem fins la Collada de Torn 1925m on comença el descens amb orientació sud-oest, en aquest punt hi ha que anar molt en compte perquè al Collell a 1845m d'alçada hem de prendre un sender direcció oest i no seguir la pista que gira cap el sud-est fins al refugi Lluís Estasen i Saldes.

El Pedraforca

La torrentera de Collell

I sé de que parlo perquè jo gairebé vaig arribar al refugi!!! I pujar fins al Collell de nou no fa gaire gràcia. Un cop al Collell hem de buscar l'entrada del sender, i dic sender per anomenar-lo d'alguna manera, ja que realment és una torrentera molt tècnica on vaig tenir un ensurt en forma de caiguda sense conseqüències. La sortida del sender és un camí que ens duu fins a una tanca ja tocant la carretera, ben davant de Josa de Cadí que sobresurt altiva damunt del puig. Un cop a la carretera anem a l'esquerra fent el descens fins a Tuixent, entrem dins el poble, creuem la Plaça de la Vila i sortim per la carretera de Solsona. Tot seguit prenem la carretera de la Seu d'Urgell a mà dreta i cop passat un pont agafem una pista a la dreta, passem pel camping del Molí de Fomols seguim la pista asfaltada fins La Vansa i més tard la Barceloneta encara en descens. L'ascens a la Collada d'Arnat en direcció Montant comença passada la Barceloneta, la pista deixa de ser d'asfalt i el sol de tarda començava a castigar-me, llavors, vaig veure junt a una masia la famosa fita Bogota-Saigón, i naturalment no vaig estar-me de fer-li la foto.

Josa de Cadí

Una futura travessa

Després de la parada fotogràfica continua l'ascens durant tres quilòmetres i mig fins la Collada d'Arnat, on hi ha una gran antena. Prenem la pista en descens que hi ha tot just davant l'antena que ens duu fins a Castellà de Tost. La pista és molt pedregosa i amb fort desnivell, però fàcil i més després haver realitzat el descens per la torrentada del Collell. Passat Castellà, continuem per l'estreta carretera que ens porta en un tres i no res fins la nacional a l'alçada de Noves de Segre, final teòric de l'etapa. A la cruïlla de Noves de Segre hi ha l'únic hostal de la població i aquell dimarts del més de juny era tancat! Aquí l'amina em va caure als peus ja que portava 92 quilòmetres i estava exhaust. Així que vaig haver de pedalejar sis quilòmetres més fins Adrall on vaig trobar hostatge en una petita pensió pràcticament deshidratat.

1ª Sortida de la S-BTT del Foment

2009-01-20T22:42:00.011+01:00

Dissabte, dia 24 de Gener fem la primera sortida de la nova secció de BTT del Foment.
Per començar, en Henk Jan a preparat un recorregut apte per a tothom, com podeu comprovar en l'itenerari.
Vocal: Henk Jan Slomp
Animeu-vos!
Punt de trobada Portal Nou/Colom. Hora 10 a.m. durada 6-7 hores amb dinar de motxila.
Itinerari: Barcelona / Edif. Forum – riu Besós fins a
Martorelles / Sant Fost de Campsentelles – Can Romagosa – Mas Llombard
– Bosc de la Font de les Monges – la Cartuja de Montalegre – Tiana –
Montgat – Badalona – Barcelona Av Diagonal-Barcelona Colom.
Recorregut de 48 km Desnivell: 350 m
Nivell: fàcil.

:Foment excursionista de Barcelona per més informació i Kelades, com no

Mapa del recorregut

Mostra un mapa més gran